07/12/2019
 
 
 
  Benvinguda
 
  Benvinguda
 
  Comunitat monàstica
  Salutació del P. Abat
  Els capítols de l'Abat
  Defunció del P. Alexandre Masoliver
  Vida monàstica
  Professió solemne
  Ordenacions
  Hostatgeria del Monestir
  Cultes
  Necrologi
  Crònica
  El temps
  Blogs
  Bústia
  Contacte
 
  Hostatgeria
 
  Orgue
 
  Vida espiritual
 
  Arrels
 
  Turisme
 
  Germandat
 
  Cosmos Poblet
 
  Botiga
 
  Agenda i actualitat
 
  Arxius i biblioteca
 
  Enllaços d'interès
 
Comunitat monàstica  / Els capítols de l'Abat 
Els capítols de l'Abat
 

EL TREBALL MANUAL DE CADA DIA: ELS DIES DE QUARESMA

De la Regla de sant Benet
Capítol 48,10-13

10 Des del primer d’octubre fins al començament de la quaresma, que es dediquin a la lectura fins a l’hora segona completa. 11 A l’hora segona, que se celebri tèrcia, i que fins a l’hora de nona tots treballin en la feina que se’ls encomani. 12 Fet el primer senyal de l’hora de nona, que plegui cadascú de la seva feina, i estiguin a punt per a quan soni el segon senyal. 13 Després de l’àpat es dedicaran a les seves lectures o als salms.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 1 desembre 2019

La tradició monàstica més antiga preveia la lectura o la pregària personal fins a l’hora de Tèrcia durant tot l’any. Sigui per raons geogràfiques i de clima o d’adequació pel treball aquest costum s’anà modificant i quedà distribuït amb diferent disposició al llarg de l’any litúrgic, destacant com ens diu sant Benet, els temps forts com la per exemple la Quaresma. Es tracta d’alternar en la nostra jornada pregària comunitària, pregària personal, contacte amb la Paraula, treball i descans; una vida en equilibri, amb un temps ordenat on no calgui pensar massa que toca fer a cada moment per tal de centrar-nos, de posar els cinc sentits, en cada activitat, es tracta de fer el que toca quan toca i de fer-ho bé, amb plena consciència, i fer-ho amb puntualitat, quan soni el toc del senyal, com si la campana fos per a nosaltres la veu de Déu que ens crida a una o altre activitat. Un altre aspecte que destaca sant Benet és la relació de la pregària amb el treball, una i altre es va alternant i la pregària inicia i conclou el temps de treball, com un reforç en el sentit de dedicar tota la nostra activitat a Déu. Un tercer aspecte d’aquest paràgraf del capítol que ens parla del treball són les dates, l’actual festa de l’exaltació de la Santa Creu com a inici d’un moment fort, centrat en la història de la salvació i que té el misteri pasqual com a centre en un in crescendo que ens porta a la gran festa de les festes, la Pasqua. En la nostra vida, en la seva ordenació hi ha poc espai per a la casualitat, tot està ordenat, de nou una mostra de que sant Benet ens dona la seva Regla des de la seva pròpia experiència i arriba a la conclusió de que és millor seguir un ordenament que no pas deixar lloc a la improvisació.

Sant Benet és sempre ben pràctic, i diríem ecologista, d’acord amb l’aprofitament de la llum solar estableix que a la tardor i a l’hivern, hi ha un ordenament concret. Els monjos han de dedicar les primeres hores del matí a la lectura, fins al final de la segona hora, que, calculant el solstici d’hivern amb la sortida del sol molt més tard, hauria de correspondre a l’actual sobre dos quarts de nou. Després se celebrava la Tèrcia i, per tant, hi ha un llarg temps de treball fins a Nona, sobre les dues del migdia, hora solar. Aquí només es parla de dos senyals per a l’Ofici Diví, però es pot suposar que sempre hi havia dos senyals per a cridar els monjos a l’oració i al treball. Com apareix al Capítol XLI (41,6 RB), en aquest període de l’any, els monjos només menjaven després de Nona, i no hi havia pas migdiada, reservada a l’estiu; per tant després de l’àpat es reprenia la lectura o l’estudi dels Salms; amb l’objectiu de recordar de memòria tot el Psalteri a força de recitar-lo. La lectura durava fins a Vespres i ja de nit la reunió comunitària dels monjos amb la lectura de Col·lació i les Completes; com estableix el Capítol XLII (cf. RB 42,5). Tot plegat no és pas massa diferent a l’horari que seguim avui als nostres monestirs.

El fet mateix de viure sota una regla, amb un ordre, que ens permeti simultaneïtat entre treball i pregaria, ens evita maldecaps. A vegades volem personalitzar la nostra vida interior i comunitària, manipular el tracte amb el Senyor; és quan confonem l’autenticitat amb l’espontaneïtat. En la mesura en què siguem capaços de viure aquest ordre, aquest pla de pregària, de lectura i de treball serem capaços de convertir tota la nostra vida en pregària; oferint-la al Senyor, demanant-li ajuda, sense perdre mai de vista que estem sempre en presència de Déu. Quan es viu així es viu en plenitud una vida en equilibri.

La pregària i el treball són indispensables per al monjo. La pregària ha de ser com l’aire que respirem, sense ella perdem un punt essencial de la nostra vida, si defallim, si no arribem a completar-la al llarg de la nostra jornada, quelcom d’important de la nostra vida espiritual queda tocat i ves a saber amb quines conseqüències, potser caure en la murmuració, en les ganes de fer la guitza als altres, en un ensopiment espiritual i tants altres mals. Acabem centrant-nos tant en nosaltres mateixos que tot altre germà ens pot arribar a fer nosa fins que ens n’adonem, potser massa tard i quan ja hem fet massa mal als altres, que som nosaltres els qui no estem bé; perquè hem perdut l’equilibri en la nostra vida espiritual; com deia avui al tercer nocturn de matines sant Gregori de Nazianz, no hem sabut conservar la imatge divina que hem rebut. Tanmateix sinó treballem, també coixegem, perquè com ens diu sant Benet al inici d’aquest capítol l’ociositat és enemiga de l’ànima.

Veiem doncs aquí ben establert el ritme de l’ora et labora; aquest lema de la Regla i per extensió de la vida benedictina que no apareix escrit enlloc de la Regla de manera explícita, però sí que resumeix molt bé tot el text. Dos aspectes complementaris amb un tercer element fonamental, la lectura, el contacte diari, regular, amb la Paraula de Déu i la dels Pares de l’Església. Una estructura horària, un ordenament de la jornada pensat per ajudar-nos a viure centrats en la recerca de Crist, pregant, treballant i meditant la Paraula i evitant així de caure en l’accídia, en l’ensopiment espiritual, Déu no ho vulgui.


QUE NINGÚ NO PARLI DESPRÉS DE COMPLETES

De la Regla de sant Benet
Capítol 42

1 Els monjos han d’observar sempre el silenci, però sobretot a les hores de la nit. 2 Per això en tot temps, tant si és de dejuni com si hi ha dinar, 3 —si és la temporada que dinen, així que s’aixequin de sopar—, que seguin tots plegats i que un llegeixi les «Col·lacions» o les «Vides dels Pares» o bé alguna altra cosa que edifiqui els oients; 4 però no l’Heptateuc ni el volum dels Reis, perquè no fóra bo per als enteniments febles d’escoltar, en aquella hora, aquestes Escriptures; però que es llegeixin a d’altres hores. 5 Si és un dia de dejuni, al cap de poca estona d’acabades les vespres acudiran de seguida, tal com hem dit, a la lectura de les «Col·lacions»; 6 i, llegits quatre o cinc fulls, o tant com l’hora permeti, 7 que s’apleguin tots durant aquesta estona de lectura, si és que algú estava ocupat en alguna feina que li hagués estat encomanada. 8 Reunits, doncs, tots alhora, que diguin les completes, i, en sortir-ne, que no es permeti a ningú de tornar a dir res. 9 Si fos trobat algú que transgredeix aquesta norma del silenci, que sigui sotmès a un càstig sever, 10 fora que es presenti una necessitat de cara als hostes, o que tal vegada l’abat encomani alguna cosa a algú. 11 Però fins això s’ha de fer amb tota gravetat i amb la més delicada discreció.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 24 novembre 2019

Sant Benet ens destaca abans que res que els monjos hem de ser homes de silenci, cultivar-lo sempre, durant tot el dia però sobretot a la nit, en el període de temps que s’ha vingut a denominar com el gran silenci. El monjo ha de ser un home de silenci, de pregària, de treball, enemic de la murmuració, amic de Déu, sempre, tothora. El silenci dels monjos no és un silenci estèril, és un silenci atent, aspectant, en la línia de la concepció teològica cristiana del silenci; Jesús es retirava sovint a la nit per pregar, sol en silenci davant del Pare.

Per al gran silenci ens preparem amb els Salms de Completes amb els que invoquem la protecció del Senyor per la nit, veiem la nit en relació amb la mort, amb l’estada de Crist al sepulcre, una nit que no és pas la fi sinó l’espera del nou dia, record del moment de la resurrecció quan encara era fosc aquell primer diumenge, moment que recordem especialment quan anem a Matines. Aquest silenci nocturn té doncs un sentit escatològic, el son de la mort per ressuscitar a una nova vida, a un nou dia.

Per a preservar el nostre silenci hi ha tres cercles concèntrics que ens hi ajuden, que ens hi poden ajudar. En primer lloc la mateixa ubicació del monestir; no som al desert, és cert, però estem a certa distància dels nuclis urbans i això lluny de ser un inconvenient ho hem de veure com una situació privilegiada que ens centra en la nostra vida de recerca del Crist, evitant destorbs innecessaris, superflus. «El lloc més adequat per dedicar-se a la pregària, a la contemplació i a la solitud és un lloc remot i tranquil.» (Dionís el Cartoixà) escriu un dels pares del monaquisme. És el concepte de separació del món, de fuga mundi, com es formulava en altres temps i que avui podríem entendre com un prendre distància per veure el món amb una certa perspectiva que ens permeti pregar per ell, formant-ne part i alhora intentant de veure’l amb els ulls de la fe en tot moment.

Un segon cercle és el mateix monestir, que seguint la Regla de sant Benet està pensat per a poder viure-hi amb tot allò que cal, sense sentir-se-hi tancat, amb espais amplis, en un lloc privilegiat per l’entorn i per la mateixa arquitectura concebuda amb aquesta finalitat, ajudar-nos a viure amb intensitat la recerca de Déu. Un espai per pregar, un espai on menjar escoltant una lectura, un altre on seguir la lectura de la Regla, un altre on treballar, un on descansar i un altre on mantenir el contacte amb la Paraula de Déu. Alguns d’aquests espais els compartim amb els qui se’ns acosten, amb els hostes, amb ells hem de compartir també el silenci, junt amb la pregària; dos elements on potser cal d’ajudar-los, perquè en la nostra societat no hi ha massa pràctica del silenci, ajudar-los a viure’ls amb serenor i la millor manera de fer-ho és mostrant-los la pràctica, és a dir mantenint nosaltres el silenci al cor, al claustre, al refetor.

El tercer cercle és potser el més important, el que ens demana treballar-hi més, és el silenci interior al que ajuda i molt practicar el silenci exterior. Ens ho deia ahir sant Columbà a Matines: «El que és òptim acostuma a ser molt trencadís i les coses més precioses exigeixen una major cautela i una custòdia més diligent; és molt fràgil allò que una petita paraula pot fer perdre o un petit dany inferit per un germà pot anihilar. Perquè no hi ha res que plagui tant als homes com dir coses que no els importen, com preocupar-se de coses de les quals no han de fer res, com dir pertot paraules ocioses i com bescantar els absents. Aleshores, els qui no puguin dir: El Senyor m’ha donat una llengua de mestre perquè, amb la paraula, sàpiga sostenir els cansats, que callin, i si diuen alguna cosa, que sigui pacífica.» (De les Instruccions de sant Columbà, abat).

A aquest esforç per mantenir el silenci, especialment el silenci nocturn, ens hi ajuden en acabar el dia la lectura, sant Benet ens parla de la lectura de les Col·lacions o les vides dels Pares o quelcom edificant. És com si en acostar-nos a la pregària final del dia el que escoltem es transformés en un suau remor que ens convida i ens motiva al silenci. Els temps han canviat i el silenci interior i exterior ha de ser també un silenci virtual per poder reposar en pau com li demanem al Senyor en acabar el dia.

Parlem massa del silenci, fins i tot omplim planes sobre ell i acabem trencant-lo a la mínima ocasió per acabar dient qualsevol cosa per obtenir una lleu atenció de l’altre. Potser això sigui allò de que parla sant Benet al capítol VIII quan ens diu que les grolleries i les paraules ocioses i que fan riure, les condemna en tot lloc a una eterna reclusió. Hi ha moments i moments i com diu Siràcida: «Un enraonar inoportú és com riure en un funeral.» (Sir 22,6). Hi ha llocs i moments privilegiats per mantenir el silenci: Al cor, al claustre, al refetor o a la sala capitular; a partir de Completes i fins després de Laudes. Aprofitem-los i gaudim-ne.


ELS SETMANERS DE LA CUINA

De la Regla de sant Benet
Capítol 35

1 Els germans s’han de servir els uns als altres, i ningú no serà dispensat del servei de la cuina, si no és per malaltia o bé perquè està ocupat en alguna cosa molt important, 2 perquè així s’adquireix una més gran recompensa i una més gran caritat. 3 Als febles, però, que hom els procuri ajudants, perquè no ho facin amb tristesa. 4 I fins tothom ha de tenir ajudants, segons les condicions de la comunitat i la situació del lloc. 5 Si la comunitat és nombrosa, que el majordom sigui dispensat de la cuina, com també aquells que, com ja hem dit, estiguin ocupats en serveis més importants. 6 Els altres s’han de servir mútuament amb caritat. 7 El qui ha de sortir de setmana, que faci neteja el dissabte. 8 Han de rentar els draps amb què els germans s’eixuguen les mans i els peus; 9 i, tant el qui surt com el qui ha d’entrar, que rentin els peus de tots. 10 Retorni al majordom, nets i en bon estat, els atuells del seu ofici, 11 i el majordom, al seu torn, els consignarà al qui entra, per tal que sàpiga què dóna i què rep. 12 Els setmaners, abans de l’únic àpat, prendran un vas de vi amb pa, a més de la ració establerta, 13 perquè a l’hora de menjar serveixin els seus germans sense murmuració ni massa fatiga; 14 els dies de solemnitat, però, que aguantin fins al final de l’àpat. 15 Els setmaners que entren i els que surten, el diumenge, a l’oratori, un cop acabades les laudes, es prostraran davant de tots, demanant-los que preguin per ells. 16 El qui surt de setmana dirà aquest verset: «Sou beneït, Senyor Déu, que m’heu ajudat i m’heu consolat». 17 Dit tres vegades, i quan el qui surt ha rebut la benedicció, que segueixi el qui entra, dient: «O Déu, sortiu al meu ajut; Senyor, cuiteu a ajudar-me». 18 I, repetit també això tres vegades per tots, i un cop ha rebut la benedicció, que entri a servir.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 17 novembre 2019

La paraula clau d’aquest capítol és servei. En un primer cop d’ull podem veure que sant Benet segueix la mateixa idea del capítol 19 de la Regla del Mestre; aquí però s’hi afegeixen altres punts i l’extensió és major. En una primera lectura sant Benet, sempre tan curós, es cuida també de l’aspecte alimentici dels monjos, de que els monjos han de menjar i per tant hi ha qui ha de cuinar i qui ha de servir els àpats. Per tractar aquesta qüestió, que podria semblar tant sols pràctica, un xic banal, el capítol s’estructura en quatre grans apartats: el servei, la universalitat d’atendre’l, tenir present la feblesa dels qui el porten a terme i finalment, no pas com a menys important, sinó com a exemple de que en tot ens cal l’ajut de Déu implorat mitjançant la pregària, el capítol conclou amb la manera com cal invocar l’ajut el Senyor per servir amb diligència i sense defalliment.

Aquinata Böckmann destaca la importància de la primera paraula del capítol fratres / germans, sant Benet no fa servir aquí el mot monjos. Pot ser una referència a la fraternitat cristiana, a la koinonia de la primera Església; no hi ha classes, ni lliures ni esclaus; com el mateix sant Benet destaca al llarg de la Regla. En llur època molts dels monjos provenien de famílies nobles, tant sols ens cal pensar en el mateix sant Benet o en sant Bernat de Claravall; que a casa seva deurien ser servits pels criats i que deurien tenir aquestes ocupacions per opprobria, la paraula que empra en el capítol LVIII i que traduïm habitualment per humiliacions. Heus aquí doncs una primera novetat, la Regla no veu amb bons ulls que qui entra al monestir, si ve de família noble, s’endugui amb ell qui li faci de criat o se’l cerqui entre la comunitat; aquí les úniques excuses són l’enfermetat, la feblesa o una ocupació molt important. Tots som germans i tots participem de les tasques comunes d’igual manera, a diferència de la societat on hi ha qui serveix i qui és servit. Al llarg dels segles en el monacat benedictí això no serà sempre fàcil de mantenir i no serà fins al Concili Vaticà II quan les comunitats s’unificaran i deixaran d’haver-hi dos tipus d’integrants per ser tots monjos; ja no hi ha haurà pares i germans, sinó tots som germans.

Aquesta idea queda aquí reflectida gràficament en el rentament de peus, sembla que els germans no es renten els peus a sí mateixos, sinó els uns als altres, seguint l’exemple de Crist en el darrer sopar. És la plasmació del servei, un servei generós i amb voluntat de ser portat a l’extrem, fet amb caritat com diu sant Benet i amb humilitat. Fa uns dies un diari publicava un article sobre la humilitat; deia que en el món actual on el narcisisme i l’exhibicionisme semblen estar guanyant la partida, on «lucir palmito, hinchar currículum o pavonearse de las propias habilidades reales o supuestas parece un nuevo deporte – “dime de que presumes y te diré de que careces”, sentencia nuestro refranero – y donde tener miles de “likes” (es refereix a les xarxes socials) es la horma de la valía, resulta casi extraño encontrarse con seres humanos que habitan en el “planeta humildad”. La actualidad que poseen estos marcianos, también llamada modestia, contrariamente a lo que pueda parecer, ayuda a que la vida sea más placentera. (…) En definitiva, una persona mesurada no necesita ser el centro de atención, ni hace girar su vida entorno al éxito y el reconocimiento; lo que en sí mismo es un gran logro vital y una enorme fuente de tranquilidad.» (¿Por qué a algunas persones les da vergüenza demostrar lo que valen?, El Mundo 15 de novembre de 2019).

La humilitat per sant Benet es mostra en l’atenció, l’obediència i el servei, que són tres elements claus en la vida comunitària; ja que tota la vida monàstica és una escola del servei, on no podem disposar ni del propi cos; servidors de Jesucrist en els germans, tenint al Senyor com a model. Això no significa no tenir present la feblesa, però no pas com a pretext per no fer el servei, sinó com a raó per rebre ajuda. Ens ho deia avui a Matines sant Agustí: «Feble és aquell de qui es tem que pugui sucumbir quan la temptació l’escomet; malalt en canvi, és aquell qui es troba ja dominat per alguna passió, i es veu com impedit per alguna passió d’acostar-se a Déu i d’acceptar el jou de Crist.» (Sermó sobre els pastors). O la mateixa Regla ens diu en el capítol anterior: «No volem pas dir amb això que es faci accepció de persones -Déu no ho vulgui-, sinó que es tingui consideració de les febleses.» (RB 34,2). Feblesa que atén també sant Benet pel que fa al petit detall de prendre un vas de vi amb pa abans de servir, per no caure a fer-ho amb murmuració, el gran perill contra el que la Regla prevé multitud de vegades, ni amb fatiga.

Un tercer aspecte és l’atenció i la cura dels atuells que s’empren en el servei, mantenint-los en bon estat i retornant-los nets. Aquí se segueix la mateixa filosofia del capítol XXXII sobre les eines i els objectes del monestir, o la del capítol XXXI sobre el majordom quan recomana a aquest de mirar tots els objectes i béns del monestir com si fossin vasos sagrats de l’altar.

Per a tot plegat ens cal l’ajut de Déu i aquest l’invoquem mitjançant la pregària feta davant la comunitat. Sols desatacar en aquesta darrera part un petit però molt significatiu detall; recalca sant Benet que el darrer dia de treball dels servidors és el dissabte i tot torna a començar el primer dia de la setmana, el diumenge, el dia del Senyor. No és casual això, la Regla vol destacar un cop més que tot gira entorn de Crist i del misteri de la redempció. Un capítol doncs aquest que pot semblar secundari però on es reflexa la teologia espiritual de sant Benet de manera ben clara. Això ens ha d’empènyer a tenir a Crist sempre present en tots i cadascun dels aspectes de la nostra vida, Ell és el model, no hem de preferir absolutament res al Crist, que ens ha de dur tots junts a la vida eterna.


LA HUMILITAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,1-9

RENOVACIÓ DE LA PROFESSIÓ TEMPORAL DE FRA JURIJUS I FRA LLORENÇ

1 La divina Escriptura, germans, ens fa sentir aquest crit: «Tot aquell que s’exalça serà humiliat i el qui s’humilia serà exalçat». 2 En dir-nos això, doncs, ens mostra que tota exaltació de si mateix és una forma d’orgull, 3 de la qual indica el profeta que es guardava, quan diu: «Senyor, el meu cor no s’ha exaltat, ni són altius els meus ulls; ni he caminat enmig de grandeses ni de fantasies massa altes per a mi». 4 Doncs, què? «Si els meus pensaments no eren humils, sinó que he exaltat la meva ànima, la tractareu com un nodrissó arrencat del pit de la mare». 5 Per tant, germans, si volem atènyer el cim de la més alta humilitat i volem arribar de pressa a aquella exaltació celestial a la qual es puja per la humilitat de la vida present, 6 cal que drecem per al moviment ascendent dels nostres actes aquella escala que aparegué en somnis a Jacob, per on veia com baixaven i pujaven els àngels. 7 Ben cert, aquest baixar i pujar no significa per a nosaltres sinó que per l’exaltació es baixa i per la humilitat es puja. 8 Aquesta escala dreçada és la nostra vida en aquest món, que el Senyor dreçarà fins al cel quan el cor sigui ben humil. 9 Els muntants de l’escala diem que són el nostre cos i la nostra ànima, uns muntants on la crida divina ha disposat, perquè els pugem, diversos graons d’humilitat i d’observança.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 13 novembre 2019

L’escala de la humilitat és l’escala de la nostra vida en aquest món, la podem dreçar quan el nostre cor es vagi fent més humil però sols Déu la drecerà fins al cel. La humilitat, el silenci, l’obediència; també el treball o la pregària no són sinó instruments, eines, esplendidíssimes eines com diu sant Benet, pel vertader objectiu que és arribar a Déu, caminar cap a Déu. Avui estimats fra Jurijus i fra Llorenç tanqueu una nova etapa de la vostra vida monàstica, de la vostra vida de cristians; després del noviciat i dels tres anys de professió temporal; us heu hagut de plantejar de nou que vol Déu de vosaltres; com diu sant Benet al capítol LVIII heu tingut temps de pensar-vos-ho i ens heu demanat de seguir ara ja amb vistes al vostre compromís solemne amb aquesta comunitat, certament, però sobretot i per damunt de tot amb Crist. El text que heu triat és un bon reflex dels fonaments de la nostra vida, d’on ve la nostra força: de la Paraula i de la confiança en Déu. Sant Benet destaca en aquest començament del capítol VII, sobre la humilitat, tot just abans de començar a pujar els graons, que la mateixa escriptura ens convida a ser humils, ens mostra que tota exaltació de nosaltres mateixos és una forma d’orgull. Déu no ens demana una falsa humilitat, una humilitat d’aparador, sinó una humilitat sincera, una humilitat de cor. No es tracta de dir “mireu que humil que soc, mireu que faig perquè vegeu com en soc d’humil”; no, la humilitat que ens demana Déu no es pregona, no s’anuncia, es viu, és de cor. El model és Crist, no en pot ser d’altra; a ser com Ell mai hi arribarem però a voler ser com Ell mai podem renunciar-hi. Estimats fra Jurijus i fra Llorenç, porteu ja uns anys en aquesta comunitat, ja heu tingut temps per pensar-vos-ho bé, per discernir si perseverant aquí en aquest monestir esteu complint la voluntat de Déu; de veure que no és exclusivament pel vostre voler que heu vingut, sinó pensant que així acompliu la voluntat de Déu. Amb els anys que hi porteu he pogut veure ja moltes coses; les nostres virtuts i els nostres defectes; tot allò que fem de bé i tot allò que fem de mal. Si en algun moment us va passar pel cap que aquesta era una comunitat de perfectes, ja fa temps que heu descobert que no és pas així; no tant sols perquè no ho som, que és ben cert, sinó perquè no n’hi ha cap de perfecte de comunitat, enlloc. Potser fins i tot quan heu visitat altres comunitats hi heu descobert determinats arquetips monàstics, maneres de viure la nostra vida, particulars, que es repeteixen aquí i allà. També potser heu descobert que vosaltres, les vostres imperfeccions, no s’esborren, no s’esmenen pel sol fet de ser monjos. Tot això és important i va bé de saber-ho, però el fonamental, el vertaderament important és que adaptant-nos, essent conscients d’aquesta realitat, no ens fem enrere, sinó que ens esforcem per seguir caminant, maldant per pujar els graons d’aquesta escala de la humilitat amb senzillesa, però amb fermesa, amb la confiança posada en que és Déu qui la dreçarà fins al cel. També nosaltres hem tingut temps per conèixer-vos, veiem com en sou de fidels a l’Ofici Diví i al treball; com avenceu en el contacte amb la Paraula. No ho perdeu mai això, no us deixeu ensopir espiritualment, no caieu en aquest error; perquè tot això ens ajuda i molt en aquest camí cap a Déu i perdre-ho ens l’entorpeix. Certament és un camí a voltes feixuc, potser a voltes se us pot fer avorrit; però és al cap i a la fi apassionant perquè al final d’ell, quan ens arribi l’hora de presentar-nos davant del Pare, si l’hem recorregut amb fidelitat podrem veure’l cara a cara, i això és la gran esperança. Al llarg d’aquests anys heu conegut també monjos amb aquesta esperança, monjos que avui per un motiu o altre alguns ja no ens acompanyen i d’altres no ho poden fer avui aquí, però que preguen també per vosaltres. A aquells que confiem que ja són a la casa del Pare, recordeu-los amb afecte; us han acompanyat una part del camí i de ben segur que us han deixat petjada per com han viscut, pels pensaments que us han confiat i per com han mort serenament esperançats. Perquè una de les riqueses de la vida monàstica és aquesta diversitat en els companys de camí; diversos en edat, procedència o recorregut de vida monàstica. No, no entrem al monestir per bastir una comunitat d’amistat entre nosaltres; som amics de Déu, amics del Crist i això és el que ens fa, ens ha de fer, conviure amb amistat fraterna, sense prejudicis, ni exclusions, sense enganyoses preferències. Voler atènyer el cim de la més alta humilitat, arribar-hi de pressa a aquesta exaltació celestial, com ens diu sant Benet en el text que heu triat, és el que ens ha de moure en el nostre dia a dia; amb humilitat i observança; perquè no hi ha humilitat sense observança, ni observança sense humilitat. Deia el cardenal Basil Hume, quan era abat d’Ampleforth, en una ocasió com aquesta: «Si ens hem de revestir del pensament de Crist, nosaltres que ja estem incorporats a Ell pel baptisme, per la nostra professió conformem les nostres vides a la seva. Volem ser obedients com Ell va ser obedient a la voluntat del seu Pare; volem ser pobres perquè Ell fou pobre; volem ser cèlibes perquè Ell fou cèlibe. En la nostra intimitat amb nostre Senyor, en la nostra vida de pregària arribarem a veure en la seva obediència, en la seva pobresa, en la seva castedat, quelcom de secret que fou el motor de la seva existència i que, a mesura que la vida avança, hauria d’arribar a ser el nostre secret.» Que així sigui i el Senyor us acompanyi sempre i a nosaltres també.


ELS QUI, DESPRÉS DE CORREGITS SOVINT, NO VOLEN ESMENAR-SE

De la Regla de sant Benet
Capítol 28

1 Si un germà corregit sovint per qualsevol falta, fins i tot excomunicat, no s’esmenava, se li aplicarà una correcció més aspra, això és, el sotmetran al càstig dels assots. 2 I si ni així es corregia, o si tal vegada —Déu no ho permeti— , endut per l’orgull, fins volia defensar la seva conducta, que l’abat faci aleshores com un bon metge: 3 si ha aplicat els lenitius, els ungüents de les exhortacions, els medicaments de les Escriptures divines i, a la fi, el cauteri de l’excomunió o dels cops dels assots, 4 si veia que ja no hi pot res la seva traça, que recorri també al millor remei: la seva pregària i la de tots els germans per ell 5 a fi que el Senyor, que tot ho pot, doni la salut al germà malalt. 6 I si ni d’aquesta manera no es guaria, aleshores que l’abat faci ús ja del ferro de l’amputació, tal com diu l’Apòstol: «Traieu el dolent d’entre vosaltres»; 7 i encara: «Si l’infidel se’n va, que se’n vagi»; no fos cas que una ovella malalta contagiés tot el ramat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 10 novembre 2019

Per parlar de l’expulsió, definitiva, de la comunitat monàstica, sant Benet fa servir la idea d’amputació, segurament una al·lusió a l’Evangeli de Mateu capítol 5, quan parla Jesús de que és millor amputar una part del cos que no pas que tot ell vagi a l’infern. Les nostres faltes no són tant sols nostres, afecten a tot el cos, a tota la comunitat, tant més si es veuen agreujades per la reincidència. Sant Benet estableix una gradació, en paral·lel al que pot succeir en una assemblea parlamentaria on abans de l’expulsió per un comportament incorrecte hi tres crides a l’odre. La primera crida seria la correcció; la segona una correcció més aspra, el que sant Benet estableix com la pena d’assots, i si ni lenitius, ni ungüents, ni exhortacions, ni medicaments fan el seu efecte; Déu no permeti que calgui arribar a això, aleshores si ni l’excomunió ni els assots fan esmenar-se, cal recórrer, encara abans com a darrer i suprem recurs, a la pregària demanant al Senyor que toqui el cor del germà. Si ni això fa efecte, aleshores cal treure el dolent, l’infidel amb el ferro de l’amputació; al cap i a la fi com escriu sant Benet és ell qui s’exclou, i si se’n va que se’n vagi.

Que faltem sant Benet ho té molt clar, però el vertader perill és quan el mancament ens atrapa, ens fa perdre el seny i acabem essent presoners del mateix mal, que podrem justificar amb mil excuses o raonaments, però que Déu i sovint també nosaltres mateixos sabem, que no hi ha lloc per l’excusa i sols hi ha lloc pel penediment i per la reflexió que ens empenyi a la total esmena. Algunes faltes fan mal i d’altres fan molt de mal; lamentablement ho sabem tots per experiència. En alguns casos la feblesa que dona una malaltia, un determinat trastorn psicològic, la mateixa vellesa que ens pot fer perdre el nord o al menys no controlar el rumb de la nostra vida totalment; no ens empenyen a faltar però ens hi ajuden. És trist quan cal recórrer al remei de l’amputació, molt trist i dolorós, per l’exclòs i pels qui l’han d’excloure, que és tota la comunitat. El remei de l’amputació pot ser traumàtic, ho és de fet, per tots. Cal mirar de posar-hi remei quan encara si és a temps, abans de que sigui massa tard; potser alguna vegada una determinada actitud pot passar desapercebuda, pot ser que ningú se n’adoni de que fem aquesta o aquella altra cosa que no està bé, una trapelleria, però ho sabem que no actuem bé. La falsa impunitat, la sensació de no ser descoberts ens dona una equivoca seguretat i fins i tot ens pot ajudar a pensar que no n’hi ha per tant, que no fem mal a ningú. En primer lloc ens el fem a nosaltres mateixos, primer que a cap altra persona, no si val a pensar que la culpa és dels qui no ens han descobert. La nostra vocació és adulta, responsable i lliure; aleshores a qui enganyem és a nosaltres mateixos davant d’un Deu que tot ho sap. Potser en algun cas algú podem pensar, fins i tot dir que ja ho vam advertir, que ja vam dir que ens traguessin d’aquella o altra responsabilitat; però evidentment sense confessar la culpa, sense dir la veritat, ocultant-la, amagant-la davant la comunitat. «No hi ha res d’amagat que no s’hagi de descobrir, ni res de secret que no s’hagi de conèixer.» (Mc 4,22) diu el mateix Jesús, però a vegades quan surt a la llum és tant tard que no hi ha lloc ja que per res més que pel ferro de l’amputació.

Hem de viure sempre vigilants, atents amb nosaltres mateixos; conscients de les nostres debilitats, de les nostres febleses. No ens enganyem, perquè a la fi no enganyem a ningú; si per exemple algú surt del monestir per, diguem, un caprici personal, per anomenar-ho d’alguna manera políticament correcte, sense advertir-ho, més d’hora que tard, molts cops per exemple quan ens acaben de recollir amb un cotxe a la porta suposadament més discreta on pensem que estem a sostret de qualsevol mirada, algú ha trucat o enviat un missatge advertint-ho. No ens enganyem, perquè a la fi, no enganyem a ningú i, evidentment a Déu mai. Sant Benet sap de les febleses humanes, per això ha d’incloure a la Regla el denominat codi penal, perquè sap que aquestes situacions es produeixen i es repeteixen.

Però no defallim perquè no som pas incorregibles, som perfectibles, això sempre; però per avançar en aquest camp cal posar-hi dues coses, cal mantenir dues actituds: en primer lloc l’afany de sortir-nos-en i en segon lloc, el més important i fonamental, confiar-nos a Déu. El pitjor que podem fer, que ens pot passar, és que l’orgull ens empenyi, ens enfangui en el llot de la reincidència, de la tossuderia, de la nostra malaltia; perquè una de les coses que més pot perjudicar al malalt és restar satisfet en la infermetat sense voluntat de lluitar per sortir-se’n. Sols si volem, podrem i aleshores l’ajut definitiu i insubstituïble de Déu podrà actuar; si no deixem lloc per actuar la gràcia, malament rai. El Papa Francesc durant l’encontre amb els religiosos de Roma el 16 de maig de 2015, responent a la pregunta d’una monja sobre si era possible que existís la corrupció en un monestir, deia el següent: «Sí, quan es perd la memòria, quan es perd la memòria de la vocació, de la primera trobada amb Déu. Quan es perd aquesta memòria i el nostre esperit comença a ser mundà, pensa en coses mundanes i es perd el zel per la pregària», aleshores ens anem apartant de la nostra vocació, de la comunitat, en definitiva de Déu.


ELS DEGANS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 21

1 Si la comunitat és nombrosa, que se n’escullin germans de bona reputació i de vida santa, i siguin constituïts degans, 2 que tinguin cura de les seves deganies en totes les coses, segons els manaments de Déu i les ordres del seu abat. 3 Aquests degans han de ser escollits tals, que l’abat pugui compartir amb ells, refiat, les seves càrregues; 4 i no siguin escollits per antiguitat, sinó segons el mèrit de la seva vida i la saviesa de doctrina. 5 Aquests degans, si mai n’hi havia cap que, inflat d’orgull, fos trobat reprensible, i, després de la primera, segona i tercera correcció, no volia esmenar-se, que el treguin 6 i que es posi al seu lloc un altre que en sigui digne. 7 El mateix establim pel que fa al prior.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 3 novembre 2019

Sant Benet ens porta avui a col·lació un tema d’organització; les comunitats han d’estar establertes en deganies; no vol pas dir això que vulgui establir divisions entre els monjos, ans al contrari, ens parla de seguir els manaments de Déu i les ordres de l’abat; de que els degans siguin persones de les qui se’n puguin refiar, amb uns mèrits de vida i una saviesa de doctrina i, com sempre, si algun d’aquest degans s’infla d’orgull o fa quelcom reprensible que sigui amonestat i si no es corregeix substituït per algú més digne. Per a alguns comentaristes sant Benet aplica aquí alguns principis del dret romà, no pot resultar estrany tanmateix perquè va estudiar lleis a Roma i aquesta disciplina va deixar el seu pòsit en la seva manera de veure l’organització d’una comunitat, posar al servei de la comunitat el que haguem pogut aprendre abans de venir al monestir és una primera aportació de sant Benet en aquest capítol. En concret aplica el principi divide et impera, en un moment, segles VI i VII, en que en les comunitats monàstiques és una pràctica habitual que els bisbes intervinguin en el seu govern; sant Benet vol evitar així aquest primer perill, l’intrusisme que porta a un dualisme fruit d’una intervenció de fora de la comunitat i també vol evitar el protagonisme, que la possible supèrbia d’alguns acabi creant escàndols o faci mal a les ànimes dels monjos.

Sant Benet no cerca per a les comunitats un capdillisme, subratlla al llarg de la Regla que al qui hem vingut a seguir és a Crist i amb aquest objectiu és bona la corresponsabilitat i no pas bona l’actitud quan ens creiem per damunt de tots, millors que tots, perquè al cap i a la fi podem acabar fent la nostra voluntat i no la de Déu o confonent el nostre caprici amb la voluntat de Déu, que encara podria ser pitjor, Déu no ho vulgui. Sorprèn potser una mica la situació d’aquest capítol i del següent, enmig dels que parlen de la litúrgia i de com s’ha d’organitzar aquesta; però no és pas un capítol secundari aquest. Sant Benet vol evitar també que sorgeixin petits cercles de poder dins d’una comunitat, cosa que seria contraria a l’esperit de la Regla i que ja palesa quan parla del capítol o del consell, establint un igualitarisme asimètric. Aquesta col·legialitat o sinodalitat, per emprar un concepte d’actualitat a l’Església i formulat àmpliament pel Concili Vaticà II, vol fer-nos a tots corresponssables del nostre destí com a comunitat i ho som. Escriu Dom Guillaume, abat de Mont des Cats, que no és pas estrany que un germà es lamenti de la seva comunitat i que davant d’aquest fet ens hauríem de posar la pregunta de qui és la comunitat?, afegeix que si la mà es lamenta del peu, o l’ull està gelós de la boca, no pot viure el cos en harmonia. Cada membre del cos té el seu lloc, la seva funció, la seva responsabilitat i a la responsabilitat del conjunt del cos no és aliè cada un dels membres. Per això ens parla de tenir cura de totes les coses que ens han estat confiades; cadascú en el seu àmbit i tots en conjunt. Si ens encomanen una responsabilitat, qualsevulla que sigui, hem d’intentar portar-la a terme amb responsabilitat, generositat i esperit de servei. Sols així es poden compartir refiadament les càrregues; això serveix tant per les feines que tenim cadascú dins la comunitat: cuiners, hostatgers, sagristà, bugader, cantors, cereller o majordom, infermer o porters, la que sigui; com pels serveis que ens són encomanats setmanalment. No si val defugir la responsabilitat, si no podem assumir-la, tal com ens en parla sant Benet al capítol LXVIII quan tracta de si ens manen coses impossibles, ho podem dir però no caiguem en la temptació de no fer-ho bé o simplement de no fer res, perquè així ens ho trauran de sobre. Sant Benet ens parla de responsabilitat, de tenir cura de tot, seguint els manaments del Senyor.

A tall d’anècdota, quan existia el servei militar obligatori existia una tècnica per defugir responsabilitats, s’anomenava col·loquialment escaqueo; consistia o bé en no fer-se visible quan podies calcular que et manarien alguna feina o bé no fer-la o fer-la tant malament que el superior desistís de manar-te mai més res; evidentment les forces armades també tenien un recurs davant d’això i era la mesura coercitiva de l’arrest, la por al qual obrava miracles. Certament hi pot haver coses que no siguem capaços de fer; a les comunitats hi venim cridats per Déu, no hi ha una mena de concurs oposició per proveir aquesta o aquella altra plaça. Sant Benet defineix la vida monàstica com una milícia, és cert, però la motivació, la causa de la nostra presència al monestir no té res a veure amb la que ajuntava gent per formar els exèrcits fa unes dècades. Si tenim sempre present davant dels ulls que hem vingut per a seguir a Crist, que hi hem vingut seguint lliurament la seva crida i que volem ocupar la nostra vida en servir-lo a Ell, entre d’altres maneres servint a la comunitat, no tindrem cap temptació de fugit d’estudi i la nostra serà una disponibilitat total al Senyor. No en va sant Benet defineix el monestir com una escola del servei diví; una escola, es a dir on cada dia n’aprenem una mica més, anem progressant adequadament, o al menys això hem de pretendre; i del servei diví, al Senyor, servint no pas a la nostra voluntat massa sovint capritxosa i voluble, sinó a Déu.

En una visió més teològica del capítol per a sant Benet la comunitat és un reflex, una representació del poble de Déu, seguint el model de la comunitat apostòlica, amb un sol cor i una sola ànima, però amb responsabilitats diverses. Sense perdre mai de vista l’objectiu fonamental i essencial, cercar Déu en el clos del monestir.


COM S’HAN DE CELEBRAR LES VIGÍLIES EN LES FESTES DELS SANTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 14

1 Les festes dels sants i totes les solemnitats, que se celebrin tal com hem dit que se celebrés el diumenge, 2 llevat que es diran els salms, antífones i lliçons propis del dia. Que es mantingui, però, la distribució prescrita més amunt.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 27 octubre 2019

Dies natalis era l’expressió usual per parlar de les festes o memòries dels sants, és a dir el dia de la seva mort o millor dit del seu naixement a la vida eterna, a la vida vertadera. Certament al llarg dels segles s’han anat incorporant sants al martirologi, no hi ha dia sense un, dos o més sants i per tant no els podem celebrar tots. Una de les causes d’aquest nombre de sants és la universalització de la santedat, s’han anat incorporant sants de diverses parts del món i també de diversa posició eclesial, papes, preveres, religiosos, laics i molts màrtirs, que no han deixat mai de sorgir com a testimonis de fe. En el cas del nostre monestir tenim memòries a les que dediquem tot l’ofici, altres tant sols l’Eucaristia i a més les festes litúrgiques i les solemnitats, aquestes també classificades en tres categories perquè evidentment no és el mateix la Pasqua, la Pentecosta i el Nadal que la que puguem dedicar a un sant, per molt nostre que sigui. Sant Benet al text llatí parla de vero festivitatibus, potser un indicador de que aquest capítol és un excursos o un annexa per marcar les diferències entre les festes dels sants i altres celebracions com ara les solemnitats del Senyor; entre els capítols que sant Benet dedica a la litúrgia.

La memòria dels sants la podem valorar des d’una doble perspectiva, en primer lloc cal donar una certa primacia a l’any litúrgic, això ho deixa molt clar la Constitució Sacrosantum Concilium sobre la Sagrada Litúrgia del Concili Vaticà II, que fa especial ressò en la celebració de tot el misteri de Crist en el cicle de l’any: encarnació, Nadal, Ascensió, Pentecosta; tenint com a centre la resurrecció de Crist de la que fem memòria en el dia del Senyor, això és cada diumenge, i d’una manera especial, junt amb la seva benaurada passió, quan celebrem anualment la Pasqua. La mateixa Constitució ens diu que l’Església ha introduït al llarg de l’any les memòries dels màrtirs i d’altres sants, d’aquells de qui l’Església ha assenyalat que ja gaudeixen de la lloança perfecte i als qui ens podem adreçar perquè ens ajudin davant d’aquell qui és l’únic intercessor davant del Pare, Jesucrist, nostre Senyor. Amb la celebració dels sants l’Església ens els proposa com exemple de vida, la d’aquells que atreuen tothom cap al Pare pel mitjà de Crist (Cf. SC, 104). El centre segueix essent Crist, els sants proclamen llurs meravelles, les de Crist, en els seus servents i presenten als fidels exemples de vida cristiana. Que al llarg de l’any litúrgic el centre és Crist ens ho diu la mateixa Constitució Sacrosantum Concilum quan afegeix «per tal que les festes dels sants no prevalguin sobre les que recorden els misteris de la salvació, moltes han de ser deixades a la celebració de cada església particular o nació o família religiosa; que siguin esteses a tota l’Església solament les que recorden sants d’importància realment universal.» (SC,111).

La santedat és el tema de l’Exhortació Apostòlica Gaudete et exultate, alegreu-vos-en i celebreu-ho, del Papa Francesc. Per a ell la santedat no és la imitació d’un model abstracte i ideal. Les referències de la santedat ordinària són simples, pròximes i populars. Hi ha una petita santedat; hi ha molts tipus de sants. A més dels sants oficialment reconeguts per l’Església, hi ha moltes més persones corrents que no figuren al martirologi romà i, tot i així, han estat decisives per a canviar el món, la vida de llurs famílies o la d’algú altre. Inclouen molts cristians, el martiri dels quals és un signe del nostre temps. «Cada sant és una missió; és un projecte del Pare per reflectir i encarnar, en un moment determinat de la història, un aspecte de l’Evangeli» (GE, 19). La santedat és viure els misteris de la vida de Crist, «morir i ressuscitar constantment amb ell» (GE, 20), i reproduir en la pròpia existència diferents aspectes de la vida terrenal de Jesús: la seva proximitat als més desafavorits, la seva pobresa i altres manifestacions del seu lliurament per amor. «Permet a l’Esperit Sant que forgi en tu aquest misteri personal que mostra Jesucrist en el món d’avui» (GS, 23), en la missió de construir el regne d’amor, justícia i pau universal.

La santedat ens manté fidels en el més profund de nosaltres mateixos, lliures de tota forma d’esclavatge, i donant fruits en el nostre món. La santedat no ens fa menys humans, ja que és una trobada entre la nostra debilitat i el poder de la gràcia de Déu. Però ens cal preparar-nos per deixar actuar la gràcia, ens calen moments de solitud i de silenci davant de Déu, per enfrontar-nos al nostre jo veritable i deixar entrar-hi a Déu.

No ens hem d’oblidar mai de les nostres limitacions, però sentint que la nostra vida és un camí cap a Déu, personal i intransferible; alhora obert al gran misteri de la gràcia que actua en la vida de les persones. Els sants no són un superhomes; no són ésser perfectes; ens ho diu avui Jesús en l’Evangeli de sant Lluc; els sants són els qui humils i penedits com el publicà en el temple se senten necessitats de la misericòrdia de Déu; no pas els qui se senten tant satisfets de sí mateixos que es refien de ser justos i tenen per no res a tots els altres; ens ho deia dijous el germà Lluís Serra, citant a Nelson Mandela, «els sants són éssers pecadors, però que continuen esforçant-se per a ser millors.». Aquells qui confiats en la misericòrdia de Déu es confien a llur gràcia que actua i els transforma. (GE 50). Aquells qui ens mostren que esforçant-se és possible avançar cap a Déu, malgrat totes les nostres imperfeccions.


LA HUMILITAT: EL DOTZÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,62-70

62 El dotzè graó de la humilitat és quan el monjo no té la humilitat només al cor, sinó que fins en el cos la manifesta sempre als qui el veuen; 63 això és, que a l’ofici diví, a l’oratori, al monestir, a l’hort, de viatge, al camp i a tot arreu, seient, caminant o dret, està sempre amb el cap cot, fits els ulls en terra. 64 Creient-se en tot moment reu dels seus pecats, es creu comparèixer ja davant el judici terrible, 65 dient-se sempre al fons del cor allò que, fits els ulls en terra, digué aquell publicà de l’evangeli: «Senyor, no sóc digne, jo pecador, d’aixecar els ulls al cel»; 66 i també, amb el profeta: «Estic totalment abatut i humiliat». 67 Un cop pujats, doncs, tots aquests graons de la humilitat, el monjo arribarà tot seguit en aquella caritat de Déu que, en ser perfecta, foragita el temor, 68 i, gràcies a la qual, tot allò que abans observava no sense temença, ho començarà de complir sense cap esforç, com naturalment, pel costum, 69 ja no per por de l’infern, sinó per amor del Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts. 70 El Senyor es dignarà a manifestar-ho per l’Esperit Sant en el seu operari, net de vicis i de pecats.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 20 octubre 2019

Sant Benet ens diu en aquest darrer graó de la humilitat que un cop pujats tots els anteriors allò que en un principi podem observar per temença ho observarem sense cap esforç, com naturalment, com per costum. Això tant sols podem aconseguir-ho si hem pujat els dotze graons. La fórmula ens pot semblar contradictòria però l’exemple és Crist, el model és Crist, no pot ser-ne cap altre, perquè Ell és l’únic home perfecte, cap de nosaltres no ho som ni de lluny, a Ell seguim per amor i estimar al Crist es mostra en el costum del bé i el gust de les virtuts. L’eix central sempre és Crist, els mateixos graons de la humilitat són en certa manera concèntrics al seu voltant. Tant sols estant, sentint-nos estretament vinculats al Crist podrem pujar-los, fer-los realitat, o al menys intentar-ho amb un mínim de garanties. «Ell ha de créixer, i jo he de minvar.» (Jn 3,30) diu Joan el Baptista; ens cal disminuir, fer-nos petits perquè pugui créixer en nosaltres el mateix Crist; que minvi el nostre egocentrisme per deixar espai al cristocentrisme que ha de regir la nostra vida. El recorregut no és pas fàcil, ens cal tenir sempre present el temor de Déu, no estimar la pròpia voluntat sinó la del Senyor, sotmetre’s al superior amb tota obediència, abraçar-se a la paciència davant de les dificultats, manifestar humilment les nostres faltes i febleses, acontentar-nos amb les coses més baixes tot tenint-nos per operaris inhàbils i indignes, sentir-nos els últims i els més vils, no fer altra cosa que el que ens anima la Regla i l’exemple dels majors, reprimir la llengua de parlar, no riure fàcilment ni de seguida i finalment, per si tot això no fos ja prou difícil, tenir la humilitat no tant sols al cor, sinó també en la imatge, perquè de debò ens creiem pecadors, com el publicà en el temple, amb absoluta sinceritat de cor.

Potser sí que com diu sant Benet en el pròleg la temptació davant d’aquest programa, d’aquest full de ruta per la nostra vida, sigui fugir esfereïts de terror (Pròleg 48). Perquè l’escala de la humilitat és alhora la mesura del nostre grau de fidelitat a la Regla i al Crist. Quan ens sentim temptats per qualsevol cosa contraria a aquets graons, quan el nostre desig de governar la nostra vida, de posar-li condicions al Crist, d’enaltir-nos i de tantes altres coses ens assalta de fet és que no ens estem preocupant per allò que és l’únic fonamental, seguir al Crist.

«Dos amors han donat origen a dos ciutats: l’amor a sí mateix fins al menyspreu de Déu, la terrena; i l’amor de Déu fins al menyspreu de sí, la celestial. La primera es gloria de sí mateixa; la segona es gloria en el Senyor. Aquella sol·licita dels homes la gloria; la major gloria d’aquesta se xifra en tenir a Déu com a testimoni de la seva consciència.» (Ciutat de Déu XIV, 28); així ho expressa sant Agustí a la Ciutat de Déu.

Arribats al dotzè graó de la humilitat aquest ens amida la nostra autèntica profunditat espiritual. La manera de recórrer, de pujar aquesta escala, és diferent per a cadascun de nosaltres. No ens enganyéssim pas, això no és perquè algun de nosaltres ja hagi entrat al monestir havent-ne pujat dos, tres o cinc graons; tots partim del terra, i encara gràcies que no ho haguem de fer de subsol. La recorrem de manera diversa perquè podem portar a la motxilla un roc més o menys pesant, o podem estar disposats a anar-la buidant del nostre egoisme a mida que pugem o bé anar-la carregant cada cop més, fent més i més feixuga la pujada. Podem voler pujar-la a pas lleuger corrent el risc d’ensopegar i caure dos o tres graons enrere o fer-ho amb pas segur, ferm, potser un xic lent, però consolidat. Es tracta al cap i a la fi de recórrer el camí vers la nostra vertadera llibertat. La vertadera llibertat és la que ens ofereix Crist al capdamunt de l’escala; ara bé la temptació d’acollir-nos a les falses llibertats personals, als capricis, ens surt al pas a cada replà; sols amb l’ajut de Déu podem ser capaços de refusar-les i seguir amb els ulls fits en terra, cap amunt. A dalt ens espera aquella caritat de Déu que és perfecte.

Tot plegat ho expressa molt bé sant Bernat; per a ell està clar que cadascú tenim la nostra pròpia història personal, per això hem de tenir sempre present que malgrat que Déu ens crida a participar de la seva vida, perquè Ell és fonamentalment bondat, això no ens ha de privar de reconèixer-nos poca cosa, mancats de quasi tot i necessitats de la seva immensa misericòrdia, de la seva caritat, aquella que podem trobar al capdamunt d’aquesta escala. Humilitat i supèrbia en sant Bernat, són en paral·lel, els dos amors que donen lloc a dos ciutats en sant Agustí. La humilitat no és un objectiu en sí mateixa, és un camí, un mètode per assolir la veritat i la caritat. Algú ha definit la humilitat com una autoteràpia del narcisisme, també sant Bernat ens parla en el seu Tractat sobre els graus de la humilitat i de la supèrbia, que per la humilitat es puja i per la supèrbia es baixa; l’home puja, o pot pujar, per la humilitat cap a Déu, mentre que per la supèrbia pot arribar a la degradació, a una pèrdua irreversible d’aquella imatge de Déu que tots tenim impresa en el nostre interior, però que enfosquida pel pecat, ens costa de rescatar, de netejar. Escriu sant Bernat: «Quan el Senyor diu: jo soc el camí, la veritat i la vida, ens mostra l’esforç del camí i el premi a aquest esforç. A la humilitat se l’anomena el camí que porta a la veritat. La humilitat és l’esforç; la veritat el premi a l’esforç.» (Tractat sobre els graus de la humilitat i la supèrbia, Pròleg I,1).


LA HUMILITAT: EL CINQUÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,44-48

44 El cinquè graó de la humilitat és quan no amaga, sinó que manifesta humilment al seu abat tots els pensaments dolents que li venen al cor i les faltes comeses secretament. 45 L’Escriptura ens hi exhorta quan diu: «Encomana al Senyor el teu camí i espera en ell». 46 I també diu: «Manifesteu-vos al Senyor, perquè és bo, perquè és eterna la seva misericòrdia». 47 I encara el profeta: «Us he fet conèixer la meva falta i no he encobert la meva iniquitat. 48 He dit: Declararé al Senyor contra meu la meva iniquitat, i vós heu perdonat la malícia del meu cor».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 13 octubre 2019

«Quan soc feble, és quan soc realment fort», (2Co 7,10) ens diu l’Apòstol. Aquesta cita l’escoltem sovint, és una de les lectures breus de Vespres. Però malgrat que ens resulti molt familiar ens costa reconèixer-nos febles; preferim o bé obviar-ho o bé ocultar-ho o dissimular-ho amb múltiples actituds. Potser cadascú de nosaltres podem arrastrar una càrrega excessivament pesada com per ignorar-la, podem anar per la vida amb una motxilla on hi ha un roc pesant, massa feixuc per caminar-hi. No es tracte tant sols dels defectes de fàbrica, en expressió de l’abat Maur Esteva, amb els quals ens hem d’acostumar a viure, amb els que hem d’aprendre a conviure i que hem de posar en positiu perquè lluny de ser un pes es converteixin en una ajuda. No són només les faltes contra la Regla, les que eren objecte i encara ho són en algunes comunitats del capítol de faltes; quan fem tard a l’ofici o negligim un servei. Tampoc són solament els pecats en els que un cop i un altre caiem.

Aquí sant Benet es refereix a que podem tenir quelcom al que ens cal fer front, alguna cosa que ha provocat cicatrius en la nostra ànima, quelcom que necessita del perdó d’altri o que ens cal perdonar i que mai ens hem atrevit a fer-hi front amb vertaderes ganes de resoldre-ho. Dir que tots tenim «un cadàver a l’armari», com es diu en el llenguatge col·loquial, potser seria excessiu; però podem tenir ferides per les que no trobem el remei adequat, algun record que ens persegueix i no ens deixa mai del tot tranquils. Una comunitat està formada per gent d’origen divers, és Déu qui ens ha reunit al monestir i uns hem tingut una infància i d’altres una altra; uns una vida laboral o sentimental determinada i d’altres una altre; uns s’han acostumat a no patir estretors econòmiques i d’altres a que aquest hagi estat un tema central en la seva vida i la de la seva família, i són tant sols exemples. Tot plegat ha anat forjant la nostra personalitat, amb contrastos, amb virtuts i defectes i és així com ens ha cridat Déu al monestir, ben humans, com Crist es feu ben humà per compartir totes aquestes coses amb nosaltres. L’abadessa benedictina Joan Chittister explica que en el seu cas va viure una vida familiar forjada en el conflicte, amb diferències religioses no sempre portades amb tolerància, amb certes adicions excessives d’alguns membres de la família. Escriu que abans d’entrar al monestir havia viscut experiències difícils, molt difícils i que li eren complicades de compartir amb les seves germanes de comunitat; tant que va optar per dissimular-les a base de treball i pregària demanant de poder oblidar-les; però al cap i a la fi estaven sempre presents provocant-li una lluita interior.

Molts cops darrera una actitud determinada, que a primer cop d’ull ens resulta inexplicable, hi ha un conflicte interior que potser no eximeix de responsabilitat però que segurament explica moltes coses. Les actituds poden ser múltiples, algunes diguem que amb conseqüències personals i per la comunitat greus, d’altres que es limiten a cridar l’atenció d’una manera o altre, amb un gest, una afició a guarnir els relats quotidians amb excessiva vehemència, que no arriba a faltar a la veritat però potser sí que carrega les tintes amb exageracions. No es tracta de fer-ne una relació, exhaustiva, sinó de constatar que la finor espiritual de sant Benet és conscient d’aquestes situacions. Per sant Benet el que hem de fer és confiar-nos a Déu, reconèixer-nos, saber-nos febles i en la feblesa sentir-nos forts perquè amb l’ajut de Déu tot ho podrem superar. No és fàcil, ho veiem en el mateix sagrament de la penitència, sinó posat en qüestió sí al menys en crisi de pràctica; també en les comunitats religioses, i ja no cal dir-ho en el cas dels preveres com n’és de greu aquesta actitud si arriba a produir-se, quan confessar i no confessar-se és quelcom més que una greu contradicció. I és que fer partícip a un altre de les nostres misèries no és plat de gust; però al cap i a la fi en fem partícip a Déu, ho reconeixem davant de Déu que ja sap prou bé tot el que ens passa. El que sant Benet ens ve a dir en aquest cinquè graó és que precisament són aquestes misèries el que ens esclavitzen, ens limiten, ens bloquegen i que alliberar-nos-en és possible.

Sols Déu ens pot alliberar dels nostres maldecaps, però cal que l’ajudem, que vulguem alliberar-nos i no ens resignem a viure-hi per sempre més; quan no en fem precisament el sentit de la nostra vida, un sentit equivocat i erroni, però amb el que podem arribar a sentir-nos falsament còmodes. El primer pas, ineludible, és reconèixer-nos febles. Sant Benet rep de la tradició bíblica l’obertura del cor a Déu, en aquest camí de la humilitat, en aquesta escala que aquets dies pugem de la mà de sant Benet, on la vertadera direcció és recuperar la imatge de Déu, aquella perduda en el paradís i sobre la que els nostres pares cistercencs insisteixen tant. En el llenguatge bíblic, tant admirat pels nostres pares, saber-se conegut per Déu és sentir-se estimat per Ell i aquesta certesa és la que fa que surti davant de Déu tot allò que ens afeixuga per amagat que ho portem. Com ens diu el salmista «Encomana al Senyor els teus camins; confia en ell, deixa’l fer» (Salm 37,5). Com ho feu Jesús a Getsemaní, confiant-se feble al Pare, rebé d’Ell la fortalesa per redimir-nos amb el preu de la seva sang. Confiar-nos al Senyor, plenament, totalment, generosament i lliurement.


L’OBEDIÈNCIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 5

1 El primer graó d’humilitat és una obediència sense espera. 2 Aquesta obediència és pròpia d’aquells qui res no s’estimen tant com el Crist. 3 Per raó del sant servei que han professat, o per por de l’infern i per la glòria de la vida eterna, 4 així que el superior ha manat alguna cosa, com si la manés Déu, no poden sofrir cap retard a complir-la. 5 És d’aquests que diu el Senyor: «Així que m’ha sentit, m’ha obeït». 6 I també diu als mestres: «Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi». 7 Aquests tals, doncs, abandonant a l’instant les seves coses i renunciant a la voluntat pròpia, 8 deixant tot seguit el que tenien entre mans, deixant allò que feien sense acabar, amb el peu sempre a punt d’obeir, segueixen amb els fets la veu del qui mana. 9 I així, com en un sol instant, el manament donat pel mestre i l’obra ja feta pel deixeble, totes dues coses, s’acompleixen igualment de pressa en la rapidesa del temor de Déu. 10 És que els empeny el deler de pujar a la vida eterna, 11 i per això agafen aquell camí estret del qual diu el Senyor: «És estret el camí que mena a la vida»; 12 de manera que, no vivint a llur albir, ni obeint els propis gustos i desigs, sinó caminant sota el judici i el manament d’un altre, vivint en comunitat, desitgen que els regeixi un abat. 13 Sens dubte aquests posen en pràctica aquella paraula del Senyor, que diu: «No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat». 14 Però aquesta mateixa obediència només serà acceptable a Déu i dolça per als homes, quan el manament sigui acomplert sense vacil·lació, ni retard, ni desgana, ni murmurant o protestant. 15 Perquè l’obediència que es presta als superiors a Déu es presta, ja que ell ha dit: «Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi». 16 I cal que els deixebles la prestin de bon grat, perquè «Déu estima el qui dóna amb alegria». 17 Que, si el deixeble obeeix de mal grat i murmura, no ja amb la boca sinó només dins el cor, 18 encara que compleixi el manament, amb tot, ja no serà agradable a Déu, que veu el seu cor que murmura, 19 i, per una obra feta així, no aconsegueix cap recompensa, ans incorre en la pena dels murmuradors, si no se’n corregeix i en dóna satisfacció.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 6 octubre 2019

Les idees d’humilitat i d’obediència recorren transversalment tota la Regla. No són fins en si mateixes però si un mitjà privilegiat per l’autèntic fi de la nostra vida que és cercar Crist. Aquest capítol dedicat a l’obediència, que completa en certa manera el 71 dedicat a l’obediència dels uns als altres, està situat entre els que parlen dels instruments de les bones obres, el del silenci i el dels graons de la humilitat. Humilitat, obediència i silenci són tres eixos vertebradors de la nostra vida. Les bones obres ens hi porten, ens hi ajuden i l’obediència i el silenci ens preparen per afrontar amb garanties el repte dels graons de la humilitat. La primera idea d’aquest capítol cinquè que tracta sobre l’obediència és la humilitat, i és la primera vegada que apareix aquesta paraula a la Regla. No està present al capítol quart, perquè per sant Benet no es tracta d’un instrument, entre els altres de les bones obres, per sant Benet sota la paraula humilitat s’hi aplega tot el conjunt de les bones obres. La humilitat resumeix, els setanta-tres instruments. Tot depèn d’ella, i el mitjà per aconseguir-la és l’obediència. Tots els instruments deriven del primer manament, el de l’amor, i aquí sant Benet ens diu que el monjo s’exercita en totes aquestes bones obres, per l’obediència; perquè així ens sentim lliures. O bé l’obediència és opressora quan el motiu que la mou no és l’amor, sinó l’egoisme o la pròpia voluntat, o bé s’arriba a la plena llibertat dels fills de Déu.

Potser ens hauríem de preguntar de tant en tant que vol dir l’obediència per a nosaltres, que significa i com la vivim en el dia a dia. Sant Benet hi ha dedicat aquest capítol, però de fet tota la Regla ens hi aboca; és un dels centres de la promesa monàstica que inclou a més la pobresa i la castedat, la conversió de costums que en diem. Sant Benet ens mou a ser obedients en el ben entès de que practicant-la no preferim res al Crist, pobre, humil i obedient, que res no estimem tant com al Crist. En paraules del cardenal Ildefons Schuster, l’obediència és la via triomfal cap a la victòria promesa. Per recórrer aquesta via sant Benet ens suggereix diverses coses. No poder sofrir cap retard en acomplir-ho quan se’ns mana una cosa o abandonar les pròpies coses i renunciar a la pròpia voluntat. Per veure el nostre grau d’acompliment ho podem fer cada dia, per exemple quan sona la campana, veure si som capaços de deixar-ho tot i obeir-la com si sentíssim la veu de Déu; deixant allò que tenim entre mans, deixar allò que fèiem sense acabar i unir en un sol instant el manament donat pel mestre i l’obra ja feta pel deixeble; complint-ho igualment de pressa en la rapidesa del temor de Déu. En definitiva creient-nos de debò que no hem vingut a fer la nostra voluntat sinó la del Senyor, que no hem vingut a viure al nostre lliure albir, ni a obeir els nostres gustos i desigs; sinó que hem vingut a caminar per aquell camí estret, sovint costerut i feixuc de recórrer, però que és l’únic que porta al Crist. Sant Benet va més enllà encara, no n’hi ha prou amb que aquest camí el recorreguem, sinó que ho hem de fer sense vacil·lació, sense retard, ni desgana, ni murmurant o protestant. Ens deia dijous sant Elred a Matines «que en aquesta vida mortal ens és impossible de celebrar la Pasqua sense herbes amargues, és a dir, sense l’amargura de la vida.» (Sermó pel dia de Pasqua).

L’obediència és la pedra de toc de la humilitat; o en expressió de sant Jeroni, la memòria del qual celebràvem dilluns, és la forma privilegiada de la humilitat. Certament la seva enemiga és l’orgull però l’obediència que ens proposa sant Benet no és pas frustrant, sinó alliberadora. (Cf. El servei de la autoritat i la obediència, 5) No és una obediència per un interès ben calculat sinó la que neix de la llibertat interior; és una obediència que implica la lliure disponibilitat al servei. L’obediència a Déu és camí de creixement i, en conseqüència, de llibertat de la persona, perquè permet acollir un projecte o una voluntat diferent de la pròpia, que no sols no mortifica o disminueix, sinó que fonamenta la dignitat humana. Al mateix temps, també la llibertat és en sí un camí d’obediència, perquè el creient es realitza lliurement obeint com a fill al Pare. El model és Crist; aquell qui en la seva passió va arribar fins i tot a lliurar-se Ell mateix perquè estava absolutament segur que lliurant-se era fidel a la voluntat del Pare; com recorda sant Bernat, «el que va agradar no va ser la mort, sinó la voluntat del qui moria lliurement». (San Bernat, Errors de Pere Abelard, 8, 21)

Escriu un cartoixà: «Obeir es consentir en ser, en estimar, en viure pel totalment altre, viure l’amor, la vida que Déu ens concedeix ara i aquí, en la seva realitat immediata, incomprensible i senzilla, sense refusar res i sense escollir res. Es ni tant sols apropiar-nos de nosaltres mateixos, no fixar-nos lleis i camins a la pròpia vida. És caminar cap al futur amb l’orgullosa llibertat de la confiança, essent endut, més enllà de les necessitats, per l’amor que és un infinit respecte, (...) és obrir-se radicalment a Déu en la fe, l’amor i la joia. Participant de la llibertat de Déu.» (La libertad de la obediencia, p. 116-117)


QUE S’OBEEIXIN ELS UNS ALS ALTRES

De la Regla de sant Benet
Capítol 71

1 El bé de l’obediència, no sols l’han de prestar tots a l’abat, sinó que també els germans s’han d’obeir els uns als altres, 2 sabent que per aquest camí de l’obediència aniran cap a Déu. 3 Posant, doncs, en primer lloc el manament de l’abat o dels priors per ell constituïts, al qual no permetem que s’anteposin manaments particulars, 4 fora d’això, que tots els joves obeeixin els seus ancians amb tota caritat i sol·licitud. 5 Si es trobava algú que hi fos rebel, se l’ha de castigar. 6 I si cap germà per algun motiu, per petit que sigui, és corregit d’una manera o altra per l’abat o per qualsevol ancià seu, 7 o bé si nota que l’ànim de qualsevol ancià està mínimament irritat en contra seu o està disgustat, ni que sigui una mica, 8 a l’instant, sense esperar gens, que es prostri a terra, i així resti ajagut als seus peus donant satisfacció, fins que amb un mot de benedicció passi aquell enuig. 9 Si algú refusava de fer-ho, que se’l sotmeti a un càstig corporal, o bé, si és contumaç, que sigui expulsat del monestir.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 22 setembre 2019

En la darrera part de la Regla sant Benet ens dona un seguit de recomanacions finals a mena de recapitulació. Ens parla de que si creiem que el que ens demanen és una cosa impossible de fer, si ho creiem fora del nostre abast, això no ha d’impedir-nos d’intentar d’acomplir-ho; tot seguit ens diu que no hem de defensar ni encara menys agredir a un germà de comunitat, per concloure parlant-nos de l’obediència i del bon zel, aquest darrer capítol resumeix tota la Regla en 12 versets.

L’obediència està molt present al llarg de tota la Regla, obediència a l’abat, als degans, en definitiva a Crist. A Crist creiem tots obeir-lo puntualment, però certament no és fàcil interpretar el que ens vol dir i podem estar temptats d’entendre com a voluntat seva allò que ens és grat i estar certs de que fem la seva voluntat quan de fet fem la nostra. Però tampoc no està exempt de dificultat interpretar el que ens diuen els altres com a voluntat de Déu perquè la major part de les vegades hi creiem veure una voluntat particular quan no un caprici. Destaquem que en aquest capítol sant Benet ens parla d’obeir-nos els uns als altres, posant a l’abat, al prior i als ancians en un lloc destacat a qui obeir però que l’obediència, en definitiva, és el camí que porta a Déu, no pas a satisfer els capricis dels altres o a guanyar-nos la seva voluntat o el seu afecte d’una manera esbiaixada, excessivament particular si volem dir-ho així.

Sant Benet ens acaba de parlar en els capítols anteriors de que ningú es prengui la llibertat de prendre partir a favor o en contra d’un germà de manera arbitraria, per tant no es tracta de seguir cap cabdill humà. Per sant Benet l’obediència és un bé i com a tal ens porta a Déu, no és un objectiu en sí mateixa sinó un mitjà que com tot ens ha de portar a Déu. Perquè la manera com podem escoltar la voluntat de Déu passa per escoltar la dels germans i alhora de ser conscients de que quan expressem la nostra pròpia voluntat aquesta no ha pas de diferir de la que creiem que és la voluntat de Déu. La vida comunitària no és fàcil, sovint correm el perill de caure en la temptació del rebuig; ens comença molestant com passa les pàgines el del costat i acaba molestant-nos fins i tot que respiri, creient-nos màrtirs per haver de suportar-ho sense tenir mai present les nostres de febleses i perdent totalment la imatge de Crist en el germà, que és molt més greu. No és aquesta la indignació de la que parla sant Benet sinó d’una de justificada, de legítima; perquè el que no podem pretendre és tenir aduladors o palmeros, que es diu al sud, i no germans de comunitat; si caiem en aquest parany avui ens farà nosa un germà i demà un altre; perquè al cap i a la fi el que succeeix és que no estem bé nosaltres espiritualment, la nostra relació amb Déu no va bé.

Aquest capítol és en certa manera reversible, intentem esbrinar la voluntat de Déu a través dels altres i alhora ens hem de sentir nosaltres mateixos transmissors de la voluntat de Déu i per tant intentar evitar que el que surt de la nostra boca sigui exclusivament el nostre voler o, Déu no ho vulgui, el nostre caprici. Massa sovint diem “cal fer tal cosa”, quan potser seria més adequat dir “jo crec o és la meva opinió que potser s’hauria de fer això” i no caure en aquella dita castellana de “dijolo Blas punto redondo”.

L’obediència no té bona premsa avui en dia, perquè aquest concepte ha viscut un procés diríem de perversió del terme. Ho podem associar a una mena d’obediència cega, frustrant, anihiladora. Certament els règims autoritaris, d’un signe o d’un altre, que el món ha viscut al llarg del segle XX ens han transmès aquest terme sota la idea o el concepte d’una obediència en nom de la qual s’han comés vertaderes atrocitats, autèntics crims contra la humanitat davant dels quals els seus executors directes podien esgrimir l’argument de l’obediència deguda als seus autors intel·lectuals. No és pas d’aquesta obediència de la que ens parla sant Benet sinó d’una obediència responsable i molt més alliberadora que no pas destructora de la nostra voluntat, perquè l’obediència per sant Benet és sempre una obediència a Déu, exercida per persones amb temor de Déu, que ja sabem que no vol pas dir por a o de Déu ans al contrari, i és una obediència autònoma i independent, en definitiva lliure.

L’objectiu de sant Benet ens pot semblar tant impossible com la quadratura del cercle, restar el que som i alhora esdevenir totalment altres a imatge de Déu. No es tracta d’un rentat de cervell per part de cap altre germà, ni encara menys d’imposar-s’hi per obtenir la satisfacció del propi voler; ans al contrari es tracta sempre d’apartar l’egoisme, l’orgull, l’autosuficiència, l’autoafirmació per inserir-nos voluntàriament i lliurament en una comunitat que cerca Déu. L’obediència si es dirigeix cap a Déu allibera, si se sotmet al caprici humà mata tota esperança de Déu. L’obediència mútua si es llegeix aquest text d’una manera superficial i ràpida, hom té la impressió que és simplement un exercici de poder i d’autoritat per part de l’ancià que al cap i a la fi sols cerca un gest d’humiliació per part dels més joves, una mena de veterania malsana en un estil més propi dels exèrcits o dels col·legis majors de fa uns anys, que d’avui en dia. En realitat, ens parla de la relació mútua de que quan detectem o provoquem en l’ànim de l’altre irritació o disgust ira o indignació hi hagi una actitud respectuosa i reparadora; sempre que sigui un disgust legítim no pas arbitrari. Al cap i a la fi això és la conversió, perquè arribem al monestir per convertir-nos, per deixar-nos transformar gradualment a imatge de Crist, per descobrir la seva voluntat i conformar-hi la nostra. No pas per conformar a tota la comunitat a la nostra voluntat, ni per esgrimir tothora greuges, a vegades tant passats que la pols del temps n’ha enterbolit el record serè i sols ha restat el rancor. Ens hem reunit en comunitat cridats per Crist, intentem cercar-lo junts, dia rere dia, any rere any, i això demana respecte entre nosaltres, paciència. Aquest respecte no es limita a les bones maneres, tot i que són molt importants. Aquest respecte implica cercar la voluntat de Crist pels signes dels que tenim més a la vora. Sant Benet no ens demana que ens mirem tant sols a nosaltres mateixos, no vol pas que ens posem de model, per pròpia voluntat, sinó intentar, si més no intentar-ho, acomodar la nostra voluntat a la de Crist. Escriu sant Bernat que alguns en lloc de seguir a Crist, fugen d’ell. Altres en seguir-lo, pretenen anar-li al davant marcant-li ells el camí; altres el segueixen però no l’abasten mai i finalment alguns el segueixen i el troben. El nostre progrés consisteix en no imaginar-nos mai que hem aconseguit arribar a la meta. Mirar d’aconseguir sempre al qui tenim al davant, al Crist, tractant de superar-nos sense parar i posant sempre la nostra imperfecció a la mirada misericordiosa de Déu.


LA INSTITUCIÓ DE L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 64

1 En la institució de l’abat s’ha de tenir sempre per norma que sigui constituït aquell que tota la comunitat s’hagi elegit de comú acord segons el temor de Déu, o bé només una part de la comunitat, ni que sigui petita, però amb més bon criteri. 2 L’elecció es farà tenint en compte el mèrit de vida i la saviesa de doctrina del qui hagi de ser instituït, encara que sigui l’últim per ordre de comunitat. 3 Però fins en el cas que tota la comunitat elegís amb un mateix criteri una persona que consentís als seus desordres —Déu ens en guard—, 4 i aquests desordres arriben d’alguna manera a coneixença del bisbe de la diòcesi a la qual pertany aquell lloc, o dels abats o dels cristians veïns, 5 que impedeixin que prevalgui la conspiració dels dolents i estableixin un administrador digne per a la casa de Déu, 6 sabent que n’han de rebre una bona recompensa si ho fan amb intenció pura i per zel de Déu, i que, al contrari, cometran un pecat si ho negligeixen. 7 El qui ha estat instituït abat ha de pensar sempre quina càrrega no ha acceptat i a qui haurà de donar compte de la seva administració. 8 Que sàpiga que més li pertoca servir que manar. 9 Cal, doncs, que sigui docte en la llei divina, perquè sàpiga i tingui d’on treure coses noves i velles; desinteressat, sobri, misericordiós, 10 i que sempre faci prevaler la misericòrdia sobre la justícia, de manera que també ho obtingui per a ell. 11 Ha d’avorrir els vicis i estimar els germans. 12 En la correcció ha d’obrar amb prudència i no fer «de res massa», no sigui que, volent fregar massa el rovell, es trenqui el vas. 13 Que no perdi mai de vista la seva feblesa, i que es recordi que no s’ha de trencar la canya esquerdada. 14 Amb això no volem dir que hagi de deixar créixer els vicis, sinó que els ha d’extirpar prudentment i amb caritat segons vegi que convé a cadascú, tal com ja hem dit. 15 I que miri de ser més estimat que temut. 16 Que no sigui turbulent ni neguitós, no sigui exagerat ni obstinat, no sigui gelós ni massa suspicaç; si no, mai no tindrà pau. 17 Ha de ser previsor i considerat en els seus manaments, i, tant si allò que mana es refereix a Déu com si es refereix a aquest món , que ho miri i ho temperi 18 pensant en la discreció del sant Jacob, que deia: «Si faig cansar els meus ramats, caminant massa, se’m moriran tots en un dia». 19 Prenent, doncs, aquests i altres exemples de discreció, que és mare de les virtuts, temperi-ho tot de manera que els forts en vulguin més i els febles no es facin enrere. 20 I sobretot, que mantingui en tots els seus punts aquesta Regla, 21 per tal que, després d’haver administrat bé, senti del Senyor allò que sentí el bon servent que al moment degut havia distribuït el blat als seus companys: 22 «En veritat us dic —afirma— que el va posar al cap de tots els seus béns».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 15 setembre 2019

El capítol 64 és el segon dels que sant Benet dedica específicament a l’abat, juntament amb el capítol 2; tenint present que al llarg de tota la Regla aquesta figura hi és omnipresent en els seus comentaris. Aquest capítol en concret està dividit en dos grans parts, la primera dedicada a l’elecció de l’abat, el que s’ha traduït com a institució, i la segona al que aquest ha de pensar i ha de tenir present com a pautes d’actuació. El títol correspon a la primera part però sant Benet no vol deixar passar l’oportunitat de reflexionar de nou sobre la tasca abacial i donar els seus encertats consells.

En la Regla del Mestre la elecció de l’abat estava en mans de l’anterior abat, per tant sant Benet dona un pas important en la democratització d’aquesta institució. Sant Gregori de Niça ja havia advertit dels perills que una metodologia com la de la Regla del Mestre suposava, en concret fa una referència explícita a que això podia suposar cercar la gloria humana, agradar als altres abans que agradar a Déu. Segurament és una de les raons, però no pas l’única que mou a sant Benet a cercar un altre sistema per proveir el càrrec d’abat on el paper de la comunitat sigui determinant, per damunt del bisbe fins i tot. Hi posa però uns límits, no tant a l’elecció en si com a la possible maquinació per l’elecció de cara a una actuació posterior dirigida a cercar una vida comunitària en desordre, una relaxació podríem dir, fet que motivaria i justificaria l’actuació del bisbe o dels abats, o fins i tot dels cristians veïns, diu textualment, per tal de restablir la fidelitat en el seguiment de la Regla. Sant Benet creu en una vocació madura, lliure i decidida; però sap també que hi ha el risc de caure en la temptació del desencís i la comoditat. Com diu sant Agustí en la lectura que escoltem a la col·lació: «No tingueu per cosa gran ser escoltats en la vostra voluntat, considereu gran, veritablement gran, ser escoltats en allò que us és de profit.» (Sermó 354,7).

Queda clar per sant Benet que l’abat, com tota la comunitat, té per missió fonamental el manteniment de l’esperit de seguiment de la Regla i que si això no és produeix, Déu ens en guard diu sant Benet, cal recuperar el més aviat possible l’aplicació de la Regla. Sant Benet parla de conspiració dels dolents i estableix doncs un sistema d’institució però també de control: Primer una elecció per part de la comunitat, o per una part d’aquesta amb mèrits de vida i saviesa de doctrina, cosa que no queda molt clara com fer realitat ni com avaluar aquests mèrits i saviesa, i de l’altra un control episcopal, sempre guiat per una intenció pura i pel zel de Déu. Aquest control, en el cas del nostre Orde, és un dels eixos de la Carta Caritatis de la que aquest any estem celebrant el novè centenari.

Dom Guillaume, abat de Mont des Cats parla en el seu comentari d’aquest capítol del difícil equilibri entre nous projectes comunitaris i el manteniment de la pau, amb el risc de caure en un cert victimisme i un cert desencoratjament. Seria la mateixa trajectòria que l’abat Cassià comenta quan parla del bon zel respecte a tot monjo i que pot afectar a tota responsabilitat o càrrec dins la comunitat: una fase eufòrica, una de desencís i una tercera, necessària però a la que no tothom arriba, d’equilibri. Per ajudar a aquest equilibri sant Benet enumera un seguit de condicions o de consells que es poden resumir en no perdre mai de vista la pròpia feblesa i en mantenir la pau interior, que es pot traduir per no abandonar-se espiritualment. D’aquest objectiu se’n deriven tots els consells concrets: més servir que manar, desinteressat, sobri, misericordiós, avorridor dels vicis, previsor i alhora fugir de la turbulència, del neguit, de l’exageració, de l’obstinació, de la gelosia, de l’excessiva suspicàcia. A Crist ens hi acostem cadascú a la nostra manera, amb el nostre ritme; aquets és un altre dels temes claus d’aquest capítol demanar a cadascú d’acord amb les seves possibilitats per tal d’una banda de no angoixar o no carregar excessivament i de l’altra de no deixar créixer els vicis; un equilibri, que siguem realistes, no és pas fàcil.

Sant Benet no ho posa pas senzill marcant un perfil al que és difícil arribar partint de les pròpies febleses, tant físiques com morals, però surt en ajuda amb un consell final fonamental i és el de mantenir, sobretot afegeix, tots els punts de la Regla. Tenim doncs en la Regla, tots plegats, el full de ruta de la nostra vida, això no vol pas dir que ja d’antuvi siguem capaços d’acomplir-la no diguem en la seva totalitat sinó ni tant sols en una part, però això no significa que no sapiguem que hauríem de fer, quin ha de ser el nostre comportament i sobretot quin és el nostre objectiu, cercar Crist tots junts perquè ens dugui a la vida eterna. Ja sabem prou bé que la Regla no és un fi en si mateixa, sant Benet ens diu que no és sinó un començ en la vida monàstica, una honestedat de costums; el seu sentit és encaminar al monjo, per a obrir-li horitzons infinits de doctrina i de virtut i així qui la practiqui aconseguirà, amb l’ajuda de Déu, la pàtria celestial cap a la qual ens dirigim o ens hem de voler dirigir al menys.

Per aquesta raó fonamental, que no hem de perdre mai de vista com l’objectiu de la nostra vida, anar cap a Crist; és pel que sant Benet demana que l’abat poui en la llei divina, de la que la Regla ve a ser com un manual d’accions concretes. Evangeli i Regla són els dos textos fonamentals que han de guiar la nostra vida cap a Crist.


ELS ARTESANS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 37

1 Si hi ha artesans al monestir, que amb tota humilitat exerceixin els seus oficis, si l’abat ho permet. 2 Però, si mai un d’ells s’envania per la seva traça en l’ofici, perquè li sembla que porta algun guany al monestir, 3 que aquest tal sigui tret de l’ofici, i que no s’hi torni a posar, si no és que l’abat li ho assenyala de nou, un cop s’hagi humiliat. 4 Si s’ha de vendre alguns dels treballs dels artesans, que aquells per les mans dels quals ha de passar mirin de no atrevir-se a fer cap frau. 5 Que es recordin sempre d’Ananies i Safira, no fos cas que la mort que aquests van sofrir en el cos, 6 la pateixin en l’ànima ells i tots els qui facin algun frau amb els béns del monestir. 7 I que en els preus no s’infiltri el mal de l’avarícia, 8 sinó que sempre s’ha de donar a un preu una mica més baix que no ho poden donar els seglars, 9 «perquè en totes les coses Déu sigui glorificat».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 8 setembre 2019

Els comentaristes no es posen d’acord en que vol dir exactament quan parla d’artesans sant Benet en aquest capítol. Pot voler dir monjos amb habilitats manuals que realitzen tasques per a la comunitat o bé monjos artistes l’art dels quals és posat al servei del monestir, la pintura o l’escultura, per exemple. Sigui quin sigui el sentit exacte, tenim que sant Benet ens treu a col·lació algunes idees fonamentals que ens serveixen per a qualsevol tasca dins la comunitat. En primer lloc posar els dons i talents al servei de tots, no pas renunciar-hi sinó veure’ls amb una nova perspectiva, potser diferent de com ho veu el conjunt de la societat actual; ja no es tracta d’escalar socialment, de cercar el reconeixement extern o de tants d’altres valors similars, sinó de que en totes les coses que emprenguem sigui Déu el glorificat, no pas nosaltres. Aquí enllaça amb la segona idea, potser la central del capítol, que és la de exercir-ho tot amb humilitat, fent-ho tot amb permís de l’abat, sense envanir-se. 

Les comunitats estem formades per gent molt diversa, amb edats, formacions o habilitats diverses, fins i tot amb concepcions monàstiques un xic diverses en els matisos. Les comunitats no són una colla d’amics que s’han reunit per a viure junts, que també seria legítim, en primer lloc perquè no ens hem triat els uns als altres, és Déu qui ens ha escollit a uns i a d’altres per cercar-lo tots junts al clos del monestir. Això significa potser en la pràctica duplicitat en algunes habilitats o mancança en d’altres, perquè no entrem al monestir pel nostre currículum acadèmic o laboral, sinó cridats per a viure-hi la nostra vocació. 

Sant Benet sap prou bé que els trets característics de la naturalesa humana no estan absents en el monjo, que ens cal treballar i molt per superar les nostres febleses, tant físiques com morals. D’elles poden sorgir els perills de l’envaniment o de l’avarícia, contra els que sant Benet ens alerta en aquest capítol de manera essencial i concreta. Tenim la sort, Déu ens ha fet la gràcia, de tenir en la nostra comunitat membres amb diverses habilitats. Uns han anat muntant tallers que amb el seu esforç i formació estant esdevenint punts de referència fora del monestir. Potser el cas més evident sigui el taller d’enquadernació que ha assolit un nivell de qualitat important alhora que ha pogut anar adquirint bon material per a fer la seva tasca. També el taller de ceràmica ha vist com l’esforç del monjo encarregat ha aconseguit uns primers resultats. És important i és bo que això sigui així. També tenim d’altres activitats, no menor la bugaderia, per esmentar la que té més projecció externa. Però també és molt bo tenir diversos monjos capaços d’atendre la cuina per nosaltres mateixos, de fer reparacions, que és un gran estalvi en temps i diners, d’organitzar eficaçment la infermeria o d’atendre als monjos quan els hi cal; tot això és molt important. Certament sempre podrem pensar que el que hauríem de fer és aquella altre cosa però hem de tenir clar que cal optimitzar els recursos, és a dir aprofitar al màxim allò que ja s’ha començat i alhora els recursos humans, allò que som capaços de fer per aptituds i temps. Fa uns anys la comunitat centrava la seva vida laboral en la impremta, l’hort o la granja; per circumstàncies diverses aquestes activitats o bé s’han abandonat del tot o bé han quedat sinó com a testimonials, sí de consum intern, que també és important. Competir en un sistema econòmic complex com és l’actual no sempre és fàcil, cal realitzar fortes inversions per mantenir els sistemes de producció competitius; això s’ha vist pel que fa a la impremta o a la granja. També cal tenir present que la comunitat, que Déu més que nosaltres ha anat formant, és diversa i té unes limitacions i uns talents concrets. Potser a nosaltres ens abelliria un altre tipus de comunitat amb uns altres talents, però és la que és; així el P. Abat Maur va veure que calia abandonar els conreus i donar-los a tercers, en canviar substancialment les característiques dels monjos. També potser ens abelliria una altre activitat i especialment dirigir-la nosaltres, però en aquest aspecte si decidim o bé potenciar al màxim els tallers o feines que ara fem o bé emprendre una altre activitat concreta ens cal decidir-ho en comunitat i valorant molt bé tots els aspectes, dels quals els econòmics no són pas els menors. 

Com a filosofia general sant Benet ens diu avui que hem de fer la feina el millor que sapiguem, no envanir-nos-en mai i no sucumbir al pecat de l’avarícia o del frau. No es tracta en el nostre cas de fer moltes coses i potser a mitges, sinó del treball ben fet, una idea en la que l’abat Josep va insistir múltiples vegades, treballar sense preses deia ell, sense sentir-nos estressats però sí a gust perquè fem quelcom útil a l’alçada de les nostres possibilitats personals i de temps; aquesta és la característica de la nostra feina davant d’altres activitats del nostre món, no tenir presa i valorar la feina ben feta. Perquè davant del que diuen que “quien mucho abarca poco aprieta” puguem posar la bona feina. 

En la nostra vida tot conflueix en la recerca de Déu tant la pregària com la trobada més directa amb els homes mitjançant el treball; Déu és el centre de tots dos aspectes. Com deia santa Teresa “entre pucheros anda Dios”, com també darrera d’un ordinador per portar la comptabilitat, la biblioteca o la pàgina web, d’una rentadora, d’unes tisores de podar, d’una aixada, d’uns estris de paleta, del tractor o a la mateixa porteria, la sagristia i així arreu. Els diners formen part de la vida dels monjos, com de la de tots els homes, per això el treball, l’activitat econòmica forma part de la vida del monestir; però ho hem de viure com a monjos no pas subjectes a d’altres paràmetres. Viure-ho ara i aquí, amb unes característiques ben concretes; nosaltres som en una casa que no és nostra, que ho havia estat durant segles però que per circumstàncies històriques va deixar de ser-ho; i avui per habitar-la hem d’acomplir unes condicions determinades, com per exemple la visita turística, activitats que no hem triat i potser si poguéssim no escolliríem, però sí que podem aprofitar-les en qualsevol cas per mostrar la nostra vida de la millor manera possible, és a dir per fer present a Déu enmig del nostre món mitjançant el nostre testimoni de vida.

Per tal d’assolir-ho sant Benet ens convida a treballar sempre amb traça, a aportar guanys al monestir; però a fer-ho amb humilitat, sense envanir-nos, sense frau ni avarícia. Tot plegat no deixa de ser un bon programa no tant sols per als monjos sinó per a tot cristià.


ELS GERMANS QUE TREBALLEN LLUNY DE L’ORATORI O QUE ES TROBEN DE CAMÍ

De la Regla de sant Benet
Capítol 50

1 Els germans que tenen la feina molt lluny i no poden comparèixer a l’oratori a l’hora deguda, 2 i l’abat comprèn que és així, 3 faran l’ofici diví allà mateix on treballen, agenollant-se amb respecte davant Déu. 4 Semblantment, a aquells que són enviats de viatge, que no els passin per alt les hores prescrites sinó que les resin pel seu compte com puguin i no negligeixin de satisfer la tasca de la seva servitud.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 1 setembre 2019

Escriu Joan Cassià que «tot l’edifici de les virtuts (es refereix a la tranquil·litat immòbil en la ment i a una inviolable puresa d’ànima) s’aixeca amb la finalitat d’arribar a la perfecció de la pregària. I és que si la pregària no sosté aquest edifici ni sosté totes les seves parts conjugables, unint-les entre si, no podrà ser aquest edifici, ferm i sòlid, ni subsistir per massa temps. Aquesta tranquil·litat estable i aquesta pregària contínua de la que parlem —escriu Joan Cassià— no pot adquirir-se sense aquestes virtuts; i aquestes virtuts, a la vegada, que són com els fonaments, no poden abastar-se sense la pregària.»

La pregària, sigui comunitària o personal, és un dels eixos, dels fonaments de la nostre vida com a monjos. Sant Benet hi insisteix molt en que no hi anteposem res, en que quan la campana ens hi convoca deixem el que estiguem fent per anar delerosos a l’ofici diví, a l’encontre del Senyor. En aquest capítol insisteix sobre el mateix, ens diu que fins i tot si estem lluny, per un motiu laboral justificat i entès així pel mateix abat, o si hem estat enviats de viatge, no ens hem d’oblidar mai de la pregària, que allí on ens trobem l’acomplim el millor que puguem, amb respecte davant de Déu, no negligint aquesta tasca com a servents del Senyor que som.

Tots un moment o altre hem fet l’experiència de pregar l’ofici diví al cotxe, en una àrea de servei d’una autopista, al tren, en un aeroport o en un hospital; és un moment de comunió amb Déu i amb la nostra comunitat de la que restem absents; acomplint-lo no deixem de dedicar la nostra jornada a Déu, siguem on siguem, fem el que fem. Notem que sant Benet insisteix en que els absents per treball tenen un impediment justificat per acudir a l’oratori, reconegut a més pel superior, i els qui estan de viatge hi ha estat enviats, no pas hi estan ni uns ni d’altres absents per iniciativa pròpia; per tant no entén una absència indeguda o negligent de l’ofici diví.

La pregària ens apropa a Déu, ens centra en Déu; la presència de Déu en la nostra vida no ens ha de semblar quelcom fora del nostre abast, un ideal inabastable. El podem fer present en la vida de cada dia, de manera planera, en l’ofici diví, en la Lectio i en el treball, en totes i cadascunes de les nostres activitats diàries, i sobretot i de manera fonamental en l’Eucaristia.

Un vida centrada en Crist i al servei de Crist. Som monjos, o intentem de viure com a monjos no pas a temps parcial, sinó full time, com es diu, tota la jornada, tota la nostra vida fins al final, un final que no és altra cosa que el començament de la vertadera vida en Crist. No és pas una tasca fàcil, potser ho és encara menys avui tal i com es mou la nostra societat, amb els paràmetres en que es mou. L’Església, les comunitats, els monestirs, no són ens aliens al nostre món, la gent que formem les comunitats som part del món i per tant portem a sobre els defectes de fàbrica de la societat a la que pertanyem. Veiem com per exemple l’Església es veu sacsejada pels impulsos, no pas sempre positius, que mouen el nostre món. Massa sovint s’empra per exemple la desqualificació, quan no l’insult, per atacar al Sant Pare o al col·legi episcopal. Sempre en podem discrepar, mantenir opinions no coincidents, però no oblidem mai que la mateixa doctrina de l’Església ens convida a reconèixer en el successor de Pere o en el col·legi apostòlic precisament això, la continuïtat de l’Església. També hem de tenir present que som monjos quan expressem les nostres opinions al respecte; avui és un bisbe, demà en serà un altre; avui és un Papa i demà un altre; però tots son anelles en la vida d’una Església que ve de Crist i va cap a Crist. Ho deia el Papa Francesc el dia de Pentecosta «En lloc de buscar l’Esperit tractem de mantenir-nos a flotació, pensant que tot anirà millor si s’acaba aquest problema, si ja no veig a aquesta persona, si es millora aquesta situació. Però això és romandre en la superfície: una vegada que acaba un problema, en vindrà un altre i la inquietud tornarà. El camí per a tenir tranquil·litat no està a allunyar-nos dels que pensen diferent a nosaltres, no és resolent el problema del moment com tindrem pau. El punt d’inflexió és la pau de Jesús, és l’harmonia de l’Esperit. (...) Està de moda adjectivar, lamentablement també insultar. Podem dir que vivim en una cultura de l’adjectiu que oblida el substantiu de les coses; i també en una cultura de l’insult, que és la primera resposta a una opinió que jo no comparteixo - diu el Papa -. Després ens adonem que fa mal, tant al qui és insultat com també al qui insulta. Retornant mal per mal, passant de víctimes a botxins, no es viu bé. Per a ser espirituals, per a trobar l’harmonia de l’Esperit, hem de posar la seva mirada per sobre de la nostra. Llavors tot canvia i amb l’ajut de l’Esperit, l’Església és el Poble sant de Déu.» (9 de juny de 2019). A assolir aquest objectiu ens hi ajuda i molt la pregària, la centralitat de Crist en la nostra vida i l’escolta atenta de la seva Paraula. Sant Benet ens convida avui a no oblidar-ho ni negligir-ho mai, ni de viatge ni de lluny estant del monestir, per qualsevol motiu que sigui. La fidelitat a la pregària és l’indicador més fiable de la fidelitat a la nostra vida de monjos, de la nostra fidelitat al Crist.


ELS QUI S’EQUIVOQUEN A L’ORATORI

De la Regla de sant Benet
Capítol 45

1 Si algú s’equivoca mentre diu un salm, un responsori, una antífona, o bé una lliçó, i no s’humilia allà mateix donant-ne satisfacció davant de tothom, serà sotmès a un càstig més dur, 2 ja que no ha volgut expiar amb humilitat l’error comès per negligència. 3 Els infants, per una falta així, que els assotin.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 25 agost 2019

En aquest capítol de la Regla sant Benet ens parla de faltes, no pas de pecats o de faltes greus de les que s’ocupa abastament en altres capítols, sinó del que podríem dir faltes lleus, distraccions o negligències. Això no vol dir pas que pel seu caràcter lleu les consideri tolerables o que no calgui corregir, ans al contrari, en el text ens parla de correcció, com sempre amb humilitat i humiliació. El capítol ens ve a mostrar abans que res que al segle sisè no deuria ser massa fàcil inculcar als monjos el gust per un bell ofici, realitzat amb rigor i posant-hi els cinc sentits.

Tots ens equivoquem i sovint si tendim a considerar les faltes dels altres com a greus; les nostres en canvi les veiem com a lleus, és quelcom ben humà. A l’oratori amb caràcter periòdic els salmistes, els hebdomadaris, els diaques o qui sigui que hi té assignada una responsabilitat és normal que en un moment o altre tingui una relliscada, una manca d’atenció o qualsevol altre falta. Sant Benet no és pas un intolerant al respecte, sinó que el que ens demana és que fins i tot en les petites faltes hi prestem atenció i tinguem voluntat de rectificar, allò que s’anomena propòsit d’esmena.

Sant Benet parla a l’original llatí de neglegentia, que en sentit literal ve a significar per alguns comentaristes ne legere, no llegir o no llegir correctament. La lectura a l’oratori, al refetor o a la col·lació ha d’edificar als oients, ho veiem la setmana passada en el capítol dedicat a la lectura al refetor, a vegades un lleuger error pot canviar el sentit d’una frase o de tot el text; no és el mateix prendre les armes de l’obediència que perdre les armes de l’obediència, per dir un exemple. Per tant sant Benet fa una crida a la responsabilitat dels lectors, a que siguin conscients del que la tasca que se’ls hi ha encomanat representa. Certament alguns errors són més perillosos que d’altres, saltar-se una negació, per exemple, canvia tot el sentit del text i àdhuc hi ha el risc d’haver fet dir a l’autor una vertadera heretgia com també el perill de canviar la persona d’un pronom que pot fer que tot el sentit canviï, àdhuc el del misteri de la Santíssima Trinitat o el de l’encarnació.

La manera de satisfer, com es deia abans, ha anat canviant al llarg dels temps, fa uns anys es feia una inclinació per tocar a terra, no en fa tants un cop al pit, sigui quina sigui la fórmula no cal que sigui excessiva, certament, però tampoc que ens habituem a passar per alt els nostres petits errors. Sant Benet demana davant l’error una humiliació allà mateix, immediata, davant de tothom. Avui en dia pot ser suficient un simple “perdó” per tal de rectificar i alhora fer adonar als altres de que hi ha hagut un error involuntari.

Sant Benet ens convida, ens exhorta a no baixar l’atenció, a vigilar sempre perquè com deia Gandhi «Vigila els teus pensaments, es converteixen en paraules; vigila les teves paraules, es converteixen en accions; vigila les teves accions, es converteixen en hàbits; vigila els teus hàbits, es converteixen en caràcter; vigila el teu caràcter, es converteix en el teu destí.»

Sant Benet potser ens vol dir en aquest capítol primer que de tot que dels petits errors, innocents, sense cap malícia, sinó els corregim, sinó n’aprenem poden acabar essent grans faltes. Un dia ens sembla que no podem aixecar-nos per anar a Matines i si cedim, si anem cedint a la temptació un dia rere l’altre, acabarem per no anar-hi ja mai més de la vida i poc a poc la temptació s’estendrà potser a Laudes o a Completes i la nostra vocació de monjos, de cercadors de Déu, anirà coixejant cada cop més fins a paralitzar-se espiritualment. En segon lloc ens ve a dir sant Benet que tots errem, que si som intolerants amb els errors d’altri i els nostres propis els ignorem acabarem per fer-ne un costum, al cap i a la fi esdevindrà el nostre caràcter intolerant.

Dit en paraules del Papa Francesc «No jutgem als altres amb més rigor que a nosaltres mateixos, no condemnem amb lleugeresa i imitem la misericòrdia del Pare. (...) Per a no equivocar-nos en la vida ens cal seguir un model, Crist, i per Ell anar cap a Déu, caminant sempre davant dels ulls del Pare».


EL LECTOR SETMANER

De la Regla de sant Benet
Capítol 38

1 A taula no ha de faltar mai als germans la lectura; però que no hi llegeixi el qui per atzar agafi el volum, sinó que el qui ha de llegir tota la setmana entrarà a l’ofici el diumenge. 2 En entrar-hi, després de la missa i la comunió, que demani a tots que preguin per ell, perquè Déu li allunyi l’esperit de vanitat. 3 Tots plegats diran tres vegades a l’oratori aquest verset, que ell, però, ha de començar: «Obriu-me els llavis, Senyor, i la meva boca proclamarà la vostra lloança». 4 I així, un cop hagi rebut la benedicció, que entri de lector. 5 Que es faci un silenci absolut, de manera que no s’hi senti cap murmuri ni cap més veu que la del qui llegeix. 6 Tot allò que necessitin per a menjar i per a beure, que s’ho serveixin els germans mútuament, de manera que ningú no hagi de demanar res. 7 Però, si calia alguna cosa, que es demani amb el so d’un senyal qualsevol, més aviat que amb la veu. 8 I que allà no gosi ningú preguntar res sobre la lectura o sobre cap altra cosa, perquè no comencin; 9 fora que potser el superior volgués dir unes breus paraules d’edificació. 10 Que el germà lector setmaner prengui una mica de vi amb aigua abans de començar a llegir, per raó de la sagrada comunió i perquè potser li fóra feixuc d’aguantar se dejú; 11 però menjarà després amb els setmaners i els servidors de cuina. 12 I els germans no han pas de llegir o cantar tots per ordre, sinó aquells que puguin edificar els oients.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 18 agost 2019

Segons Joan Cassià a les comunitats d’Egipte els àpats es feien en silenci i el costum de la lectura espiritual procedeix de les comunitats de Capadòcia. Sembla doncs que la raó de la seva institucionalització no fou tant estar ocupats espiritualment durant els àpats sinó més aviat evitar les conversacions vanes i ocioses a les que el refetor podia donar lloc. Poc després, apunta Cassià, s’hi afegiria la raó d’estalviar-se qualsevol disputa que pogués sorgir a taula, ja que no es veia altre manera d’evitar-les (Cf. Institucions, Llibre IV, XVII). Tal era la preocupació per mantenir el silenci que es menjava amb la caputxa posada per evitar cap altre visió que la del propi plat a taula, evitant fins i tot de veure què o quina quantitat menjava el del costat. Aquest costum es manté encara avui en els escassos àpats comunitaris cartoixans i també a casa nostra hi ha qui, sobretot a l’hivern, menja amb la caputxa posada per concentrar-se en l’àpat.

És amb sant Agustí que apareix l’argumentació de que a l’hora de menjar cal alimentar no sols el cos, sinó també l’esperit; alimentant-nos per la boca i per l’orella. Perquè com diu el Deuteronomi «l’home no viu només de pa sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu» (Dt 8,3). Sant Benet, tot i recollir ambdues tradicions, s’inclina més per la versió agustiniana, amb tot en aquest capítol inclou una àmplia referència al silenci, quan parla del silenci absolut que hi ha d’haver al refetor, sense escoltar-s’hi cap murmuri, ni cap altra veu que la del lector, un silenci similar al que ens ha d’acompanyar al llarg de la jornada, no oblidem que la Regla dedica al tema el capítol sisè quan parla del silenci humil, respectuós i que evita les paraules grolleres o ocioses.

Destaca també l’atenció de sant Benet pel lector; en primer lloc una atenció espiritual, ha de pregar a l’oratori i rebre la benedicció perquè el Senyor l’ajudi en la seva tasca; també una consideració personal, que prengui una mica de vi amb aigua abans de començar a llegir; i una darrera consideració tècnica, que el lector sigui setmaner, no pas escollit a l’atzar, i que amb la seva lectura instrueixi als oients, que edifiqui als oients diu textualment. Tot plegat ha de moure al lector a ser conscient de la seva responsabilitat en tant que fa arribar una lectura i la mateixa Paraula de Déu, cada dia en començar el dinar, a tota la comunitat.

Durant l’any escoltem diverses lectures, que al llarg d’una vida monàstica constitueixen tota una biblioteca; si d’una banda a l’hora de la lectura de col·lació es presta a lectures més espirituals, al refetor, tot i seguint essent d’aquesta temàtica en major o menor grau, potser no es presta tant a que el seu contingut sigui excessivament profund, ja que l’atenció que hi podem prestar no és pas total. Al llarg d’aquests darrers mesos segur que tots recordaríem algunes lectures concretes escoltades al refetor; potser una de les més seguides hagi estat la del llibre de Pilar Rahola sobre la persecució dels cristians als nostres dies, SOS cristians; tant per la temàtica com per la mateixa autora, no pas habitual en aquest tipus de literatura; segurament una altre lectura seria la del llibre l’eternitat de les hores sobre l’experiència de quatre joves a la cartoixa de Parkminster els anys seixanta, tot just abans del Concili Vaticà II. O aquets dies mateix pot ser interessant escoltar la gènesi i aplicació d’una mesura política, la desamortització, que tant ha marcat la història del nostre monestir i la de tot el món monàstic i conventual al llarg dels darrers dos segles. Unes lectures ens agradaran més, d’altres menys; alguns llibres en els que posem moltes expectatives ens defrauden en certa mesura, d’altres ens sorprenen agradablement, tot va també a gustos. L’objectiu és com diu sant Benet doble: primer formar-nos i després ajudar-nos a mantenir el silenci; el mateix sant Benet sap que no és fàcil i caure en la temptació de comentar algun aspecte de la mateixa lectura és un risc més que evident. Sant Benet insisteix en que fins i tot el servei, essent diligent i atent, es faci en el més absolut silenci, emprant abans un gest que un mot.

Per sant Benet la lectura s’ha de desenvolupar, recollint les nombroses expressions i negacions del capítol, sense que ningú es tingui per un bon lector, ni es prengui l’atribució de llegir per pròpia iniciativa, aquí hi veu el risc de l’orgull. Un segon punt és el del silenci evitant àdhuc els comentaris al veí de taula. Així dons les majors dificultats, com destaca Aquinata Böckmann, són mantenir la humilitat i el silenci. Sant Benet sembla pensar en el servei de lector com en un servei difícil, al menys no pas fàcil, que ha de menester de lectors capaços però que fins i tot ells necessiten de la benedicció, de l’ajuda del Senyor, per acomplir aquest servei. No és pas una novetat, al llarg de tota la Regla aquestes idees hi són ben presents: humilitat, silenci, consciència de les pròpies limitacions, necessitat d’obtenir l’ajuda del Senyor. Però a més hi ha present una idea encara més important; la relació entre la litúrgia eucarística i els àpats en comunitat; entre l’altar i la taula. Ambdues comporten rituals, pregàries, cants o lectures. La paraula de Déu és present tant al voltant de l’altar com al voltant de la taula; perquè al cap i a la fi la Paraula de Déu és un eix fonamental de la nostra vida, de cada part de la nostra jornada quotidiana. El pa i el vi, sant Benet anomena el vi directament, són dos altres elements comuns. Els àpats comunitaris esdevenen així un àgape, una prolongació de la mateixa Eucaristia; no en va l’arquitectura dels nostres monestirs ho remarca, fent dels refetors una estança a un nivell similar al de l’oratori o la sala capitular.

Oliveto Géradin, un monjo olivetà, en el seu llibre Confessió d’un jove monjo, descriu el refetor monàstic com el lloc on «gràcies al silenci i a la lectura, ens restaurem no sols a nivell corporal, sinó també intel·lectual i espiritual. Es tracta d’una recuperació de la unitat del nostre ésser. Per això el refetor està en relació amb l’oratori del monestir i amb la litúrgia que allí s’hi celebra.» (Confession d’un jeune moine, p. 57).


COM HA DE SER EL MAJORDOM DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 31

1 Per majordom del monestir, que s’esculli d’entre la comunitat un home de seny, reposat, sobri, ni golut, ni vanitós, ni turbulent, ni injust, ni cançoner, ni pròdig, 2 sinó temorós de Déu, que sigui com un pare per a tota la comunitat. 3 Que s’ocupi de tot. 4 No faci res sense encàrrec de l’abat; 5 compleixi el que li encomanen. 6 No contristi els germans; 7 si per ventura un germà li demana alguna cosa poc raonable, no el contristi menyspreant-lo, sinó que, donant-ne raó amb humilitat, la negui a qui la demana indegudament. 8 Que vetlli per la seva ànima, recordant-se sempre d’aquella dita de l’Apòstol: «Qui administra bé, es guanya un bon lloc». 9 Que es preocupi amb tota sol·licitud dels malalts, dels infants, dels hostes i dels pobres, sabent del cert que haurà de donar compte de tots ells el dia del judici. 10 Que es miri tots els objectes i tots els béns del monestir com si fossin objectes sagrats de l’altar; 11 res no tingui per negligible. 12 Que no es deixi portar per l’avarícia, ni sigui pròdig o dissipador del patrimoni del monestir, ans faci-ho tot amb discreció i segons les ordres de l’abat. 13 Que sobretot sigui ben humil, i, quan no té allò que li demanen, que doni una bona paraula per resposta, 14 tal com està escrit: «Una bona paraula val més que el millor present». 15 De totes les coses que li encomana l’abat, que en tingui cura; en allò que li hagi prohibit, que no s’hi posi. 16 Ha de procurar als germans la ració establerta, sense altivesa ni retard, perquè no s’escandalitzin, recordant la paraula divina sobre allò que es mereix «el qui haurà escandalitzat un dels petits». 17 Si la comunitat és nombrosa, que li donin auxiliars amb l’ajut dels quals pugui ell mateix acomplir amb tranquil·litat d’esperit l’ofici que té encomanat. 18 Que a les hores corresponents es donin les coses que s’han de donar, i s’hi demanin les que calgui demanar, 19 perquè ningú no es contorbi ni es contristi a la casa de Déu.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 11 agost 2019

Aquest capítol tracta de l’administració dels béns materials del monestir i obre l’apartat dedicat a la intendència podríem dir emprant el llenguatge militar, ja que sant Benet parla de milícia per definir la vida monàstica. Aquesta tasca, la del majordom o del cellerer, no es pot encomanar a qualsevol monjo, sant Benet ens dona un seguit de trets personals que ha de tenir i remarca també un seguit de defectes que convé que no tingui. Si partim de la base de que sant Benet escriu des de la seva llarga experiència de vida monàstica i comunitària podríem concloure que va tractar amb majordoms o cellerers la qualificació sobre els quals podríem dir que no era massa positiva si seguint les seves paraules eren goluts, vanitosos, violents, injustos, cançoners, pròdigs, que no temien Déu, feien coses sense l’encàrrec de l’abat, no s’ocupaven dels altres, contristaven als germans, els menyspreaven, negligien la cura dels malalts, dels infants i dels hostes, es deixaven portar per l’avarícia, dissipaven el patrimoni del monestir, es posaven on no els demanava l’abat i actuaven amb altivesa i retard. Sembla difícil pensar que algú pugui actuar d’aital manera en tot o en part, però sembla també que es pot donar el cas o almenys que existeix el risc de que això passi. Sant Pau també ho apunta quan diu: «no faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria» (Rm 7,9).

Per evitar-ho sant Benet recomana al majordom d’actuar amb temor de Déu, vetllant per la pròpia ànima, mirant-se tots els objectes del monestir com a vasos sagrats de l’altar, fent-ho tot amb discreció i sota les ordes del superior, evitant sempre que ningú no es contorbi ni es contristi perquè al cap i a la fi som a la casa de Déu. Sant Benet es prou directe com perquè cadascun de nosaltres en traguem les nostres pròpies conclusions i alhora ens apliquem els consells a la nostra pròpia tasca, sigui quina sigui. Certament no s’entendria per exemple un cuiner que cuinés per a ell menges especials o fes sols els plats del seu grat, un porter que sols obris la porta o contestes el telèfon a qui li plagues de fer-ho, un hostatger que sols acollís als seus amics, un infermer que atengués sols a alguns monjos, un cellerer o majordom que emprés els diners de la comunitat per a satisfer els seus capricis personals o els seus vicis, Déu no ho vulgui, i així un seguit de pressupòsits inversemblants.

En l’aspecte de la vida material del monestir hi regeixen dos principis bàsics de la doctrina social de l’Església. D’una banda la subsidiarietat, és a dir que qui pugui fer una cosa que te encomanada a la seva responsabilitat, no esperi delegar-ho a un altre; i el de la responsabilitat per atendre el millor possible la tasca encomanada. Segurament pot ser bo anar intercanviant llocs de responsabilitat entre els membres de la comunitat, però també és cert que no pas tothom està capacitat per a fer-ho tot o per a assumir segons quines taques i això limita el marge de maniobra a l’hora de distribuir les feines del monestir.

Tenim la llibertat de decisió que ens ha donat Déu el nostre creador. La llibertat és el poder, radicat en la raó i en la voluntat, d’obrar o de no obrar, de fer això o allò, d’executar així per si mateix accions deliberades. Pel lliure arbitri cadascun disposa de si mateix. La llibertat és en l’home una força de creixement i de maduració en la veritat i la bondat. La llibertat aconsegueix la seva perfecció quan està ordenada a Déu, la nostra benaurança. Fins que no arriba a trobar-se definitivament amb el seu bé últim que és Déu, la llibertat implica la possibilitat de triar entre el bé i el mal, i per tant, de créixer en perfecció o de flaquejar i pecar. La llibertat caracteritza els actes pròpiament humans. Es converteix en font de lloança o de retret, de mèrit o de demèrit. En la mesura en què l’home fa més el bé, es va fent també més lliure. No hi ha veritable llibertat sinó en el servei del bé i de la justícia. L’elecció de la desobediència i del mal és un abús de la llibertat i condueix a l’esclavitud del pecat (CEC 1731-1733).

La reflexió sobre la llibertat personal que ens fa el Catecisme de l’Església Catòlica ve a to perquè no busquem excuses per evitar la nostra responsabilitat, defugint-la. Hi pot haver atenuants, certament, però és molt difícil que aconseguim refugiar-nos en un eximent de responsabilitat de manera tal que ens cobreixi la totalitat de les nostres mancances. Però per aconseguir fer el bé ens hem de confiar sempre a la misericòrdia de Déu, sols d’Ell ens pot venir la força per cercar-lo i fer-lo. Com escriu sant Elred: «cap miracle és més gran que aquella admirable transformació del nostre ésser, per la qual, en un moment, l’home d’impur es converteix en pur, en humil el superb, d’irascible en pacient, en sant d’impiu. Però que no s’adscrigui aquest miracle ni al predicador eloqüent, ni al qui porta als ulls dels homes una vida laudable, sinó que la lloança ha de recaure més aviat en aquell que, així com bufa on vol, així també bufa quan vol, i inspira el bé en la mesura que vol.» (Sermó sobre el rapte de Elies.)

Aquest capítol potser com cap altre podria ser també aplicat a la vida pública, on la corrupció, el desig de guany personal i tants altres vicis corrouen els fonaments de la nostra societat. Deia el Papa Francesc el dia del inici del seu pontificat: «Voldria demanar, si us plau, a tots els que ocupen llocs de responsabilitat en l’àmbit econòmic, polític o social, a tots els homes i dones de bona voluntat: siguem custodis, guardians de l’altre; no deixem que els signes de destrucció i de mort acompanyin el camí d’aquest món nostre. Però, per a custodiar, també hem de cuidar de nosaltres mateixos. Recordem que l’odi, l’enveja, la supèrbia embruten la vida. Custodiar vol dir llavors vigilar sobre els nostres sentiments, el nostre cor, perquè aquí és d’on surten les intencions bones i també les dolentes; les que construeixen i les que destrueixen.» (Homilia d’inici de Pontificat, 19 de març de 2013). Aprenguem dels nostres errors i potser també dels errors d’altri per intentar d’apropar-nos tant com puguem al ideal de monjo que sant Benet capítol rere capítol ens va marcant al llarg de la Regla, no anteposant mai res al Crist.


QUINA HA DE SER LA MESURA DE L’EXCOMUNIÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 24

1 Segons la mena de falta s’ha de mesurar l’abast de l’excomunió i del càstig. 2 L’apreciació de les faltes dependrà del judici de l’abat. 3 Si un germà ha caigut en faltes lleus, se’l privarà de participar a la taula. 4 El qui així hagi estat privat de la taula comuna seguirà aquesta norma: a l’oratori no entonarà salm ni antífona, ni recitarà cap lliçó, fins que hagi satisfet. 5 Menjarà tot sol després que hagin menjat els germans; 6 de manera que si, per exemple, els germans mengen a l’hora sisena, aquell germà a la novena; si els germans a la novena, ell al vespre, 7 fins que obtingui el perdó amb una satisfacció adequada.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 4 agost 2019

Els capítols 24 i 25 de la Regla formen una unitat; sant Benet es planteja una pregunta i intenta donar una resposta. La pregunta és quina mesura ha de tenir l’excomunicació i la resposta ens la dona sant Benet tot seguit. Ell no és pas partidari d’una excomunió sense límits, diguem que la seva idea és que aquesta dura mesura serveixi per a fer-nos tornar al bon camí. Sant Benet, sempre des de l’experiència, fa el seu diagnòstic, sap que faltem, que tenim moltes mancances i que aquestes ens fan caure en falta, en pecat, no ens ha d’espantar pas aquest terme que avui sembla políticament incorrecte. El primer pas per a sortir-nos-en és reconèixer que som imperfectes, que som pecadors, que no som el que es diria col·loquialment el melic del món i que no pas tot gira al voltant nostre, o Déu no ho vulgui, al voltant del nostre caprici ara en un sentit ara en un altre, que també ens passa sovint. Ens costa reconèixer-nos limitats, imperfectes. Sovint, massa sovint, el que veiem en els altres no ho veiem en nosaltres mateixos, és allò de la palla a l’ull de l’altre i la biga al nostre que ens diu Jesús en l’Evangeli de Lluc (Lc 6, 41-42).

Però sant Benet no sols fa el diagnòstic, en base a la simptomatologia del capítol anterior, també apunta al tractament per tal de guarir-nos. Sap molt bé que de tant en tant, quan toca, ens cal redreçar el nostre rumb, donar un cop de timó, i que sovint no ho fem per voluntat pròpia i que per tant cal, en una situació extrema, una mesura contundent com la de l’excomunió. Ens podríem ara referir a situacions viscudes al llarg d’aquets darrers anys i que tots tenim presents; situacions doloroses, complexes que han demanat i demanen encara múltiples actuacions; però per guarir-nos el primer que cal és voler guarir-nos i per això ens cal reconèixer-nos malalts.

Si sant Benet sap que calen mesures extremes en un moment donat sap també molt bé que, un cop aplicades eficaçment, Déu ens espera com un pare misericordiós, sempre amatent al retorn del fill penedit i amb propòsit d’esmena, que no vol pas dir que no hi caiguem de nou, sinó que fem el propòsit d’intentar de no recaure-hi. La història com a societat, com a comunitat i també la nostra personal ens hauria d’ajudar a evitar d’ensopegar un cop i un altre en la mateixa pedra. No és fàcil, ara bé, malament rai si a més caiem en el sostenella y no enmendalla, expressió del castellà antic, que avui podríem traduir per sostenir-la i no esmenar-la o mantenir-nos en els nostres tretze, una expressió ben eclesial i propera ja que té el seu origen en el Papa Benet XIII aragonès d’origen. Sigui quina sigui l’expressió que emprem per a referir-nos a la nostra actitud de quan mantenim obstinadament els nostres errors, siguem conscients de que ens costa rectificar el camí errat; i que generalment és per orgull o per creure que corregir-nos ens mostraria febles o posaria en dubte la nostra capacitat i en entestem en no canviar fins i tot a costa de causar mal o perjudici als altres i a nosaltres mateixos. No corregir-nos és ben humà, aquestes expressions que han quedat en la fraseologia popular ens ho mostren molt clarament. Així defineixen molt bé la fragilitat humana, referint-se essencialment a un concepte d’honor ja antic, quan es veien obligats a no retractar-se i fins i tot a batre’s en duel, sense possibilitat de fer-se enrere per por a quedar com a covards. Avui això potser ens pot semblar absurd, o fins i tot fer riure; però al cap i a la fi, la manera d’actuar de l’home no ha canviat pas tant. Ho veiem personalment i socialment, perquè vivim temps convulsos en els que repetim errors que creiem potser superats i els repetim com a societat avui de nou, amb el mateix apassionament encegador d’altres temps i, Déu no ho vulgui, que sigui amb les mateixes penoses conseqüències. Abans d’emprendre aventures cal calcular els riscos, el preu a pagar i el mal que podem fer potser involuntàriament.

Però darrera les nostres caigudes hi ha una causa, un motiu, que no és altre que allunyar-nos de la voluntat de Déu; ens ho deia el diumenge passat sant Bernat a Matines: «Si vols ser savi, sigues obedient. L’obediència ignora la voluntat pròpia i se sotmet a la voluntat i a l’imperi d’un altre. Abraça-la doncs, amb tot l’afecte del teu cor i amb tot l’esforç del teu cos; abraça repeteixo, - diu sant Bernat – el bé de l’obediència a fi que, gràcies a ella, puguis accedir a la llum de la saviesa.» – I afegeix- «Mentre segueixis la teva pròpia voluntat, no et veuràs lliure de l’agitació interior, tot i que de moment et sembli que l’agitació exterior s’ha calmat. No tindràs pau i l’agitació de la teva voluntat no cessarà, mentre no canviïs l’afecte per les coses mundanes pel gust per les coses de Déu.» (Sermó VII de l’Epifania).

Lluitar amb totes les nostres forces per imposar la nostra voluntat a la de Déu, que és a qui hem d’obeir en definitiva, ens esgota certament, ens allunya d’Ell, però mai no hi escatimem prou recursos, sempre els creiem insuficients. Ho fem en les grans coses i en les més petites també; per exemple quantes vegades no donem un cop de porta, fem algun altre soroll estentori o murmurem per a refermar la nostra voluntat, i sovint per coses nímies, ben petites, ben pobres i també sovint sense que a qui volem fer-ho sentir se n’adoni o ens faci cas. O quants cops regirem als nostres records retraient greuges ben passats que potser no eren tals o tan grans.

Som humans, fràgils, pecadors; però no hem d’oblidar que Déu ens ha cridat a la vida monàstica, a seguir-lo sota el guiatge de la Regla de sant Benet. Ho deia fa uns dies sant Cesari d’Arles també a Matines: «Alegrem-nos, perquè hem merescut ser temple de Déu; però visquem alhora en el temor de destruir amb les nostres males obres aquest temple seu.» (Sermó 229). Esforcem-nos, lluitem per no ser pobres de tot bé, pobres d’amor, pobres de bondat, pobres de confiança en Déu, pobres d’esperança eterna; com ens deia avui sant Basili el Gran.


COM S’HA DE CELEBRAR LA LLOANÇA NOCTURNA A L’ESTIU

De la Regla de sant Benet
Capítol 10

1 De Pasqua fins al primer de novembre, que es mantingui el nombre de salms més amunt esmentat, 2 llevat que no s’han de llegir les lliçons al volum, perquè les nits són curtes, sinó que en lloc d’aquestes tres lliçons només se n’ha de dir una, de memòria, de l’Antic Testament, seguida d’un responsori breu. 3 Tota la resta, que es faci tal com hem dit; això és, que mai no es diguin menys de dotze salms a les vigílies nocturnes, sense comptar-hi el tercer i el noranta-quatre.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 21 juliol 2019

Dues idees destaquen en aquest breu capítol de la Regla. D’una banda la sensibilitat de sant Benet adequant l’horari a l’època de l’any i a la llum natural. Durant la primavera i l’estiu les nits són més curtes i per tant no hi ha tanta estona per dedicar-hi a la primera hora de l’ofici diví, sense restar hores de son. D’aquí que sant Benet opti per reduir de tres a una les lliçons. Un segon aspecte és que sant Benet dona prioritat a la salmodia, ho considera la part més essencial de l’Ofici Diví, i no vol que s’escurci sinó que es mantingui tant hivern com estiu en dotze Salms. Destaca també la importància de la xifra, dotze, un paper el de la numerologia en el Salteri en el que ha insistit abastament la germana Olga al llarg d’aquest curs. L’objectiu és adonar-nos-en de que els Salms formen un conjunt, no estan pas reunits a l’atzar, sinó que tot ells formen un itinerari espiritual cap a Déu, o una pujada vers Jerusalem si ho preferim així.

De fet aquest període estiuenc coincideix entre Pasqua i Advent, no es tracta dels temps forts sinó del que avui s’anomena de durant l’any i abans del Concili Vaticà II, de després de Pentecosta. Un temps durant el qual la Regla del Mestre permetia reagrupar dos Salms en un de sol o recitar tant sols alguns versets d’un Salm. Per sant Benet en canvi el salteri no s’ha d’escurçar o obviar o negligir, perquè és com un resum de tota l’Escriptura, allí on Crist es fa especialment present; no són pas una part entre iguals de l’Ofici, sinó el centre i per això no li abelleix que s’escurcin.

Tot ho disposa sant Benet seguint el gran model d’home de pregària que és Crist. Aquesta faceta de Crist com a home de pregària és recollida en nombroses ocasions en els Evangelis. Es retira tot sol a pregar, passa les nits pregant, ensenya als seus deixebles a pregar, empra els Salms per pregar. El mateix Crist és el gran orant model d’oració per al monjo. A pregar ens hi convida el mateix Jesús a l’Evangeli de Lluc dient-nos «pregueu en tot moment» (Lc 21,36) i sant Pau diu als cristians en la Primera Carta als Tessalonicencs «pregueu contínuament» (1Te 5,17), i partint d’aquí i tenint com a model al mateix Crist i la comunitat apostòlica, sant Benet estableix la nostra vida centrada en la pregària.

La tradició de la pròpia vida monàstica i dels pares del monacat lentament va explicitar i va buscar l’equilibri en la vida cenobítica, en la qual s’havia d’integrar pregària i treball, vida interior i vida exterior. La frase ora et labora que explicita aquesta doble dimensió expressa la recerca d’aquest equilibri espiritual. L’objectiu és encara molt més profund, és aconseguir convertir tota la nostra vida en una veritable oració, és donar un valor espiritual a totes les nostres activitats. La pregària, ja sigui personal o comunitària, ha d’alimentar tota la nostra vida, perquè tant el treball, la Lectio o l’estudi es realitzin des de Déu i per a Déu, és a dir es converteixin en veritable oració. Tot això se’ns fa una mica més fàcil si som fidels a l’Ofici Diví, ja ens ho diu sant Benet quan parla de discernir si un candidat a la vida monàstica cerca Déu de veritat; i en aquest bon zel la recitació dels Salms, ens ajuda a mantenir viva la presència de Déu. Si anem negligint la participació activa en cada hora de l’Ofici Diví la nostra vida espiritual es va assecant i comencem a aparèixer les malalties espirituals, la insatisfacció, la murmuració o l’accídia.

Déu ens parla en la salmodia, cal que l’escoltem. Com diu sant Agustí: «perquè l’home lloés dignament a Déu, Déu es va lloar a si mateix; i, perquè es va dignar lloar-se, per això l’home va trobar la manera de lloar-ho» (In Psalmis. 144 n. 1.)


LA HUMILITAT: EL VUITÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,55

55 El vuitè graó de la humilitat és quan el monjo no fa altra cosa que allò a què l’animen la regla comuna del monestir i l’exemple dels majors.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 14 juliol 2019

Sant Benet ens proposa avui dues idees: La Regla i la pràctica, el text que esdevé el llibre d’estil dels manaments evangèlics i l’exemple dels majors. Un text, per molt preciós que sigui, com ho és la Regla de sant Benet, de res no serveix sinó es posa en pràctica i si aquest posar en pràctica no es fa amb sinceritat i amb llibertat. No es tracta d’aplicar un seguit de nomes o de costums per simple fet de fer-ho, es tracta de viure amb plenitud l’esperit, més que la lletra, de la Regla de sant Benet i àdhuc de l’Evangeli.

Aquest any celebrem el novè centenari de la Carta Caritatis, a hores d’ara ja hem escolat diverses reflexions sobre aquest text, que es pot considerar la carta fundacional del nostre Orde, ja que aquest és fruit de tot un procés que durà uns quants anys, des de la sortida d’un grup de monjos de Molesmes a Cîteaux fins a l’establiment d’un marc relacional que la Carta Caritatis simbolitza. Es diu habitualment que els nostres pares fundadors no cercaven pas viure la literalitat de la Regla, de viure el text pel text, sinó de viure amb intensitat el seu esperit, amb la màxima fidelitat que els fos possible. Els fundadors de Cîteaux eren monjos conventuals d’un monestir benedictí, que havien professat la vida monàstica segons la Regla de sant Benet i havien abandonat Molesmes no pas per crear una nova forma de vida monàstica, com si ho feu molt legítimament sant Bru a la cartoixa, sinó per ajustar-se millor al projecte de vida proposat per sant Benet.

El monestir segons sant Benet estava format per uns homes o dones que s’apartaven del món per tal de portar una vida de pregària, lectura i treball junts. Poc a poc el clericalisme, els grans edificis, les moltes rendes i propietats i la centralitat, quan no l’exclusivitat, del servei litúrgic, fou donant una imatge d’un grup fugit de les misèries d’aquest món i cert d’haver aconseguit ja en aquesta vida llur salvació. Al llarg del segle XI són molts els qui es plantejaven de trobar una vida més intensa, mirant com a referent la concepció de la primitiva vida monàstica i no pas la vida al monestir com un estat de perfecció, sinó com una vocació primer que tot personal de servei al Crist en la pobresa, la senzillesa, el treball, la pregària i l’obediència. Així naixem els cistercencs fruit de l’esperit d’una època, com a reacció, davant d’una realitat que sant Bernat sintetitza dient: «que lluny estem dels monjos que vivien en temps de sant Antoni.»

També sant Elred planteja que el pes de l’observança no és un obstacle al desenvolupament de la caritat de l’ànima; l’ascesi monàstica, segons ell, pot semblar penosa però aquesta duresa no ve pel jou de Crist, que és sempre suau i lleuger, sinó pel dels nostres mals desitjos que ens oprimeixen. Si ens pesen certes observances potser és precisament perquè són els instruments apropiats per superar que la nostra voluntat s’imposi a la del Senyor. En aquest sentit escriu al Mirall de la caritat: «no pateixo per haver-me sotmès al jou de Crist, sinó per no haver-me lliurat del jou de la concupiscència. A la concupiscència se la reprimeix fàcilment amb la moderació en el menjar; l’aflicció de les vigílies envigoreix el cor dèbil i voluble; el silenci mitiga la ira; l’aplicació al treball reprimeix l’accídia de l’ànima.»

Serveixi aquesta al·lusió a la nostra història particular per situar el que sant Benet ens diu avui; que hem de tenir com a fonts la Regla i la tradició, entesa en el sentit conciliar del Vaticà II, com a font i inspiració interpretant els signes dels temps. La vida monàstica es transmet de pares a fills, espiritualment parlant. Així una comunitat, molt fonamentalment un mestre de novicis que és a qui la comunitat encarrega la formació dels nouvinguts, però tota la comunitat també, transmet una manera de viure que no són tant sols uns costums sinó un esperit.

El Papa Francesc alerta sovint, ho fa també en el llibre entrevista sobre la vida consagrada, que la nostra vida no pot ser reduïda a una ideologia, no podem caure en el gnosticisme, en una visió massa teòrica, en un pelagianisme com el que diu el Papa acompanya a algunes noves congregacions que ho aposten tot a la perfecció de l’acompliment de les normes. Les normes, els costums, les tradicions, no són ni han de ser una soga que ens estreny i quasi ens ofega, sinó una ajuda, un mitjà, una eina per a poder viure allò que és realment fonamental, l’esperit de la Regla. Per transmetre aquesta manera de viure és important que cadascun de nosaltres com a monjos i tots com a comunitat la visquem amb intensitat, amb autenticitat, no pas cercant constantment subterfugis, maneres de escapolir-nos d’alguna obligació, sinó vivint-la d’acord amb l’esperit de la Regla i tot allò altre, que no és el fonamental però ens ajuda a l’objectiu, ens serà més fàcil.

Aquesta és la nostra gran responsabilitat, viure l’esperit de la Regla amb autenticitat i llibertat, ser testimonis d’aquesta vida, exemple, perquè sempre serem majors d’uns altres i dels majors haurem rebut quelcom d’important. No sigui que ens calgui escoltar aquell dur retret de sant Bernat en l’Apologia: «El que vaig a dir, sí, em sembla molt dur, però haig de dir la veritat. Serà possible que la llum del món s’hagi fet tenebra? Com és que la sal s’ha tornat insípida? Els qui amb la seva vida haurien d’haver estat camí cap a la vida, han passat a ser cecs que guien altres cecs per l’exemple de la supèrbia amb que fan les seves obres.»


LA HUMILITAT: EL PRIMER GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,10-30

10 Així, doncs, el primer graó de la humilitat és que mantingui sempre davant els ulls el temor de Déu i eviti completament d’oblidar-lo; 11 que recordi sempre tot el que Déu té manat, i consideri sempre en el seu esperit com l’infern abrusa pels seus pecats els qui menyspreen Déu, i la vida eterna que hi ha preparada per als qui el temen. 12 I, guardant-se tothora de pecats i de vicis, això és, dels pensaments, de la llengua, de les mans, dels peus, i de la voluntat pròpia, com també els desigs de la carn, 13 l’home ha de comptar que Déu l’observa tothora des del cel i que en tot lloc les seves accions són presents a la mirada de la divinitat i reportades en tot moment pels àngels. 14 Això és el que el profeta ens ensenya quan mostra que Déu sempre és present als nostres pensaments, en dir: «Déu escruta els cors i els ronyons». 15 I encara: «El Senyor sap els pensaments dels homes». 16 I també diu: "Heu conegut de lluny els meus pensaments». 17 «El pensament de l’home us serà manifest». 18 I per vigilar els seus pensaments perversos, que el germà fidel es digui sempre en el seu cor: «Llavors seré pur a la seva presència, si em guardo de la meva iniquitat». 19 Quant a la voluntat pròpia, també se’ns prohibeix de fer-la, en dir-nos l’Escriptura: «Aparta’t dels teus volers». 20 I també demanem a Déu en l’Oració que es faci en nosaltres la seva voluntat. 21 Amb raó, doncs, se’ns ensenya de no fer la nostra voluntat, perquè evitem allò que diu la santa Escriptura: «Hi ha camins que semblen rectes als homes, el terme dels quals s’enfonsa fins al pregon de l’infern»; 22 i també quan tenim por d’allò que s’ha dit dels negligents: «S’han corromput i s’han fet abominables en els seus volers». 23 Pel que fa als desigs de la carn, creguem que Déu ens és sempre present, ja que el profeta diu al Senyor: «Tots els meus desigs són davant vostre». 24 Cal, doncs, guardar-se del mal desig, perquè la mort està apostada al llindar de la delectació. 25 Per això ordena l’Escriptura: «No vagis darrera les teves cobejances». 26 Per tant, si «els ulls del Senyor observen els bons i els dolents» 27 i «el Senyor des del cel mira sempre cap als fills dels homes per veure si n’hi ha cap que tingui seny i cerqui Déu», 28 i si els àngels que ens són assignats, sempre, nit i dia, anuncien al Senyor les obres que fem, 29 cal, doncs, vigilar tothora, germans, com diu el profeta en el salm, no fos cas que Déu ens sorprengués algun moment decantant-nos cap al mal i esdevinguts inútils, 30 i, perdonant-nos en aquesta vida, perquè és bo i espera que ens convertim en millor, ens digui un dia: «Vas fer això, i jo vaig callar».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 7 juliol 2019

Som al primer graó de la humilitat, podríem dir que és un graó ben ampla perquè recull un grapat de conceptes. En primer lloc sant Benet ens parla del temor de Déu, cal dir que no ens diu de tenir por de Déu, sinó de sentir-lo a prop, de sentir-lo sempre present, no pas com una presència coercitiva, sinó com la certitud de que res del que fem està fora de l’abast de la seva mirada i per tant volem i desitgem de fer allò que creiem que li agrada que fem. Ens parla el text de que hem de tenir Déu sempre present en els nostres pensaments i que això ens ajudarà a no caurà en les nostres febleses. Certament una part important del que ens pot moure a caure és una certa sensació d’impunitat, creure’ns que el que fem, el que fem mal fet evidentment, no sortirà a la llum, que ningú se n’adonarà de la nostra autoria. No cal dir que aquesta reflexió és un xic absurda perquè primer que tot nosaltres sabem ben bé el bé o el mal que fem, sabem majoritàriament si el que fem està ben fet o mal fet, primer que tot ens ho diu “la inquilina”, com anomena la Mafalda a la consciència, i això sovint ens fa estar intranquils de que altres ho sàpiguen, ho esbrinin i al cap i a la fi estem malament amb nosaltres mateixos més que no pas cofois de lo llestos que som. Saber-se sempre davant de Déu ens pot ajudar, ens dona un marge per a reflexionar sobre les nostres accions abans de fer-les i a guardar-nos de la nostra iniquitat.

Un segon punt que apunta sant Benet és el la voluntat, la de Déu i la nostra pròpia. No es pot concebre una vida consagrada sense tensió (Papa Francesc, La força de la vocació, pàg. 27), i la tensió entre la nostra voluntat i la de Déu és una de les més recurrents. Certament aquesta pròpia voluntat ens pot empènyer a fer males accions que afectin o molestin als altres o les podem fer per tal de cridar l’atenció cercant una dinàmica d’acció reacció que de res ens ajuda a avançar en el nostre camí monàstic. La pròpia voluntat, ens diu sant Benet, ens pot venir determinada pels propis desitjos i al monestir no hem vingut a fer la nostra voluntat sinó a fer o a intentar fer la voluntat de Déu. Però no tenim prou forces, les hem de demanar al Senyor mitjançant la pregària, d’aquí que sigui tant important mantenir el ritme que marca la nostra jornada monàstica: La pregària, la Lectio, el treball, el descans; perquè això que ens ajuda a poder fer la voluntat de Déu, és en si mateix una mostra de fer la seva voluntat i no pas la nostra que potser ens empeny a no llevar-nos a l’hora, a acabar una cosa i a arribar tard a la pregària o a la lectura.

Tenir opinions és normal i bo, també tenir gustos i preferències però que aquestes idees i predileccions ens tinguin captius o segrestats és un parany per la nostra vida. No és pas fàcil, no ho tenim fàcil; no ho va ser pel mateix Crist de fer la voluntat del Pare, en aquest sentit va ser temptat en el desert i també a l’hort de les Oliveres. No va ser fàcil per a alguns deixebles, que ho van deixar perquè no van entendre el que volia dir fer la voluntat del Pare o ho trobaven massa feixuc. I tampoc no ho és de fàcil per a nosaltres, des del moment que cada dia se’ns presenten diverses opcions sobre les que fer-nos la pregunta de quina és fer la voluntat de Déu. Per tot plegat ens cal recórrer a la pregària, demanant la gràcia de voler fer la seva voluntat, pregar perquè el Senyor ens doni la força de tenir ganes de fer la seva voluntat. «Sense perdre mai de vista per qui ens hem compromès. La presència de Jesús ho és tot.» (Papa Francesc, La força de la vocació, pàg. 36)

Hi ha camins que semblen rectes i que porten a l’abisme, ens diu sant Benet. A agafar-los ens hi empeny l’orgull, l’ambició, la mandra i tantes altres coses. Deia el Papa Francesc en l’Eucaristia del dia de sant Pere i sant Pau que «Quan ens considerem millors que els altres, és el principi de la fi.» (Papa Francesc 29 de juny de 2019). Intentem guardar-nos dels mals desitjos, cerquem d’esclafar de seguida contra el Crist els mals pensaments que ens vinguin al cor. Sant Benet al llarg de la Regla ens parla d’avorrir la pròpia voluntat (RB 4,60), de renunciar a la voluntat pròpia (RB 5,7), de guardar-nos d’ella (RB 7,12) o ens diu, resumint, que la pròpia voluntat porta a la pena mentre l’obligació engendra la glòria (RB 7,33). Aquest primer graó de la humilitat ens fa vulnerables a Déu, és a dir accessibles a Ell, preparats per viure a la seva presència, no amb por, sinó amb temor, un amor que ens obri a fer, a voler fer, a cercar de fer la seva voluntat. Ens ho deia avui a Matines sant Agustí: «Si no cessem en la nostra bona conducta, lloarem contínuament a Déu. Deixes de lloar Déu quan t’apartes de la justícia i del que a Ell li plau. Si no et desvies mai del bon camí, encara que la teva llengua calli, la teva conducta parla; i les orelles de Déu atenen el teu cor» (Comentari al Salm 148).


COM HA DE SER L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 2,23-29

23 En el seu mestratge, l’abat ha de seguir sempre el model de l’Apòstol, que diu: «Reprèn, exhorta, amenaça», 24 això és, combinant moments i moments, rigor i dolcesa, mostri adés severitat de mestre, adés bondat de pare; 25 és a dir, que ha de reprendre ben durament els indisciplinats i els inquiets; els obedients, en canvi, els pacífics i els soferts, els ha d’exhortar perquè progressin més i més; els negligents i els menyspreadors, li advertim que els amenaci i els castigui. 26 I que no dissimuli els pecats dels qui falten, sinó que, així que comencin d’apuntar, els extirpi de soca-rel amb tota la seva força, recordant el cas d’Helí, el sacerdot de Siló. 27 Els d’esperit més aviat delicat i intel·ligent, corregeixi’ls de paraula, amonestant-los una o dues vegades; 28 però els obstinats i tossuts, els orgullosos i desobedients, reprimeixi’ls així que pequin amb assots i amb altres càstigs corporals, sabent que està escrit: «El neci no s’esmena amb paraules»; 29 i encara: «Pega el teu fill amb la vara i deslliuraràs la seva ànima de la mort».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 30 juny 2019

Quan els comentaristes de la Regla parlen del denominat codi penal de sant Benet, certament ens surt al pas la reflexió de que són coses pròpies d’altres temps. En la societat de l’alta edat mitjana, que és la que visqué sant Benet, fins i tot algunes conquestes fruit del dret romà s’havien perdut i no ens serveix massa per a practicar-ho avui per avui. Però hi ha quelcom que no ha passat i és la nostra naturalesa humana, seguim podent ser indisciplinats, inquiets, negligents, menyspreadors o també obedients, pacífics, soferts, d’esperit delicat o bé obstinats, tossuts, orgullosos i desobedients; sembla que sant Benet al llarg de la seva experiència de vida monàstica es troba amb totes aquestes tipologies en les seves comunitats i en tragué les seves conclusions.

Si partíssim de la base, que és de la que hem de partir, de que hem vingut al monestir a cercar Déu, convençuts de que és Déu qui ens hi ha cridat per posar-nos al seu servei, tot seria més planer. Cercar Déu és l’objectiu de la nostra vida, de la nostra vinguda al monestir, com li deia encertadament ahir el P. Francesc a la Pilar Rahola durant el col·loqui sobre el seu llibre SOS cristians. Aquest punt de partida és cert, Déu no ho vulgui que no hàgim vingut a cercar Déu, que hi hàgim vingut a buscar altres coses, però a això s’hi afegeix inevitablement la nostra fragilitat humana, la nostra feblesa, la nostra imperfecció i els nostres “defectes de fàbrica” que diria algú.

Com afrontar-ho? Com superar-ho? Sant Benet ens diu que hi ha diverses maneres de fer-ho, tantes com persones i casos però l’objectiu, la finalitat és la mateixa, redreçar el nostre camí, fer-nos adonar de que ens estem allunyant de la recerca de Déu, que estem entelant la nostra ment per la força del nostre propi voler. Ens costa rectificar, ens costa a vegades molt, perquè podem considerar-ho una derrota, una mostra de debilitat de la que creiem s’aprofiti l’altre. I això serveix òbviament per a tots, perquè l’abat no és més que un altre monjo, imperfecte entre els imperfectes, si no ho és més que els altres, perquè perfecte sols ho és Déu no pas cap home per més que s’ho pugui creure. Potser la causa és que no ens confiem prou a Déu, que no ens deixem portar per Ell, li trèiem de les mans el timó de la barca de la nostra vida tantes vegades com calgui quan un mínim canvi de rumb no ens agrada o sospitem de que no va en la bona direcció, en la que ens és més còmode, és a dir en la que nosaltres creiem que ens convé. Intentem controlar al màxim la nostra vida, tot i que hi ha coses que mai no les podrem controlar perquè per exemple la malaltia no som nosaltres qui la triem, ni podem influir massa o gens en el quan i el com, ho veiem en els nostres germans, sovint els més grans.

Han passat certament els temps d’aquelles humiliacions, pietoses per a uns i no tant per a d’altres, quan les infligien amb dubtosa intencionalitat i que hagin passat és bo, molt bo. S’ha tornat a l’arrel, al cap i a la fi, com ens recordava la Mare Hildegarda aquesta setmana, alguns dels valors de la nostra societat democràtica actual són hereus del cristianisme, àdhuc del monaquisme potser maldestrament traslladats i massa sovint desvirtuats però entre aquets orígens no està absent la Regla de Sant Benet o la Carta Caritatis.

No hem de dissimular els pecats, ens diu sant Benet, les nostres faltes no les hem de minimitzar perquè dels nostres errors n’aprenem, n’hem d’aprendre sigui amb la reprensió, la interpel·lació o l’exhortació. El que compta és progressar més i més, caminar vers Crist sense aturar-nos en excés. Això no significa imputar-nos un perenne sentiment de culpabilitat ni tampoc adoptar una laxitud moral. Quan fem alguna cosa malament, quan faltem som nosaltres mateixos els primers a adonar-nos-en si no és que ja d’antuvi hem cercat faltar amb certa premeditació, Déu no ho vulgui. I aquestes faltes venen de la nostra insatisfacció, d’una certa frustració per no haver aconseguit allò que volíem, potser per satisfer el nostre caprici.

S’explica que un sant estava una mica cansat de les peticions d’un devot seu, i li va dir “He decidit de concedir-te les tres coses que em demanis. Després ja no et donaré res més”. El devot ple de goig va fer la seva primera petició, va demanar que la seva dona morís perquè no podia suportar-la. Però quan aconseguit això se n’adonà que no havia reconegut prou les virtuts de la seva dona i que ara la trobava a faltar demanà al sant que li tornés la vida. En no quedar-li ja més que una petició passà anys turmentat pensant quina havia de ser i demanant consell als altres. Finalment demanà consell al mateix sant i aquest li respongué “Demana de ser capaç d’acontentar-te amb allò que el Senyor t’ofereix, sigui el que sigui, sense turmentar-te per desitjar allò dels altres”. I és que emprem molts esforços en intentar treure’ns de sobre allò que ens molesta molts més que no pas mirar si podem acceptar-ho.

Ens cal posar a Déu per endavant, així que comencin d’apuntar les faltes, intentar extirpar-les de soca-rel amb tota la nostra força i deixar que ens ajudin a extirpar-les si per nosaltres mateixos no podem o no tenim prou força. No ens agraden que ens corregeixin, que ens esmenin la plana, no ens agrada a ningú; però ens hem de confiar en aquell que estant per damunt de tot, sols vol el nostre bé i és aquell a qui hem vingut a seguir al monestir. Ens ho diu avui l’apòstol Pau a la carta als Gàlates «Mireu només de convertir la llibertat en un pretext per a fer el vostre propi gust.» (Ga 5,14).


PRÒLEG: ESCOLTA FILL

De la Regla de sant Benet
Pròleg 1-7

1 Escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l’orella del cor, i acull de bon grat l’exhortació del pare amorós i posa-la en pràctica, 2 a fi que pel treball de l’obediència retornis a Aquell de qui t’havies apartat amb la desídia de la desobediència. 3 A tu, doncs, s’adreça ara la meva paraula, siguis qui siguis que, renunciant als teus propis volers, per militar per al Senyor, Crist, el rei veritable, prens les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència. 4 Primer de tot, en qualsevol cosa bona que comences a fer, demana-li amb pregària ben insistent que ell la dugui a terme, 5 perquè qui ja s’ha dignat a comptar-nos en el nombre dels seus fills mai no s’ha de veure contristat per les nostres males obres: 6 Així, cal que estiguem sempre a punt per a obeir-lo amb els dons que ha posat en nosaltres, a fi que, no solament com un pare indignat no deshereti els seus fills, 7 sinó que, ni com un senyor temible, irritat per les nostres maleses, no lliuri a la pena eterna, com a servents malvats, els qui no l’hagin volgut seguir a la glòria.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 23 juny 2019

La vida monàstica no té res de més que la vida del cristià, és la vida del cristià la que viscuda amb intensitat, amb passió, la que és la més gran. Escrivia el nostre P. Alexandre que «el monjo, quan ho és a consciència, no vol sinó ésser senzillament un cristià que cerca ser-ho de veritat, a fons.» (Si cerques Déu de veritat, pàg. 20). La vida del cristià és una vida de relació amb Déu, una relació en que la iniciativa, ve d’Ell i passa per ell: no podem dirigir-nos a Ell sinó és en resposta a una paraula que Ell ens adreça. Sant Benet en el primer mot de la Regla ens convida a escoltar aquesta paraula que ens ve de Déu, Ell és el mestre per excel·lència, el mestre vertader. La paraula de Déu ens és adreçada a cadascun de nosaltres i cadascun l’acollim a la nostra manera, aquesta paraula és de la que parla el quart Evangeli, és a dir el Fill de Déu que ha de ser per a nosaltres el pare amorós. En sant Benet i per mitjà de sant Benet és Déu qui ens parla; això significa que Déu ens parla també i sovint per intermediaris, a través dels homes que conformen la comunitat, l’Església. Davant de Déu que ens parla ens cal mantenir-nos-hi atents, parar l’orella del cor, ens diu sant Benet. Si Déu ens parla és perquè la seva paraula es realitzi, sigui acció, la seva és una paraula profètica que ha de tenir en nosaltres l’acompliment. Una paraula que ha de passar de potència a acte.

Escrivia el P. Alexandre: «Déu crida, i Adam, rera del pecat primer, no l’escolta, s’amaga, es retreu de l’obediència (pensem que obediència, obeir, ve de l’arrel llatina ob-audire: escoltar, donar acompliment tot obeint), quan Déu, tendrament sol·lícit amb tot, i ferit en el seu amor de pare, li diu: “Adam on ets?, on t’has ficat?”. I és el Crist, qui compensarà aquesta desobediència, com a segon Adam, bo i presentant-se valentament a una mort i mort de creu per salvar-nos i tornar-nos al diàleg amb Déu i a l’obediència que suposa i exigeix, com a condició sine qua non, en dir: “Soc ací, o Déu, per a fer la teva voluntat”» (Si cerques Déu de veritat, pàg. 76)

La nostra no ha de ser una escolta passiva sinó ben activa, escoltem per posar en pràctica, escoltem per retornar a Déu, sempre que ens hi allunyem, i ho fem molt sovint, massa sovint per la desobediència a Déu, que és la que vertaderament importa. Escrivia Louis Bouyer que «el monjo, és algú que renuncia, que renuncia a ell mateix. Es distingeix d’altres precisament perquè abandona la vida que fan d’altres.» (Le sens de la vie monastique, p. 184). Renunciant als propis volers, ens diu sant Benet, i això ens costa, podem estar anys i panys llepant ferides que fins i tot potser mai no cicatritzaran del tot, que hem rebut en impedir-se fer la nostra voluntat. Però aquesta renúncia, al propi voler, no és una renúncia desdibuixada, té un clar i únic objectiu i és militar pel Senyor Crist, el rei veritable. No militem pas per una o altre persona sinó per Crist, l’únic pel que val la pena militar, l’únic a qui cerquem d’obeir, al cap i a la fi. Si entréssim al monestir per seguir tal o qual monjo erraríem el tret, perquè al final tots som caducs i limitats. Sant Benet ens ho deixa ben clar en les primeres paraules de la Regla, Crist és l’objectiu, no importa qui som ni d’on venim, siguem qui siguem, el que compta és escoltar, acollir, renunciar, prendre les armes de l’obediència; tot això partint de la vertadera llibertat del cristià.

Per aconseguir-ho no en tenim prou volent-ho, amb les nostres pròpies forces no n’hi ha prou. Ens cal demanar amb la pregària l’ajuda del Senyor per obtenir qualsevol cosa bona que vulguem fer. Sant Benet ens alerta que no podem córrer el risc de ser desheretats, d’irritar fins a aconseguir la pena eterna. I és que la pena eterna és precisament l’allunyament de Déu, d’aquell de qui ens allunyem per la desídia de la desobediència. Sembla tot plegat clar i fàcil, però sabem per experiència que sense l’ajut del Senyor no ho podrem aconseguir pas.

El monjo esdevé així un soldat de Crist, algú qui milita, es a dir que s’ho pren molt seriosament, amb ganes, amb força, posant-hi tot el coll. Les armes són precisament les que recollim amb l’escolta, amb l’escolta de la paraula de Déu. Cada matí i cada vespre tenim ocasió de recollir-les mitjançant la pràctica de la Lectio i al llarg del dia en l’Ofici Diví. El camp de combat és a voltes el nostre propi interior, aquí hi ha la lluita entre la nostra voluntat que es vol imposar de totes totes, malgrat que sapiguem que no té raó, que sols obeeix a objectius de molt curta mira, sovint egoistes que fins i tot ens empeny a fer mal als altres i a fer-nos-el a nosaltres mateixos i amb aquest objectiu no limitem recursos i energies.

El nostre mestre ens esguarda, no ens perd mai de vista, espera amatent un cop i un altre a que escoltem i acollim el que ens diu, Ell és aquell qui no es cansa mai de parlar-nos esperant la nostra escolta. Escoltem la seva paraula, acollim-la de bon grat, posem-la en pràctica; sempre a punt i amb els dons que Déu ha posat en nosaltres a la seva disposició, sense gasiveries, sense guardar-nos-los per nostre propi profit, sinó amb generositat, militant pel Senyor.


ELS SACERDOTS QUE VULGUIN VIURE AL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 60

1 Si algú de l’orde sacerdotal demanava de ser admès al monestir, no s’ha de ser gens fàcil a accedir al seu desig. 2 Amb tot, si mantenia amb insistència la seva demanda, que sàpiga que haurà d’observar totes les prescripcions de la Regla 3 i que no se li’n mitigarà res, perquè valgui allò que està escrit: "Amic, ¿què has vingut a fer?" 4 Això no obstant, se li concedirà d’estar després de l’abat i de beneir o de dir les pregàries de conclusió, si és que l’abat li ho permetia; 5 si no, que no s’atreveixi de cap manera a res, sabent que està sotmès a l’observança regular, i doni a tothom exemples de més humilitat. 6 I si de cas es tractava al monestir de fer un nomenament, o de resoldre alguna cosa, 7 que ocupi el lloc que li toca de quan va entrar al monestir, no pas aquell que li han concedit per respecte al sacerdoci. 8 Si un clergue es volia incorporar al monestir amb el mateix desig, que se’ls col·loqui en un lloc mitjà; a condició, però, que també ells prometin d’observar la Regla i de lligar-se a la comunitat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 9 juny 2019

Sant Benet no ho posa fàcil; no ho posa fàcil per ningú, vol que es provi si els esperits som realment de Déu i que això es provi per la paciència, per les humiliacions. Però podria semblar que si qui demana d’entrar al monestir és un prevere, o sigui algú que ja ha estat cridat a una vocació pel Senyor, la cosa hauria de ser un xic més planera; però no, ans al contrari sembla que sant Benet ho compliqui encara més i no es refiï d’un sacerdot que vol canviar la seva vocació sacerdotal en monàstica. La relació entre sacerdoci i vida monàstica no ha estat mai planera.

Escriu Joan Cassià: «En circumstàncies la vanagloria li evoca al monjo la idea de l’estat eclesiàstic, suggerint-li el desig del sacerdoci o al menys el del diaconat. I fingeix en llur imaginació l’austeritat amb la que hauria exercit llurs funcions, cas d’haver estat enaltit a aquesta dignitat contra el seu gust. No cal ni dir que els altres preveres haurien tingut en ell un model de perfecció. A més hauria guanyat moltes ànimes per l’exemple de la seva vida, segur, però també per llur doctrina i predicació. (...) Recordo en aquest moment un ancià al que vaig conèixer el temps que vaig ser al desert. Un dia anà fins la cel·la d’un germà, amb el propòsit de visitar-lo. Ja prop de la cel·la el sentí mussitar des del llindar. S’aturà per saber quin passatge de l’Escriptura llegia o recitava, segons s’acostuma durant la tasca diària. Afinant l’oïda amb piadosa curiositat, s’adonà que el pobre germà, seduït per la vanitat, es creia a l’església fent una exhortació davant un auditori fingit. L’ancià esperà immòbil. L’altre acabà llur sermó. Després canviant i com si aleshores fos el diaca, pronuncià la confessió dels catecúmens. En aquell instant l’ancià trucà a la porta. El germà acudí amb l’habitual reverència i l’introduí. Però confós per l’actitud amb que l’havia sorprès, sentint remordiments, demanà amb sol·licitud del seu hoste si feia molt de temps que havia arribat: “No hauré comés el desaire de fer-vos esperar massa temps?” Li digué. L’ancià replicà “acabo d’arribar en el moment just en que recitaves la confessió dels catecúmens.» (Institucions XI, 16).

El que intenta evitar sant Benet és la vanagloria del ministeri sacerdotal, perquè per a tota l’Església i per a la comunitat, és un servei, un servei privilegiat perquè el sagrament de l’orde no és quelcom banal, sinó molt important, però no pas destinat a la promoció personal sinó al bé del poble de Déu. Per això precisament no ha estat pas fàcil la relació entre monacat i sacerdoci al llarg dels temps. Durant segles marcà una frontera entre un tipus de comunitat i una altra, una manera de viure com a monjo de cor, coristes en deien, i una altra com a germà, i això durà, fet i fet, fins al Concili Vaticà II. El que compta, el realment important és que el Senyor ens crida a seguir-lo al monestir, després cadascú, posant els seus dons i talents al servei dels altres, arribarà als ministeris que siguin útils per a la comunitat.

Sant Benet tem que els monjos caiguem en la supèrbia si som ordenats i també que això signifiqui deixar el nostre tipus de vida. Pel que diu sant Benet dels degans o del majordom podem deduir que també ho demana per als candidats a preveres: seny, maduresa de costums, fidelitat i vida santa.

En l’antigor cada monestir disposava dels seus clergues no gaire nombrosos. En general amb un sacerdot per comunitat n’hi havia prou ja que l’Eucaristia no se celebrava diàriament. Va ser Climent V, al segle XIII, qui va introduir la novetat de que tots els monjos de cor tinguessin les qualitats per a poder ser ordenats, això significava per a ell ennoblir el culte diví, ja que un cor de sacerdots i clergues podia oferir segons ell al Senyor una lloança més perfecta que un cor de simples monjos. Un Decret de Clement VII de 1603 insisteix sobre aquest tema.

No sembla la idea que ens anuncia la Regla. Tota la vida del monjo és concebuda per sant Benet com una marxa ascendent cap a l’exaltació celestial. Cercant l’equilibri de les virtuts en l’amor al Crist; una harmonia entre l’humà i el diví. I la virtut característica del progrés cap al Regne escatològic és fonamentalment la humilitat. «per l’exaltació es baixa i per la humilitat es puja» ens diu (RB 7,7). És la compunció de cor la que obre les portes del Regne interior; perquè sense ella no hi ha conversió possible. La renúncia a la voluntat pròpia, i més concretament, l’obediència per amor a Déu són condició indispensable i veritable per la imitació de Crist fet obedient fins a la mort (Fl. 2,8). L’abaixament de Crist obedient fins a una mort de creu, va ser el camí de la seva exaltació, exaltació que es troba també en el terme de l’ascensió monàstica. Sant Benet a la Regla ens parla d’aquest abaixament, d’aquesta humiliació com a mitjà per acostar-nos a Déu. Si el model del monjo és Crist, el model del sacerdoci monàstic és el sacerdoci de Crist del que ens parla la Carta als Cristians Hebreus.

No és tracta de poder, d’imatge, sinó de servei, per la qual cosa insisteix sant Benet a recordar quina ha de ser l’actitud de qui rep aquest do. L’important no és el que tenim, sinó el que som. No són els nostres títols, sinó la bondat del cor. No és el que Déu ens dóna, sinó el que nosaltres li retornem. No és el que sabem, sinó el que vivim. El sacerdoci ministerial és un carisma per a santificar als altres, però per si mateix no santifica al que el rep. Sant Benet ens prevé de que el que entra en el monestir havent estat prevere en una comunitat cristiana té el perill de mantenir les actituds apreses abans, perquè tots tendim a mantenir les coses apreses de joves. Un signe de llur vocació és veure la seva capacitat per a canviar aquestes actituds en el monestir, perquè en cas contrari no podrà viure en una comunitat monàstica seguint l’estil que ens proposa sant Benet. Qui entra en un monestir ha d’estar disposat a deixar-se fer per Déu, a deixar-se transformar per l’escolta de la paraula de Déu i a posar-la en pràctica seguint la Regla, que és el nostre llibre d’estil.


COM S’HA D’ACOLLIR ELS FORASTERS

De la Regla de sant Benet
Capítol 53

1 Tots els forasters que es presenten han de ser acollits com el Crist, ja que ell un dia dirà: “Era foraster i em vau acollir”. 2 I que a tothom es tributi l’honor convenient, “sobretot als germans en la fe” i als pelegrins. 3 Tan bon punt, doncs, s’avisi que hi ha un foraster, el superior i els germans el sortiran a rebre amb tota l’atenció de la caritat. 4 Primerament que preguin tots junts, i llavors que s’agermanin amb la pau. 5 Que aquest bes de pau no es doni sinó després d’haver pregat, per evitar els enganys diabòlics. 6 En fer la salutació han de mostrar tota la humilitat a tots els hostes que arriben o que se’n van: 7 amb el cap inclinat o amb tot el cos prostrat a terra, que adorin en ells el Crist, que és el qui reben. 8 Un cop rebuts els hostes, els duran a pregar, i després el superior, o aquell a qui ell ho encomani, s’asseurà amb ells. 9 Que es llegeixi davant l’hoste la llei divina, perquè s’edifiqui, i després d’això, que el tractin amb tota humanitat. 10 El superior ha de trencar el dejuni en atenció a l’hoste, si no s’escau de ser un dia de dejuni principal que no es pugui violar; 11 però els germans continuaran els dejunis de consuetud. 12 L’abat donarà aiguamans als hostes, 13 i tant l’abat com tota la comunitat els rentaran els peus a tots. 14 Un cop rentats, que diguin aquest verset: “Hem rebut, o Déu, la vostra misericòrdia enmig del vostre temple”. 15 Que es mostri la màxima sol·licitud en l’acolliment dels pobres i dels pelegrins, perquè és en ells que s’acull més el Crist; que el respecte que infonen els rics es fa honorar d’ell mateix. 16 La cuina de l’abat i dels hostes, que sigui a part, a fi que els forasters, que mai no manquen al monestir, en presentar-se a hores imprevistes no destorbin els germans. 17 Es destinaran per tot l’any a aquesta cuina dos germans que compleixin bé l’ofici. 18 Si ho necessiten, se’ls ha de procurar ajudants, perquè serveixin sense murmurar, i, en canvi, quan tinguin poca feina, que vagin a treballar allà on se’ls mani. 19 I no sols en aquest, sinó també en tots els altres serveis del monestir s’ha d’observar aquesta norma: 20 que quan ho necessitin se’ls proporcioni ajudants, i, en canvi, quan estan lliures, obeeixin en allò que se’ls mani. 21 Semblantment, que es confiï l’hostatgeria a un germà que tingui l’ànima plena del temor de Déu. 22 Que hi hagi llits parats en nombre suficient. I que la casa de Déu sigui administrada per homes de seny i assenyadament. 23 Que el qui no ho té manat no s’ajunti de cap manera ni parli amb els hostes; 24 però si els troba o els veu, un cop saludats humilment, tal com hem dit, i després de demanar-los la benedicció, que passi de llarg dient que no li és permès de parlar amb els hostes.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 2 juny 2019

El més important quan algú s’acosta a un monestir és ser ben acollit. Hi ha diversitat de maneres de fer-ho; en alguns llocs, com és el nostre cas els hostes comparteixen la nostra vida, la nostra pregària. Seguim així el missatge evangèlic, la invitació de Crist als primers deixebles «Veniu i ho veureu». Què és el que convidem a veure, a compartir? Sovint escoltem que els nostres monestirs apareixen davant dels ulls dels forasters com un oasi de pau, de silenci, de calma; un lloc on tot convida a retrobar-se amb un mateix i així poder trobar a Déu. Certament potser això no és fàcil d’entendre precisament per nosaltres mateixos, perquè sovint el frec a frec del nostre ritme diari ens impedeix veure que esdevenim pels altres un oasi de pau. Quan om s’apropa a un monestir, molt més en el cas del nostre, hi troba uns edificis, portes i escales; una distribució que esdevé un laberint a voltes per als mateixos hostes; hi troba un monument certament; però per damunt de tot hi troba una comunitat que li obre les portes i li permet de compartir el que tenim, espai i temps; temps per a pregar, temps per a llegir, temps per a passejar i un espai on fer tot això. El centre de l’estada d’un hoste en un monestir ha de ser reconèixer la presència de Déu, la centralitat de Crist, en les nostres vides. Venen gent de tota mena: creients practicants, batejats allunyats de l’Església, agnòstic i ateus; però a tots ells els arriba en un moment o altre, si de veritat centren l’interès de la seva estada en les pedres vives, una pregunta, què hi fem aquí els monjos? Per què unes persones que podríem fer la nostra vida en un altre lloc i amb una altra activitat ens hem reunit aquí? Nosaltres sabem la resposta, cercar Déu en un monestir concret i en una comunitat concreta i aquest missatge és el que hem de transmetre; sense paraules, compartint el nostre dia a dia.

Interpel·lem a la gent que s’acosta al monestir sense soroll ni estridències; potser perquè veuen la nostra vida com a més autèntica que la d’altres ministeris eclesials; potser perquè malgrat tot la nostra no és una vida còmoda, tenim dificultats de convivència, qui no? tenim alts i baixos i ens costa alguns cops acceptar les renuncies que hem fet i que sovint el món, en la terminologia antiga, no estaria disposat a fer. Tot plegat ha de portar a qui conviu amb nosaltres a preguntar-se el per què d’aquesta tipus de vida, d’aquestes incomoditats si s’ho volen plantejar així, perquè certament no hem vingut aquí per tenir un llit i un plat a taula o a fer la nostra voluntat, sinó a seguir al Crist amb humilitat, paciència i obediència.

Un mitjà de comunicació parlava així de la nostra hostatgeria: «Aquest monestir de monjos cistercencs, fundat el 1150 i Patrimoni de la Humanitat, és un dels més demandats, segons assenyalen a Rumbo (una agència de viatges). Durant segles panteó real de la Corona d’Aragó, aquesta abadia, que recull l’estil romànic, gòtic i barroc, té dos hostatgeries, una interna i una d’externa que funciona com un hotel. La integrada en la clausura, habitada per una trentena de monjos, només és apta per a homes i els hostes no poden allotjar-s´hi més d’una setmana. Seguir totes les rutines de la comunitat sense alterar el silenci i la senzillesa d’aquest monestir; adaptar-se a l’horari de menjar i participar en els oficis litúrgics és una de les condicions. Cal reservar amb bastant antelació perquè està molt sol·licitada i l’aportació econòmica és lliure per al visitant.» (Cinco Dias 6 de novembre de 2014). Seguir la nostra vida, participar en l’ofici diví, el silenci i la senzillesa són el que crida a la gent a voler compartir, ni que sigui per uns dies, la nostra vida. Escriu un hoste sobre la seva estada a Poblet: «Abans d’anar-hi el que més em van dir les persones del meu entorn va ser: desconnectaràs, oi? Vivim sobrecarregats de coses per fer, plens de tasques, llargs desplaçaments, carregats per tanta informació a la qual tenim accés de manera instantània, hipercomunicats amb tothom… en definitiva, envoltats d’un soroll eixordador que ens impedeix escoltar el nostre propi ésser, el de les persones més pròximes a nosaltres i el de la naturalesa que ens envolta. Desconnectaràs, no? Doncs més aviat connectaré… amb mi mateix, amb els meus pensaments, amb el pas del temps, amb el silenci… amb tot allò que el soroll quotidià ens impedeix estar connectats. És a la meva vida habitual on estic desconnectat del realment important.» http://cister.org/blog

Acollint als hostes no renunciem a la nostra vida monàstica, ans el contrari la compartim deixant participar-hi als qui se’ns acosten, oferint-los allò que nosaltres vivim i que potser a ells els pot servir per a preguntar-se moltes coses. Els qui acudeixen al monestir esperen silenci, quietud, un ritme alternant pregària, treball i descans. Per això sant Benet ens demana d’acollir-los com al Crist, d’instruir-los amb la llei divina i de compartir amb ells l’honor convenient amb el silenci, la pregària i amb temor de Déu.


EL TREBALL MANUAL DE CADA DIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 48

1 L’ociositat és enemiga de l’ànima, i per això els germans s’han d’ocupar a unes hores determinades en el treball manual i a unes altres també ben determinades en la lectura divina. 2 Així, creiem que ambdues ocupacions poden ser regulades d’aquesta manera: 3 De Pasqua fins al primer d’octubre, al matí, en sortir de prima, han de treballar en allò que calgui, fins a prop de l’hora quarta. 4 Des de l’hora quarta fins a l’hora de celebrar la sexta, que es dediquin a la lectura. 5 Després de sexta, en aixecar-se de taula, que reposin als seus llits amb un silenci absolut, o bé, si algú per ventura vol llegir, que llegeixi per a ell sol de manera que no molesti ningú. 6 S’ha de celebrar la nona més aviat, cap a la mitja hora vuitena, i que tornin a treballar en el que calgui fins a vespres. 7 Si les condicions del lloc o la pobresa exigien que ells mateixos es fessin les collites, que no s’entristeixin, 8 perquè és aleshores que són monjos de debò, quan viuen del treball de les seves mans, com els nostres Pares i els apòstols. 9 Que totes les coses, però, es facin amb moderació pensant en els més febles.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 26 maig 2019

«L’ociositat és la mare de tots els vicis.» (Sir 33,29) ens diu el llibre del Siràcida idea que recull sant Benet. La Regla estableix que la nostra jornada diària estigui ocupada per diverses activitats: ara el treball, ara la lectura divina, ara la pregària, ara el repòs. Sembla que sant Benet comparteix la dita popular de que qui no té feina el gat pentina, i creu que la nostra ànima pot estar en perill si en lloc de seguir l’horari que ens aconsella fem primar l’oci sobre l’activitat que toca al moment que toca. No es tracta d’un activisme, d’estar ocupats per estar ocupats o de que l’horari sigui el nostre objectiu per sí mateix, sinó un mitjà per a cercar a Déu.

Hem escoltat, no fa pas tants dies, una profunda reflexió de sant Agustí sobre el treball dels monjos; també fa uns mesos hi vàrem reflexionar en comunitat i ho haurem de continuar fent aviat. Sant Agustí, comentant l’Evangeli i les cartes de sant Pau, ens venia a dir que no hem de temptar a Déu esperant que Ell ens ho doni tot fet. Per tot allò que ens cal materialment per a viure, no tot ho hem de deixar a la responsabilitat divina sinó que cadascú ha de fer el que pugui, jove o gran, més o menys fort, en la mesura de les nostres possibilitats. Perquè si podem treballar ho hem de rebre com un do del Senyor, no pas com una càrrega, perquè és aleshores que som monjos de debò, ens diu sant Benet.

El treball ens aporta maduresa i responsabilitat mentre que de la ociositat ens poden venir grans mals com el de la murmuració, que tant blasma sant Benet, o el de la mandra i que aquesta es vagi apoderant de nosaltres fins quasi paralitzar-nos. Recordem el que aquets dies hem escoltat de boca del Papa Francesc quan a la lectura del refetor ens parlava de la vocació i de la vida religiosa: «és molt necessari mossegar-se la llengua. Per a mi – diu el Papa – aquest és un consell ascètic, un dels més fecunds per a la vida comunitària. Abans de parlar malament d’un germà o d’una germana mossega’t la llengua.» Ahir mateix a la col·lació sant Agustí ens recordava com sant Pau qualifica de xafarderes i xerraires a algunes persones i que aquest seu vici els ve de l’ociositat (La santa virginitat, 34).

Potser sant Benet hi afegiria que també ens centrem ben bé en la pregària, en la lectura i en el treball, cada cosa quan toca, i evitarem, al menys en part, la temptació de caure en la murmuració, Déu no ho vulgui, sovint filla d’un victimisme immadur, com destaca Aquinata Böckmann. Perquè la ociositat condueix al creixement dels propis volers i aquets porten a les malalties de l’ànima. Al cap i a la fi l’ociositat ens porta a ser esclaus dels propis volers i desitjos i ens tanca a Déu. Per evitar-ho ens hem d’ocupar a unes hores determinades en el treball manual i a unes altres també ben determinades en la lectura divina o en la pregària. Com diu Cohelet «Tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa.» (Coh 3,1).

D’aquest capítol, potser més que de qualsevol altre, en podríem treure la l’expressió d’Ora et labora, una frase a la que s’al·ludeix sovint com a resum de la vida monàstica, tot i que no apareix en lloc de la Regla formulada d’aquesta manera. D’acord amb aquesta expressió, la vida monàstica ha d’estar dividida en dues parts iguals, oració i treball. Sant Benet mai va emprar-la; en part perquè, d’acord amb la tradició monàstica, el treball és també una forma de pregar i la pregària una manera de treballar. Sant Benet parla del monestir com d’un obrador en el qual els monjos treballem dia i nit amb unes eines molt particulars, les de les bones obres que han d’abastar tots els aspectes de la nostra vida. Ens diu que «L’obrador on hem de practicar amb diligència totes aquestes coses, són el clos del monestir i l’estabilitat en la comunitat.» (RB 4, 78).

Recordant la figura de sant Teodor l’Estudita el Papa Benet XVI deia fa deu anys: «Per a sant Teodor l’Estudita, al costat de l’obediència i la humilitat, una virtut important és la philergia, és a dir, l’amor al treball, en el qual veu un criteri per a comprovar la qualitat de la devoció personal: qui és fervorós en els compromisos materials, qui treballa amb assiduïtat, argumenta, ho és també en els espirituals. Per això, no admet que sota el pretext de l’oració i de la contemplació, el monjo es dispensi del treball, que en realitat, segons ell i segons tota la tradició monàstica, és un mitjà per a trobar a Déu.» (Audiència general 27 de maig de 2009).

El treball i la lectura ens ajuden a la conversió personal, perquè aquesta és la vertadera tasca que ens pertoca fer a cadascun en particular i a tots plegats com a comunitat. El monestir esdevé així un obrador on fer un treball ben concret, la nostra conversió personal i comunitària que ens porti a Déu. Per afavorir aquesta nostra tasca sant Benet creu que tot ha d’estar ordenat de manera que els monjos estiguem constantment involucrats en el treball de conversió, sense masses distraccions o no més de les imprescindibles i necessàries. Ens diu sant Benet per això que «el monestir, si és possible, s’ha d’establir de tal manera que totes les coses necessàries, (...) s’exerceixin a l’interior del monestir, per tal que els monjos no tinguin necessitat de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les seves ànimes.» (RB 66, 6-7).

La Regla cerca una vida equilibrada, ocupada, sense haver de caure en un altre extrem que podria ser que el treball o l’activitat econòmica del monestir s’imposessin per damunt d’altres aspectes. Sant Benet ja al pròleg de la Regla ens diu de la nostra vida que «en instituir-la, no esperem haver d’establir res d’aspre, res de feixuc.» (RB Pròleg, 46). Aquesta idea la repeteix diverses vegades per exemple, quan parla del majordom del monestir dient que si «la comunitat és nombrosa, que li donin auxiliars amb l’ajut dels quals pugui ell mateix acomplir amb tranquil·litat d’esperit l’ofici que té encomanat.» (RB 31,17). El mateix diu per als setmaners: «als febles, però, que hom els procuri ajudants, perquè no ho facin amb tristesa. I fins tothom ha de tenir ajudants, segons les condicions de la comunitat i la situació del lloc.» (RB 25,3-4).

Sant Benet ens diu que preguem, que llegim la Paraula de Déu i que treballem, sí, però sense angoixa ni tristesa, «perquè ningú no es contorbi ni es contristi a la casa de Déu.» (RB 31,19).

Escriu André Louf, la lectura de la biografia del qual acabem d’encetar al refetor, que «l’equilibri entre la part del treball i la quietud en una vida monàstica constitueix una mena d’aposta que tant sols pot tenir com a resultat mantenir la gràcia. D’aquí que aquest equilibri es pugui convertir en el criteri d’una vida monàstica més o menys feliç i realitzada. Perquè es pugui produir aquest equilibri, cal que en el monjo predomini el gust per la lectio i la pregària.» (El camino cisterciense, p. 125)

Com a comentari viu del capítol que avui hem escoltat cal fixar-se en alguns monjos que amb la seva edat i les seves limitacions físiques no sols acompleixen la jornada laboral, a la bugaderia per exemple, sinó que a més poden fer de porter o celebrar l’Eucaristia a la infermeria sempre que se’ls demana, sense deixar d’acudir per això ni a un sol acte comunitari. Com també és exemple un germà nostre que amb noranta anys passats de llarg baixa de la infermeria per ajudar a plegar roba, segueix llegint lectures espirituals o va cada dia a la celebració eucaristia a la capella de la infermeria. Aquets monjos amb la seva tasca i exemple edifiquen la comunitat i ens alliçonen a tots nosaltres; són un comentari viu del capítol que avui hem escoltat; com tants d’altres que ja ens han deixat ho foren i als qui recordem amb afecte i gratitud.


SI HAN DE REBRE TOTS IGUAL LES COSES NECESSÀRIES

De la Regla de sant Benet
Capítol 34

1 Tal com està escrit: «Es distribuïa a cadascú segons el que necessitava». 2 No volem pas dir amb això que es faci accepció de persones -Déu no ho vulgui-, sinó que es tingui consideració de les febleses. 3 Llavors, que el qui no necessita tant en doni gràcies a Déu i no es posi trist, 4 i, en canvi, el qui necessita més, que senti la humiliació de la seva feblesa i no s’enorgulleixi per la comprensió que li tenen; 5 i així tots els membres viuran en pau. 6 Sobretot, que no es manifesti el mal de la murmuració, per cap motiu, sigui el que sigui, ni amb la més petita paraula o senyal. 7 Si algú hi és sorprès, que el sotmetin a un càstig ben rigorós.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 12 maig 2019

Necessitats, febleses i murmuracions són les tres paraules claus d’aquest capítol. Tenir totes les necessitats cobertes fins i tot avui és una situació de privilegi, tant més en l’època en la que sant Benet escrigué la Regla quan la major part de la població no tenia les necessitats bàsiques garantides ni de bon tros. Sempre hauríem de donar gràcies a Déu per tenir allò que necessitem a punt. Un plat a taula, un llit, un cotxe a la porta si ens cal i tot allò que hem de menester per a la nostra vida. La societat actual crea addiccions, crea necessitats allí on no n’hi ha i a la vegada crea frustracions si no s’obté, no pas tot allò que es necessita sinó, tot allò que hom desitja per superflu i innecessari que sigui. Quan aquesta dinàmica social està tant arrelada costa més de mantenir-s’hi al marge des de la nostra opció de vida concreta. A nivell material ens hauríem de donar per satisfets perquè tenim tot allò que ens cal i hauríem d’estar alliberats d’aquella dinàmica tant actual que estableix el desig com a meta, un desig que alimenta un nou desig i així de manera il·limitada sense arribar mai a la felicitat perquè no satisfem mai del tot no pas les nostres necessitats, sinó els nostres capricis. Tenir per tenir pot semblar que fa la felicitat però no és cert, fins i tot a vegades també nosaltres podem pensar que si tinguéssim allò concret ja no ens caldria res més, i no, si finalment ho tinguéssim la felicitat no ens vindria automàticament perquè potser ja desitjaríem quelcom de nou. A nivell material un dels nostres vots és el de pobresa, potser parlar de pobresa seria excessiu veient la nostra vida, però si que podríem parlar de contenció, d’evitar caure en el consumisme i en els excessos, podríem parlar d’aprofitar el que tenim, d’optimitzar recursos dit en un llenguatge més economicista. Cada vegada que pensem a apagar la nostra set en quelcom material, la seva possessió comporta la seva devaluació, ja no ho valorem perquè ja ho tenim i això fa créixer en nosaltres encara més el buit.

Sant Benet ens parla aquí també de febleses, de tristor i de murmuracions. Si en tot moment ens estem comparant els uns als altres certament ens costarà tenir pau. Potser un dia o una temporada necessitem quelcom i després ja no; aleshores doncs ens cal donar gràcies a Déu de ja no haver-ho de menester més que no pas plànyer-nos d’una suposta pèrdua que no és tal perquè si ens calgués de nou ho tornaríem a tenir. Sant Benet ens recomana el sentiment d’humiliació si ens cal alguna cosa i el de comprensió vers al necessitat si no ens cal, un bon consell.

Expliquen que els anglesos intentaven transmetre els seus costums als pobles africans colonitzats per ells, entre aquests costums hi havia el del criquet. Es van adonar que els partits entre africans sempre acabaven en empat. En preguntar el per què d’aquest seu comportament la resposta fou: «guanyar sempre crea problemes perquè hi ha sempre un guanyador i un vençut i això té el risc de traspassar els límits del terreny de joc. Però si empatem, tots gaudim del partit i no hi ha cap risc de que ningú es pugui sentir humiliat ni ningú es pugui sentir superior. Així un partit esdevé una estona de bona convivència i res més.» Aquesta història sant Benet és impossible que la conegués però al cap i a la fi quan ens parla de necessitats, febleses i murmuracions ens convida a adoptar aquesta actitud de no voler ser superiors als altres en res, tampoc en l’aspecte material. El que sant Benet ens proposa és un igualitarisme asimètric, tots som iguals però alhora no ho som pas; el que ens cal és, tenint la mirada en Crist, veure cobertes les nostres necessitats però no pas crear-ne de noves, no pas de supèrflues, ni encara menys provocar malestar al respecte de les necessitats dels altres. La murmuració és en el fons una queixa i la queixa pot esdevenir una manera d’afrontar la vida i alhora d’activar en els altres un sentiment de llàstima; escriu Salvo Noè, en el llibre Prohibit queixar-se que tant anomena el Papa Francesc, aquesta actitud és com si la suposta víctima poses en marxa un mecanisme per involucrar a favor seu al potencial salvador que creu tenir al davant, un mecanisme dirigit a manipular als altres.

Aquest capítol a part del seu evident sentit material ens pot posar al davant també la necessitat espiritual. Al monestir tenim o podem tenir tot allò que ens cal per a portar a terme una saludable vida monàstica: un ambient, una formació, un horari, un ofici diví, un contacte amb la Paraula de Déu, un treball, una comunitat. Però en aquest terreny podem caure en una mena de consumisme espiritual, allunyant-nos de la centralitat en Crist; cercant aquella ocupació concreta que creiem merèixer per ser els més idonis, envejant el que fa un altre o volent tenir algun recurs un xic superflu per a la nostra activitat i quan no ho aconseguim, com tant sovint ens ho recorda sant Benet, podem caure en el mal de la murmuració, expressat de paraula, obra o omissió. Tot plegat ens pot fer perdre la pau i aquest és el gran perill, perdre la pau i no pas per quelcom de fonamental sinó per alguna cosa accidental, de més a més. Si és cert que el sentiment de necessitat material, el consumisme, crea molta més infelicitat que felicitat, també la inestabilitat espiritual fonamentada en una falsa necessitat de quelcom, ens pot crear infelicitat en perdre de vista el seguiment de Crist, pobre i humil. Ens ho deia avui sant Ambròs a Matines: «L’arbre de la creu és com la nau de la nostra salvació, el nostre vehicle, no la nostra pena. Realment, no hi ha salvació possible fora d’aquest vehicle de salvació eterna: mentre espero la mort, no la sento; menyspreant la pena, no la sofreixo; no tenint en compte la por, la ignoro.»


LA SOL·LICITUD QUE HA DE TENIR L’ABAT ENVERS ELS EXCOMUNICATS

De la Regla de sant Benet
Capítol 27

1 Que s’ocupi l’abat amb tota sol·licitud dels germans culpables, perquè "no és als bons que cal el metge, sinó als malalts". 2 I per això s’ha de portar en tot com un bon metge: com qui aplica lenitius, enviï germans ancians i de seny, 3 que com d’amagat ajudin el germà vacil·lant i el moguin a satisfer amb humilitat, i que l’ajudin "perquè no s’enfonsi per un excés de tristesa", 4 sinó que, com diu també l’Apòstol, "li tinguin més caritat" i preguin tots per ell. 5 En efecte, l’abat ha de tenir una sol·licitud extrema i ha de vetllar amb tot l’enginy i amb tota la traça per no perdre cap de les ovelles que té encomanades. 6 Sàpiga que ha acceptat la cura d’ànimes malaltisses, no pas una tirania sobre ànimes sanes; 7 i temi el retret del profeta, pel qual diu Déu: "El que vèieu gras ho preníeu, i el que era flac ho rebutjàveu". 8 Que imiti també l’exemple de tendresa del bon pastor, el qual, deixant les noranta-nou ovelles a la muntanya, se n’anà a cercar-ne una de sola que s’havia esgarriat; 9 i es compadí tant de la seva feblesa, que es dignà a posar-se-la damunt les seves espatlles sagrades i així retornar-la al ramat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 5 maig 2019

Som malalts, les nostres ànimes estan malaltisses, la nostra feblesa se’ns fa present cada dia i tot això ho hem de tenir ben present. Sant Benet ho sap molt bé, sap que malgrat que l’ideal de la vida monàstica sigui més o menys possible d’assolir-lo o al menys d’intentar assolir-lo, massa sovint som nosaltres mateixos que conscientment o inconscientment maldem per esgarrar-ho tot. Són nou els capítols que sant Benet dedica a aquest tema, a les faltes greus, el denominat codi penal de la Regla, a l’excomunió, a com cal satisfer les nostres faltes, ho fa d’una banda amb certa contundència i de l’altra amb força caritat.

Escriu Dom Guillaume, abat de Mont des Cats, que sovint no entenem la correcció, sovint imaginem que no accedir a les nostres pretensions implica una mena de discriminació, de persecució i tendim a demonitzar al superior, a d’altres germans o a tota la comunitat si cal. La cosa es complica encara més si sucumbim a la temptació de rentar els draps bruts fora de casa, perquè és aleshores en que implicant a tercers fem vertaderament mal a la comunitat. Davant d’una dificultat, d’una negativa o d’una frustració, reals o no tant reals, ens cal afrontar-ho el més forts possibles. La nostra fortalesa no ha de ser la d’envigorir el nostre ego sinó que ha de venir de la pregària, de la meditació assídua de la Paraula de Déu, de la pràctica del sagrament de la reconciliació. Si descuidem aquestes premisses quan plantegem la nostra situació acabem fent una defensa numantina del nostre propi voler, que fins i tots a vegades els mateixos ciutadans de Numància envejarien. És molt important, fonamental, portar al dia la nostra cura espiritual, maldar per tenir una salut espiritual com a mínim acceptable; si aquí fallem les possibilitats de fallar en tot es multipliquen.

Bernarde ad quid venisti? Bernat a què has vingut? Era la pregunta que sant Bernat de Claravall es feia sovint, o al menys això diuen els cronistes. Aquesta mateixa pregunta ens l’hauríem de plantejar potser cada dia; ja quan encara fosc sona la campana; en aquella hora a què hem vingut a donar mitja volta al llit o a anar contents a l’encontre del Senyor en la primera pregària del dia? Quan som a l’Ofici Diví a què hi anem, a participar-hi lloant al Senyor o a arropenjar-nos al cor boca closa? Hem entrat al monestir per desenvolupar una tasca concretada d’antuvi o a posar-nos a disposició de la comunitat, és a dir del Senyor amb total disponibilitat? No són simples preguntes retòriques, ni molt menys, són preguntes que afecten a la nostra vida i a la de la comunitat i depenent de quina sigui la resposta la nostra vida monàstica es va assecant fins a esdevenir morta, encara que potser sigui morta en vida.

Per poder avançar, per poder caminar cap a Crist primer que res ens hem de sentir febles, malaltissos; perquè si ens sentim autosuficients feina rai; el primer pas perquè ens puguin ajudar és, ha de ser, sentir-nos necessitats d’ajuda. Sovint no és que ens tanquem a l’ajut del superior o dels germans, és que ens tanquem a l’ajut de Déu mateix. Seria absurd que el superior se sentís el salvador del món, perquè no és sinó un feble entre febles, un malaltís entre malaltissos; és entre tots que hem de caminar cap al Senyor, cap a Crist el nostre rei veritable. La il·lusió de creure’ns els salvadors del món no és bona companya per aquest camí que ens demana sant Benet que hem de fer des de la humilitat.

Com diu el Papa Francesc «ens fa bé saber que no som el Messies (...) quan hi ha triomfalisme, Jesús no hi és. O, si hi ha cap triomfalisme és el pas previ al Divendres Sant. L’únic triomfalisme real possible és el del Diumenge de Rams. Aquí si hi ha el Senyor. Aquest triomfalisme et diu “Tu prepara’t per allò que et ve...” No hi ha solucions màgiques, el triomfalisme mai no és de Jesús. El triomf de Jesús, el de veritat, és sempre a la creu.» La gelosia, el desig de cridar l’atenció i la il·lusió de creure’ns els salvadors del món són tres clots en els quals correm el risc de caure tots en un moment o altre de la nostra vida monàstica, el bo és saber que hi hem caigut i acceptar la mà que ens ajuda a sortir-hi maldant amb les cames contra les parets per sortir-nos-en ajudant a qui vol ajudar-nos i no pas intentar estirar-lo al ell també cap al clot.

La vertadera compassió comença on fineix el nostre egoisme, actua on retrocedeix el nostre egoisme natural, intrínsec a la nostra personalitat contra el qual hem de lluitar cada dia varies vegades potser. A què hem vingut al monestir? A ser monjos vàrem dir un dia, no pas a ser aquesta o aquella altra cosa perquè això ja ho podíem fer fora del monestir, no calia que Déu ens cridés aquí; si ens hi ha cridat, perquè si pensem que no ha fet ja podem plegar, és per a fer la seva voluntat, certament sense acarnissaments ni anacrònics sacrificis, però amb generositat, amb honradesa, amb netedat. No patim pels nostres pecats, per les nostres mancances, patim sobretot per la nostra incapacitat de reconèixer-los; aquesta és la vertadera causa del nostre sofriment. Si no acudim, per exemple, mai al sagrament de la reconciliació no sembla pas que ens sentim febles, no sembla pas que tinguem ganes de reconèixer les nostres faltes i ens sentim necessitats del perdó de Déu. Quan acudim a Déu demanant-li perdó, com el publicà en el temple, sentint-nos ben poca cosa, Ell mai ens mira amb altivesa sinó que ens allarga la mà per treure’ns del clot de la nostra debilitat, allí on les nostres ànimes malaltisses ens han fet caure. La insensibilitat davant la nostra pròpia feblesa ens paralitza l’ànima; tots al llarg de la nostra vida ho hem experimentat, ho experimentem en un moment o altre i no és tancant-nos a pany i clau com en sortirem sinó obrint-nos al perdó, també al nostre propi perdó.

Un jueu que havia estat en un camp de concentració assabentat que un antic company seu del camp estava greument malalt l’anà a veure i en trobar-lo li preguntà «Ja has perdonat als nazis?» Ell li respongué: «de cap de les maneres, els odio encara amb més força.»; el qui el visitava li respongué «aleshores encara et tenen presoner.» El perdó allibera, cercar el perdó allibera, rebre el perdó allibera; ventar les cendres de la rancúnia, posar el dit a les llagues de les ferides un cop i un altre no porta sinó a emmalaltir més la nostra ànima. Ens ho deia sant Gregori el Gran ahir a Matines: «les ànimes que estan en Déu no demanen pas perquè desitgin res que s’aparti de la voluntat d’aquell qui contemplen, sinó que, com més ardentment s’uneixen a ell, més mogudes se senten a demanar-li allò que saben que està disposat a fer. (...) No anirien pas d’acord amb la voluntat del creador, si no demanessin el que veuen que és el seu voler; i no estarien pas tan unides a ell, si truquessin amb poques ganes a la porta del qui està disposat a donar».


LA REVERÈNCIA EN LA PREGÀRIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 20

1 Si quan volem sol·licitar alguna cosa als poderosos, no ens hi atrevim sinó amb humilitat i amb reverència, 2 com més no caldrà pregar el Senyor, Déu de totes les coses, amb tota humilitat i amb una donació ben pura. 3 I sapiguem que serem escoltats, no pas perquè parlem molt, sinó per la puresa de cor i per les llàgrimes de compunció. 4 Per això la pregària ha de ser breu i pura, fora del cas que s’allargués per una efusió inspirada per la gràcia divina. 5 Però, que la pregària feta en comú sigui ben curta, i, quan el superior faci el senyal, que s’alcin tots alhora.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 28 abril 2019

Humilitat i reverència són les dues condicions indispensables per pregar com cal; a la pregària ens hi cal anar amb respecte, reverència i una gran confiança. No es tracta de pregar intentant imposar el nostre criteri sinó intentar abandonar-se per a veure que ens vol dir el Senyor a cada moment. La puresa de cor a la que al·ludeix sant Benet es refereix a aconseguir l’alliberament de tota servitud i de tota idolatria, de tot egoisme. La humilitat esdevé el millor mitjà per accedir a Déu que és mestre d’humilitat i que es va revelar a través de la humilitat, pobre i humil en Jesucrist. No ens podem acostar a la pregària de qualsevol manera, cal fer-ho d’una manera determinada, preparar-s’hi i també tenir clar l’objectiu que no és altre que cercar Déu, apropar-nos a la Paraula de Déu, certament amb humilitat i puresa de cor, perquè sols així pot sorgir de la pregària el fruit del compromís entre nosaltres i Déu.

Alguna vegada s’ha dit que els monjos som professionals de la pregària, un concepte que pot no ser massa reeixit, fins i tot pot resultar equívoc. No ens podem acostar a la pregària com si fos una tasca, una cosa a fer, com una obligació que ja ens plantegem d’antuvi pesada, feixuga, carregosa. La pregària l’hem de viure com un do de Déu; si realment ens creiem que és Déu qui ens ha cridat a seguir-lo. Si ens hem enamorat de Déu, sortir, anar al seu encontre no hauria de ser en cap cas una càrrega, ans al contrari hauria de ser una joia, una cosa per la qual ens delim.

Explica un conte que «un dia un deixeble va anar a trobar al seu mestre i li va dir “Mestre, vull trobar a Déu”. El mestre se’l va mirar va somriure i no va dir res. El deixeble hi tornà l’endemà amb la mateixa petició i així cada dia, però el mestre no li deia mai res. Finalment un dia el mestre digué al deixeble que l’acompanyés al riu a banyar-se, un cop a l’aigua el mestre agafà el cap del deixeble i el submergí dins l’aigua tanta estona que el deixeble començà a lluitar per treure el seu cap de l’aigua. Llavors el mestre li va dir “Què és el que més desitjaves quan estaves sota l’aigua?” el deixeble respongué “Aire per respirar”; el mestre li preguntà llavors “Desitges a Déu amb aquesta intensitat? Perquè si el desitges amb la mateixa intensitat que ara desitjaves l’aire per respirar no tinguis cap dubte de que el trobaràs. Però si no tens aquest desig de Déu per més que lluitis amb el teu intel·lecte, amb els teus llavis o amb totes les teves forces, no el trobaràs si no es desperta en tu aquesta set de Déu”.»

Tota la nostra existència, tota la nostra vida monàstica és un aprenentatge, un camí cap al Senyor; en aquest camí trobar-nos-hi en la pregària és un mitjà privilegiat.

La pregària no ha de ser pas tampoc una mena de joc per forçar la mà de Déu per obtenir allò que volem. Això seria fer-nos un Déu a mida, supeditat a la nostra voluntat. La pregària hauria de respondre millor a dir-li a Déu com Jesús a Getsemaní «que no es faci el que jo vull, sinó el que tu vols.» (Mc 14,36).

El monjo, per definició, és un assedegat de Déu, un home d’oració, invoca a Déu en l’Ofici Diví, en la Salmòdia; però també en la pregària individual, personal. Amb quins elements compta el monjo en aquest moviment cap a Déu? Tot el porta, o hauria de portar-lo, cap a Déu: l’oració, el treball, la vida de comunitat. El monjo prega al cor o en la cel·la. L’oració és un col·loqui personal amb el Senyor. Sant Benet vol que els monjos siguin homes de pregària. Un element essencial en la pregària monàstica és la Paraula de Déu. Déu parla a l’home amb la seva Paraula i l’home contesta a Déu servint-se d’ella i inspirant-se en ella. Per a parlar amb Déu no hi ha res com llegir, escoltar i meditar, el que Déu ens diu. Els monjos tenim un contacte freqüent amb Déu: La lectio divina, la lectura de l’Esctriptura, reposada i assaborida. Més que d’aprendre, es tracta d’estar llegint, de buscar un encontre vivificant amb la Paraula de Déu i de gaudir d’aquest contacte una vegada trobat. Si la Paraula de Déu és Jesucrist, la lectio divina ens porta a la trobada amb Crist.

Però la Paraula de Déu també està en l’Ofici Diví, l’oració de l’Església, que els monjos i multitud de laics practiquem. Preguem amb Crist al Pare, diverses vegades al dia; quan encara no ha sortit el sol, al matí, al migdia, a la tarda i a punt de ficar-nos al llit. L’Ofici Diví té una característica i aquesta és santificar el temps, dedicar-lo a Déu, centrar-lo en Crist. L’element primordial de l’Ofici Diví són els Salms, la pregària de l’Església, la pregària del Poble de Déu, la pregària del mateix Crist, arrelada en els sentiments més profunds de l’home i que maldem perquè arribin a Déu. Aquesta és la pregària del monjo que, cridat per Déu, segueix a Jesucrist en el monestir.

Per a conèixer de debò a Déu cal renunciar a les nostres seguretats; eliminar les distàncies que guardem respecte a Ell; reconèixer-nos vulnerables. I això que sabem amagar tan bé, ho hem d’acceptar, viure-ho en la pregària. El reflex espontani de l’ésser humà és tenir por de les nostres pròpies febleses. En el moment en què constatem que no sempre podem comptar tant sols amb les nostres pròpies forces, una certa inquietud ens envaeix i correm el risc d’acabar angoixats; es fa difícil per a nosaltres assumir la nostra debilitat. Potser ens agradaria molt que Déu ens digues que la qualitat de la nostra pregària, de la nostra trobada amb Ell és obra nostra tant sols. Aleshores serien les nostres qualitats, les nostres virtuts, les que agradarien a Déu. Gràcies als nostres esforços arribaríem a ser sants als nostres propis ulls i davant dels ulls de Déu. El camí proposat per Déu no és aquest és tot un altre, s’hi desvia tant que fins i tot dubtem, el fem amb un pas indecís. Déu ens demana que ens hi acostem amb humilitat i reverència per pregar-li com cal; anar-hi amb respecte, conscients de les nostres febleses i amb una gran confiança, ens demana que el deixem fer, que el deixem actuar en nosaltres.

Com escoltàvem aquesta setmana a Matines en una de les Catequesis de Jerusalem: «Tant de bon que amb el rostre descobert i amb la consciència pura, contemplant la glòria del Senyor com en un mirall, avancem de glòria en glòria, en Crist Jesús Senyor nostre.»


COM S’HAN DE CELEBRAR LES VIGÍLIES EN LES FESTES DELS SANTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 14

1 Les festes dels sants i totes les solemnitats, que se celebrin tal com hem dit que se celebrés el diumenge, 2 llevat que es diran els salms, antífones i lliçons propis del dia. Que es mantingui, però, la distribució prescrita més amunt.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 22 abril 2019

Capítol breu entre els dedicats a la litúrgia. En primer lloc tracta de les festes o memòries dels sants en l’aspecte litúrgic. El Concili Vaticà II i el subsegüent ordenament general de la litúrgia de les hores posen de manifest que les celebracions dels sants s’han d’ordenar de tal manera que no se sobreposin a les festivitats i als temps sagrats que commemoren els misteris de la salvació, ni redueixin massa sovint el curs regular dels Salms o de la lectura continuada de la Sagrada Escriptura, ni provoquin repeticions indegudes alhora que la veneració sigui fonamentada. Prima doncs l’any litúrgic, especialment en els temps forts: Advent, Nadal, Quaresma i Pasqua. No es tracta d’oblidar als sants, a aquests testimonis imitables, sinó de no oblidar que el centre de la nostra fe és Crist i el misteri de la redempció.

El terme emprat en l’antiguitat per designar aquestes celebracions era la de Dies natalicius, es a dir el dia de la seva mort o del seu naixement a la nova vida, al cel, un signe d’esperança en la resurrecció. Certament al segle VI, al temps de sant Benet, el santoral no era tant nombrós com ho és avui. Tenien un paper important sant Joan Baptista, sant Martí de Tours, els apòstols i els màrtirs de l’antiguitat cristiana, a més evidentment de la Benaurada Sempre Verge Maria. Sembla que ja existia un calendari de festes amb el seu propi ordre de Salms i antífones, específics en funció de la celebració. Sant Benet intenta establir una estructura, una jerarquia cercant l’equilibri, tal com demana el Concili Vaticà II, entre una estructura definida i no variable i la llibertat d’integrar elements que canvien segons que celebrem. Tenim festes, solemnitats, memòries, dies ferials i temps forts que ens han d’ajudar a viure amb intensitat l’any litúrgic.

L’altre tema que ens suggereix aquest capítol és el de la santedat en sí mateixa. Un tema llargament tractat pel Papa Francesc en la seva Exhortació Apostòlica sobre la vocació a la santedat en el món actual, Gaudete et Exsultate. El Papa es refereix en ella a alguns aspectes de la crida a la santedat especialment significatius.

En primer lloc a la perseverança, a la paciència i a la mansuetud. Hem de reconèixer i combatre les nostres inclinacions agressives i egoistes. No ens fa bé mirar-nos des de dalt, col·locar-nos en el lloc de jutges sense pietat, considerar als altres com indignes i pretendre donar lliçons permanentment. Aquesta és una subtil forma de violència. Anar pel camí cap a la santedat significa suportar petites humiliacions diàries o per exemple evitar parlar bé de nosaltres mateixos i preferir exaltar els altres en lloc de gloriar-nos, triant les tasques menys brillants, i fins i tot de vegades preferint suportar alguna cosa injusta per tal d’oferir-la al Senyor. D’aquesta actitud, diu el Papa, que «suposa un cor pacificat per Crist, alliberat d’aquesta agressivitat que brolla d’un jo massa gran».

En segon lloc el sant és aquell capaç de viure amb alegria i amb un esperit positiu i esperançat, fins i tot en temps difícils. La tristesa pot ser un senyal d’ingratitud pels dons rebuts de Déu. Nosaltres hauríem de pensar sempre que som uns privilegiats, no pas viure com uns condemnats o amargats. Si creiem vertaderament que és Déu qui ens ha cridat al monestir haurem de concloure que som dels homes més afortunats de la terra i sinó potser plantejar-nos la nostra vida ara i aquí.

En tercer lloc la santedat significa no considerar-nos el melic del món i que tot ha de girar entorn nostre i dels nostres capricis. Si superem aquesta visió egocentrista de la vida trobarem a Jesús en els cors dels nostres germans, en la seva carn ferida, en la seva vida oprimida, en la seva ànima enfosquida.

Els sants ens sorprenen, ens descol·loquen, perquè les seves vides ens conviden a sortir de la mediocritat tranquil·la i anestesiant en la que sovint ens instal·lem per comoditat; a ells l’Esperit Sant els fa contemplar la història en la clau de Jesús ressuscitat. D’aquesta manera en lloc d’estancar-se, poden seguir endavant acollint les sorpreses que els presenta el Senyor al llarg de la vida.

La santificació és un camí el qual vivim i treballem en comunitat amb altres germans. Compartir la Paraula i celebrar junts l’Eucaristia ens ha d’anar convertint en comunitat. Aquestes experiències també són presents en les coses petites de cada dia. Jesús convidava els seus deixebles a prestar atenció als petits detalls: el vi que s’acabava en una festa, una ovella que faltava, les dues monedes perdudes per una vídua. A vegades enmig d’aquests petits detalls se’ns regalen experiències consoladores de Déu.

Cada vegada que celebrem la memòria, festa o solemnitat d’un sant pensem en aquestes reflexions del Papa Francesc, els sants no són d’un altre món, d’una altra galàxia; han sigut homes i dones com nosaltres, amb virtuts i defectes, amb alegries, mals moments i algun enuig; però són models perquè, precisament essent homes i dones normals, el centre de la seva vida ha estat Crist.


LA HUMILITAT: EL QUART GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,35-43

35 El quart graó de la humilitat és quan en la pràctica de l’obediència, en dificultats i en contradiccions, o fins en qualsevol mena d’injustícia que li facin, sense dir res, amb convicció, s’abraça a la paciència 36 i, aguantant ferm, no defalleix ni es fa enrere, ja que diu l’Escriptura: “Qui perseveri fins a la fi, aquest se salvarà”. 37 I també: “Tingues coratge, i aguanta el Senyor”. 38 I, mostrant que el qui vol ser fidel ho ha d’aguantar tot pel Senyor, fins les contradiccions, diu en la persona d’aquells que sofreixen: “Per vós som lliurats a la mort cada dia, ens tenen per ovelles de matar”. 39 I, segurs amb l’esperança de la recompensa divina, continuen joiosos: “Però en totes aquestes coses vencem gràcies a Aquell qui ens ha estimat”. 40 I també l’Escriptura diu en un altre lloc: “Ens heu posat a prova, o Déu; ens heu fet passar pel foc, com pel foc es fa passar l’argent; ens heu fet caure al parany; heu posat tribulacions damunt la nostra esquena”. 41 I, per indicar que ens cal estar sota un superior, afegeix tot seguit: “Heu imposat homes damunt els nostres caps”. 42 I complint també el precepte del Senyor amb la paciència en les adversitats i en les injustícies, si els peguen en una galta, presenten també l’altra; al qui els pren la túnica, li cedeixen el mantell i tot; requerits per a una milla, en fan dues; 43 amb l’apòstol Pau aguanten els falsos germans i la persecució, i beneeixen els qui els maleeixen.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 7 abril 2019

El Papa Francesc en el seu llibre sobre la vida religiosa ens diu que aquesta ha d’estar marcada per tres “P”: la Pobresa, la Paciència i la Perseverança. Avui sant Benet, en aquest quart graó de la humilitat ens en presenta dues: la paciència i la perseverança. La vida no sempre és fàcil i sovint som nosaltres mateixos que no ens la fem fàcil. Se’ns presenten dificultats i contradiccions, creiem ser víctimes d’injustícies i aleshores tenim la temptació o bé de fugir esfereïts, com ens diu sant Benet al pròleg de la Regla, o bé de caure en un victimisme cercant alhora la causa de les nostres certes o suposades desgràcies en els altres.

Cada nou pas en la nostra vida, cada nova relació demana un exercici de control personal. Massa sovint caiem en la temptació, potser per comoditat, de voler manipular als altres, sobretot en la seva relació amb nosaltres; a voltes dient a cadascú el que vol escoltar dels nostres llavis, o practicant una mena de suborn amb els nostres favors i bones obres, fent-los amb la clara intenció de cobrar-nos-els o potser, Déu no ho vulgui, reaccionant davant del que no ens agrada amb una rebequeria. Més tard o més d’hora ens podem adonar que aquest no és el camí, que aquestes reaccions no són un símptoma de maduresa humana i espiritual. Sabut és que sant Bernat es posava sovint la pregunta de què havia anat a fer al monestir; potser és bo que també nosaltres ens la posem sovint aquesta pregunta. En un moment donat de la nostra vida hem pogut tenir una decepció important, una desil·lusió, que ens hagi afectat molt. Ara bé mantenir-nos en el victimisme, veure conspiracions tothora contra nosaltres, no ens porta pau i potser ens obliga a repensar amb seriositat que hem vingut a fer al monestir.

El nostre objectiu és viure com a monjos, aquesta és la idea que mereix la nostra paciència i la nostra perseverança. Si ens passem anys i panys pensant o encara més murmurant per anar a tal o qual altre comunitat, o al clergat diocesà, o ens emmirallem en experiències fracassades ja fa molts anys, és que potser ens trobem en el camí del dubte etern, un carreró sense sortida en el que ningú més que nosaltres mateixos ens hi hem acorralat. La rutina, la manca d’emocions en la nostra vida pot ser una arma de doble full; d’una banda ens pot ajudar a avançar més i més cap a Déu o bé la manca d’estímuls ens pot fer imaginar que qualsevol altre lloc, comunitat, superior o situació pot ser millor. En aquestes casos el millor hauria de ser sincerar-nos, veure si som realment capaços de concentrar-nos en la nostra vida interior, en la recerca de Crist, o bé no volem res més que sortir corrents a la recerca d’una vida més atractiva o d’una altra ocupació o ubicació que ompli el nostre ego.

No existeix el temps perdut, perdre el temps per a Déu és guanyar-lo; som nosaltres els qui perdem el temps sense reconèixer que la voluntat de Déu és el millor per a nosaltres. La perseverança és una virtut, una bona arma contra l’orgull que ens fa creure en una falsa autonomia. Per petits i fràgils que siguem, per moltes dificultats que se’ns presentin, sempre hi ha quelcom de més gran i important en la nostra vida, i no és altre que cercar Déu. La frustració impacient ens empeny a voler prendre les regnes de la nostra vida i això no s’adiu massa amb la humilitat; ens donem per vençuts massa aviat i això ens fa sentir-nos esgotats i deprimits perquè al cap i a la fi ens mostrem impacients davant de la voluntat de Déu quan el que ens demana aquesta és maduresa espiritual. Segurament la causa dels nostres problemes no és cap en particular sinó que el que ens frustra, el que ens fa estar impacients, és tot allò que contradiu el nostre intent d’obligar al món sencer a sotmetre’s a la nostra voluntat, per no dir al nostre caprici. Si som excessivament perseverants en voler que la nostra voluntat es vegi satisfeta costi el que costi i de la manera més ràpida possible, no som perseverants ni pacients en el sentit que sant Benet ens parla.

Furgar en les ferides de la nostra ànima un cop i un altre o creure’ns el reis de la creació menyspreant de mil maneres diferents als altres, ens porta una vegada més a la insatisfacció física i espiritual, ens empeny a creure que la vida és endèmicament injusta, sobretot amb nosaltres i això ens allunya de Déu perquè no lluitem per superar les dificultats i ens donem per vençuts abans de començar la batalla. Perseverar en la paciència ens permet superar els mals moments, que sempre existiran. Manipular per imposar la nostra voluntat no és la solució. Viure el temps de Déu, un temps que no és ben bé com el nostre, és créixer en la perseverança pacient, és a dir posar la nostra voluntat en mans de Déu i no la voluntat de Déu a les nostres mans. Som molt afortunats, potser no hi pensem massa però ho som; som dels éssers més afortunats del món si a la pregunta de què hem vingut a fer al monestir responem que a fer la voluntat de Déu. És Ell qui ens hi ha cridat, ens ha cridat a ser monjos, a viure com a monjos, a no anteposar res a la voluntat de Crist i a cercar Déu amb totes les forces de que siguem capaços. Per aconseguir-ho no ens entestem en que els altres facin el que nosaltres creiem que han de fer, que al cap i a la fi és el que volem que facin, és a dir la nostra voluntat. I quan creiem que no la fan ho demostrem de mil maneres diferents, cops de porta, murmuracions o tantes altres coses en les que ens hi reconeixem tots. Déu ens posa a prova cada dia, ho diu el salmista i ens ho recorda sant Benet. Pacients, perseverants, aguantant ferms, no defallint, no fent-nos enrere aconseguirem superar amb l’ajut del Senyor, com si no, totes les dificultats.


QUINS SÓN ELS INSTRUMENTS DE LES BONES OBRES

De la Regla de sant Benet
Capítol 4

1 Abans de tot, estimar el Senyor Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces. 2 Després, el proïsme com a si mateix. 3 Després no matar. 4 No cometre adulteri. 5 No furtar. 6 No cobejar. 7 No allevar fals testimoni. 8 Honorar tothom. 9 Allò que un no vol que li facin a ell, que no ho faci a un altre. 10 Abnegar-se un mateix per seguir el Crist. 11 Mortificar el cos. 12 No lliurar-se als plaers. 13 Estimar el dejuni. 14 Reconfortar els pobres. 15 Vestir el despullat. 16 Visitar els malalts. 17 Enterrar els morts. 18 Socórrer el qui passa tribulació. 19 Consolar l’afligit. 20 Apartar-se de les maneres de fer del món. 21 No anteposar res a l’amor del Crist. 22 No satisfer la ira. 23 No guardar ressentiment. 24 No tenir engany al cor. 25 No donar una pau fingida. 26 No abandonar la caritat. 27 No jurar, no fos cas que perjurés. 28 Dir la veritat amb el cor i amb la boca. 29 No tornar mal per mal. 30 No fer cap ofensa, sinó més aviat sofrir amb paciència les que ens fan. 31 Estimar els enemics. 32 No tornar maledicció per maledicció, sinó més aviat beneir. 33 Suportar persecució per causa de la justícia. 34 No ser orgullós. 35 Ni donat al vi. 36 Ni golut. 37 Ni dormidor. 38 Ni peresós. 39 Ni murmurador. 40 Ni criticaire 41 Posar l’esperança en Déu. 42 El bé que vegi, en ell, que l’atribueixi a Déu, no a si mateix; 43 el mal, en canvi, sàpiga que el fa sempre ell, i que se l’imputi. 44 Témer el dia del judici. 45 Esglaiar-se de l’infern. 46 Desitjar la vida eterna amb tot el deler espiritual. 47 Tenir cada dia la mort present davant els ulls. 48 Vigilar tothora els actes de la pròpia vida. 49 Tenir per cert que Déu el mira en tot lloc. 50 Esclafar de seguida contra el Crist els mals pensaments que li vénen al cor, i manifestar-los a l’ancià espiritual. 51 Guardar la boca de paraules dolentes i indecoroses. 52 No ser amic de parlar molt. 53 No dir paraules vanes o que facin riure. 54 No ser amic de riure molt o sorollosament. 55 Escoltar amb gust les lectures santes. 56 Donar-se sovint a l’oració. 57 Confessar cada dia a Déu en l’oració, amb llàgrimes i gemecs, les faltes passades, 58 i esmenar-se en endavant d’aquestes faltes. 59 No satisfer els desigs de la carn. 60 Avorrir la pròpia voluntat. 61 Obeir en tot els manaments de l’abat, encara que ell - Déu no ho vulgui - faci altrament, recordant aquell precepte del Senyor: “Feu el que diuen, però no feu el que fan”. 62 No voler que li diguin sant abans de ser-ho, sinó ser-ho primer perquè li ho puguin dir amb veritat. 63 Practicar amb fets cada dia els manaments de Déu. 64 Estimar la castedat. 65 No odiar ningú. 66 No tenir gelosia. 67 No obrar per enveja. 68 No ser amic de baralles. 69 Defugir l’altivesa. 70 Venerar els ancians. 71 Estimar els més joves. 72 En l’amor del Crist, pregar pels enemics. 73 Fer les paus abans de posta de sol amb qui s’hagi renyit. 74 I no desesperar mai de la misericòrdia de Déu. 

75 Vet aquí quins són els instruments del treball espiritual: 76 si els fem servir nit i dia sense deixar-los mai i els retornem el dia del judici, el Senyor ens recompensarà amb aquell premi que Ell mateix ha promès: 77 «Que cap ull no ha vist, ni orella ha sentit, ni cor d’home ha pressentit allò que Déu té preparat per als qui l’estimen». 78 Però l’obrador on hem de practicar amb diligència totes aquestes coses, són el clos del monestir i l’estabilitat en la comunitat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 31 març 2019

Ho escoltàvem a l’Evangeli divendres quan un dels mestres de la llei anà a trobar a Jesús i li preguntà quin és el primer dels manaments. Ell, citant l’Escriptura, li respongué que estimar al Senyor el nostre Déu amb tot el cor, amb tot el pensament, amb totes les forces i amb tota l’ànima (Dt 6,4) i al proïsme com a nosaltres mateixos (Lv 19,18); dos manaments fonamentals recollits ja a l’Antic Testament, recordats per Jesús i que recull també sant Benet. Aleshores podem dir com Cohèlet «no hi ha res de nou sota el sol. Quan d’una cosa diuen: «Mira, això és nou!», segur que ja existia abans, en el temps que ens ha precedit.» (Coh 1,9-10). Però sant Benet concreta una mica més perquè si nosaltres li diguéssim «Mestre bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna?» (Lc 18,18) o el que és el mateix que haig de fer o deixar de fer per ser un bon monjo, ara ens ho explicita en 74 sentències que són les bones obres, no són pas teoria sinó una pràctica ben real.

Cada vespre quan a Completes fem examen de consciència o quan mensualment, tant de bo fos així, ens preparem per rebre el sagrament de la penitència; podríem agafar aquestes 74 sentències i anar marcant on hem fallat, com escoltàvem ahir en la lectura del vespre al refetor fer a un cartoixà sobre les faltes contra la pobresa, la caritat, l’obediència, no admetent els propis errors, discutint per imposar la nostra opinió i els nostres criteris, tenint actituds de superioritat, criticant als altres, qüestionant i murmurant i de ceteris defectibus meis. Certament si ens hi posem el resultat pot ser humanament decebedor de tantes mancances com acumulem, però no hem d’oblidar mai la darrera de les sentències, que ens resulta ben familiar de tant escoltar-la o fins i tot de veure-la escrita com a epitafi, «No desesperar mai de la misericòrdia de Déu.» Sense la seva misericòrdia, sense la seva gràcia som ben poca cosa, no som res.

Entre els capítols que sant Benet dedica a l’abat i els que parlen de les grans virtuts monàstiques com ara l’obediència, el silenci o la humilitat, la Regla ens situa accions o omissions concretes com a norma de vida que van acompanyades de frases que ens mostren la centralitat de Crist en el nostre camí i el marcat caràcter cristològic que dona sant Benet a la Regla i per extensió a la vida monàstica. Jesucrist ha viscut fins al fons les limitacions de la vida humana, llevat del pecat; ha estat temptat per la incomprensió, la soledat, el desànim, el sofriment, la por; ha tastat la radical experiència humana del dolor, la mort i la limitació, exactament com tots nosaltres; per això ens és model.

En primer lloc sant Benet cita els manaments de la llei de Déu, sintetitzats en dos, i concretats en una màxima quan parla de no fer als altres el que no volem que ens facin a nosaltres. Conclou aquesta primera part amb la crida a l’abnegació per seguir el Crist. Segueixen les obres de misericòrdia sintetitzades en apartar-se de les maneres del món i no anteposar res a l’amor del Crist. Crist és ben present al llarg d’aquest capítol, a Ell és a qui hem d’estimar, a qui hem de seguir, en qui hem de posar la nostra esperança, a qui hem d’atribuir tot allò de bo que podem fer, qui ens mira tothora, no pas per controlar-nos sinó per vetllar per nosaltres; en Ell podem esclafar tots els nostres mals pensaments, a Ell li hem de confessar les faltes passades i demanar-li ajuda per esmenar-nos i rectificar el rumb quan anem errants pels mals camins; perquè de la seva misericòrdia no hem de desesperar mai. La Regla pot ser llegida en la perspectiva de la restauració en nosaltres de la imatge de Déu, perduda pel pecat; una idea molt estimada pels pares cistercencs. Sant Benet ens diu que aquest camí de retorn a Déu l’hem de començar abstenint-nos de fer el mal; perquè sant Benet sap molt bé que com l’apòstol podem dir «no faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria» (Rm 7,19); ho sap fins i tot, si seguim els diàlegs de sant Gregori, per experiència personal perquè els seus monjos foren capaços no tant sols de calumniar-lo sinó fins i tot d’enverinar-lo.

Aquest capítol ens pot sorprendre, fer reflexionar, empènyer a examinar la nostra consciència però també ens pot incomodar de tant exigent com és aquest examen. Si ens refiem de ser justos i menyspreem els altres, si volem passar per sants o que ens ho diguin sense pas ser-ho, recordem la paràbola que escoltàvem ahir a l’Evangeli no fos cas que siguem més el fariseu cofoi de ser com és i ens enaltim més enllà del que ens pertoca, per sobre de la realitat i emmirallem-nos en el publicà no gosant ni aixecar els ulls al cel. Témer i desitjar són dos verbs que segurament sintetitzen aquest capítol perquè concentren la major part de les motivacions humanes. Actuem, parlem, pensem motivats pel temor o pel desig, però cal saber, cal discernir si el nostre temor és fonamentat i el nostre desig just. Sant Benet ens empeny en aquest capítol a que el nostre temor, que no és pas por, i el nostre desig siguin motivats per causes justes perquè sovint temem sense que valgui la pena i desitgem el que no és bo. A témer i a desitjar n’hem d’aprendre, cal que ho fem treballant el nostre interior. Temem sovint de fer el ridícul, i no ens n’adonem de que amb les nostres paraules, amb els nostres desitjos ens destruïm interiorment i intentem destruir als altres. Som víctimes dels nostres temors i dels nostres volers. Tenir temor, que no és por, de les nostres insuficiències és desitjar superar-les i a això ens hi pot ajudar tant sols el Senyor i practicar cada dia els seus manaments no desesperant mai de la seva misericòrdia.


PRÒLEG: L’ESCOLA DEL SERVEI DIVÍ

De la Regla de sant Benet
Pròleg 39-50

39 I doncs, havent preguntat al Senyor, germans, qui habitarà al seu temple, hem sentit les condicions per habitar-hi, sempre que complim, tanmateix, els deures de qui hi habita. 40 Per tant, hem de preparar els nostres cors i els nostres cossos per militar en la santa obediència dels preceptes. 41 I, per a allò que no pot en nosaltres la natura, preguem al Senyor que vulgui atorgar-nos l’ajut de la seva gràcia. 42 I si, defugint les penes de l’infern, volem arribar a la vida perdurable, 43 mentre encara ens vaga i som en aquest cos i hi cap de complir totes aquestes coses a la llum d’aquesta vida, 44 cal ara córrer i fer allò que ens aprofiti per sempre. 45 Cal que establim, doncs, una escola del servei diví. 46 En instituir-la, no esperem haver d’establir res d’aspre, res de feixuc. 47 Però si mai, seguint el dictat d’una justa raó, calia quelcom una mica més rigorós, per a esmena dels vicis o per a conservació de la caritat, 48 no abandonis de seguida, esfereït de terror, el camí de salvació, que al començament ha de ser forçosament estret. 49 Tanmateix, amb el progrés en la vida monàstica i en la fe, s’eixampla el cor i es corre per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l’amor. 50 Així, no decantant-nos mai del seu mestratge i perseverant en la seva doctrina dins el monestir fins a la mort, participarem dels sofriments del Crist amb la paciència, a fi que meresquem de compartir també el seu regne. Amén.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 24 març 2019

Hem de preparar-nos ens diu sant Benet, si el nostre objectiu és habitar al temple del Senyor, poder viure a la casa del Senyor tots els dies de la nostra vida, com diu el salmista, ho hem de desitjar amb tota l’ànima i preparar el nostres cors i els nostres cossos per aconseguir-ho. La vida espiritual, la vida monàstica, la nostra vida, aquella a la que el Senyor ens ha cridat i que hem acceptat de viure lliurament, no és estàtica, cal progressar-hi, fer-hi un camí experiencial. Les formes, les maneres, els costums poden ser els mateixos any rere any però interiorment ens cal treballar, córrer i fer allò que ens aprofiti per sempre, no pas allò que ens és de profit puntualment per satisfer alguna de les nostres ambicions fugisseres, sinó el que serveix per arribar a Crist.

Progressar espiritualment en aquesta escola del servei diví que és el monestir, vol dir viure les obligacions del dia a dia, això va més enllà de ser un camí per a recórrer avui si i demà no, més aviat ha de ser un principi d’actuació, un estil de vida. Fer quelcom perquè ens ajudi a viure en la santa obediència dels preceptes, evitant allò que ens desgasta, que ens distreu, que ens allunya del centre on hem de posar el nostre cor, que no és altre que Crist.

Sant Benet ho concreta en un terme i aquest és conversió; una paraula ben lligada a aquest temps quaresmal, a aquest camí vers la Pasqua que la litúrgia ens convida a recórrer cada any. «Si no us convertiu, tots acabareu igual», ens diu avui Jesús en l’Evangeli de Lluc. Conversió vol dir experimentar la vida monàstica en la seva integritat, totes les observances, tot allò que ens permet de viure específicament la vida monàstica. És l’estil de vida que ens cal adoptar si volem viure seriosament, sincerament la crida de l’Evangeli. Avançar perquè amb l’ajut de la seva gràcia visquem amb més coherència el que creiem adequant-se cada cop més al que fem.

Ens cal avançar en la fe, en la certesa, en la confiança de que Déu habita en nosaltres. Si volem habitar al seu temple, ens diu sant Benet, ens cal complir tanmateix els deures de qui hi habita. La fe és més un acte de voluntat que de l’intel·lecte i creix en nosaltres per mitjà de la pregària. La conversió ens ha d’anar conduint a una pregària més profunda, més sovintejada, més intensa, més sincera, més enriquidora, més confiada. I si preguem amb fe esdevindrem cada cop més conscients de la presència de l’amor de Déu al voltant nostre i si l’amor de Déu és realment present en nosaltres, en la nostra vida, en el nostre dia a dia, no hi pot haver lloc en nosaltres per l’odi, ni pel ressentiment, ni per la autosuficiència, ni per l’orgull, ni per l’egoisme, ni per la mentida. Si no podem perdonar a qui ens ha ferit, si no podem estimar al qui se’ns fa molest vol dir que no deixem actuar a l’amor de Déu en la nostra vida. Perquè actuï cal l’ajut de la seva gràcia. Per fer aquest camí ens cal córrer, no pas encantar-nos per blasmar la monotonia del camí o per creure’ns el centre del món. Si maldem per tenir avui allò i demà allò altre, en una mena de cursa consumista espiritual mai obtindrem allò que ens ompli de veritat i les mancances sempre ens seran una excusa. Ens deia avui a Matines sant Lleó el Gran que «cada u sap quines virtuts ha d’envigorir i quins vicis ha de combatre ¿Qui se sentiria tan cofoi d’ell mateix o seria tan inconscient, que no s’adonés del que cal extirpar i el que cal desenvolupar. (...) No pots agafar tot allò que t’agrada. No pots valorar les accions regint-te només pel que te’n suggereixen els sentits. Considera els teus costums a la llum dels manaments de Déu; allí se’t diu que has de fer i què no has de fer» (sermó XLIX sobre la Quaresma).

Sant Agustí diu que no hi ha res difícil pel qui estima, ens ho diu també sant Benet indicant-nos que si el camí el trobem inicialment estret s’eixampla quan es corrent per la inefable dolcesa de l’amor. El que hem de desitjar és arribar a la vida perdurable i per intentar-ho hem d’aprofitar tots els moments, totes les possibilitats que la nostra vida ens ofereix. El nostre camí ha de ser fet a bon ritme i guanyant a cada passa fortalesa en la nostra fe. Ens preparem, militem, demanem al Senyor que ens atorgui l’ajut de la seva gràcia, no abandonant pas esfereïts de terror, si no participant en i per Crist. No podem entrar en la plenitud de Déu sense Crist, la nostra vida de cristians, de monjos, ha d’estar marcada per la creu de Crist. Lluny d’angoixar-nos per aquest sofriment, viscut sobretot per la paciència, ens diu sant Benet, aquesta dona sentit al nostre propi sofriment, és en certa manera un sofriment redemptor que ens ajuda al cap i a la fi a suportar les dificultats, les estretors del camí. Sant Pau a la Carta als Colossencs diu «estic content de patir per vosaltres i de completar així en la meva carn allò que manca als sofriments del Crist en bé del seu cos» (Col 1,24). És sobretot per la paciència per la que nosaltres completem el que manca als sofriments del Crist.

La reacció més humana quan algú ens fa mal es tornar-nos-hi, venjar-nos i si podem fer més mal a l’altre i donar-li el cop de gràcia que el deixi anorreat, molt millor. És perquè sofrim de manera equivocada i això ens posa de mal humor i aleshores intentem no pas de compartir el nostre sofriment sinó de traslladar-lo, de carregar-lo als altres. La bellesa de la paciència és que ens crida a aturar aquest sentit que ens fa estar malament amb nosaltres mateixos i amb el Senyor, tot mirant de que els altres estiguin tant o més malament que nosaltres. Som hàbils en recursos per aconseguir-ho, per esdevenir víctimes professionalitzades donant-nos així l’oportunitat de fer dels altres les nostres pròpies víctimes.

Sant Benet ens convida a superar tota això, a descobrir que si som pacients viurem més tranquils, farem la vida dels qui ens envolten més plàcida i, el que és més important encara, avançarem, correrem per aquest camí que ens ha de portar al temple del Senyor, a la vida perdurable. Conformar-nos al Crist, esdevenir com Ell en la nostra relació amb els altres és practicar-ho fins i tot quan els altres no són com nosaltres voldríem que fossin, perquè de fet no ho seran mai; els altres són imatges de Déu no pas nostres. Escollir aquest camí, progressar en aquesta escola, conformar la nostra voluntat a la de Crist significa un canvi radical d’actitud i és aleshores quan progressem, quan el camí que vèiem feixuc i estret apareix ample. Avançar en el camí espiritual és ser fidels a Crist que ens parla en la Paraula, a qui parlem en la pregària, aixecant-nos tants cops com caiem, no desesperant mai de la seva misericòrdia. Participar dels sofriments del Crist és participar de la seva passió, és preparar-nos pel seu regne és fer allò que ens aprofiti per sempre. Com escriu Joan Mediocre de Nàpols i escoltàvem aquesta setmana a Matines: «Ell és, per tant, la nostra força, Ell que es dona a nosaltres: donem-nos també a Ell».


L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA

De la Regla de sant Benet
Capítol 49 i 48,14-25

1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, 2 amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem-nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat «amb goig de l’Esperit Sant»; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva benedicció i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10 Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat.

14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així —Déu no ho vulgui—, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 10 març 2019

En l’oració col·lecta del Dimecres de Cendra, i en tot l’ofici diví, demanàvem al Senyor el seu ajut per començar l’exercici quaresmal de la milícia cristiana. La Quaresma es definida per la litúrgia com un exercici i una milícia. Una idea present en la Regla ja que sant Benet ens parla de que militem per al Senyor, Crist el rei veritable i ho fem carregats amb les armes fortíssimes i esplèndides de l’obediència, és a dir renunciant als nostres propis volers (Cf. RB Pròleg, 3). Sant Benet ens diu de que això no és sempre així ja que per fer-ho hem de preparar els nostres cors i els nostres cossos (Cf. RB Pròleg, 40) per avançar pel camí de la Regla que defineix com la llei sota la qual volem militar (Cf. RB 58,10). Sant Benet ens diu que tota la nostra vida hauria de ser un exercici quaresmal i sap que no és pas fàcil mantenir el nivell.

En el primer diumenge de Quaresma estableix que es reparteixi un llibre a cada monjo perquè aquesta lectura l’ajudi en el seu camí quaresmal. Com sempre sant Benet sap que podem flaquejar i estableix que ens vigilin per veure si ho acomplim correctament, que un o dos ancians facin la ronda i així s’assegurin de que tothom llegeix i fa quelcom de profit. Sant Benet es neguiteja tant sols de pensar que algú pugui passar l’estona sense fer res o encara pitjor enraonant i destorbant als altres i estableix per qui sigui trobat així amonestacions, renyines i la correcció de Regla. La Regla ens vol a cada hora al lloc on toca i fent el que toca, no és pas un esclavatge sinó que sant Benet sap que una vida reglada ens ajuda al nostre vertader objectiu de cercar a Déu i a ser veritablement lliures.

La Quaresma és doncs un temps privilegiat per a nosaltres durant el qual hem d’aprofundir en la milícia cristiana, es a dir l’hem de viure exercint i militant, no pas passivament sinó ben activament i aportant-hi quelcom de més en el nostre dia a dia. Intentar de millorar en allò en el que fallem més, allí on caiem un cop i una altre, renunciant als nostres propis volers. Si som dels qui ens posem neguitosos intentar carregar més la motxilla de paciència; si ens costa arribar puntuals a l’ofici, intentar de sortir de la cel·la o d’on estiguem una mica abans; si ens costa aixecar-nos mirar de no encantar-nos en sonar la campana; si ens costa trobar una estona per a la pregària personal deixar estar aquells moments que dediquem a no fer res de profit; si la Paraula de Déu se’ns fa esquerpa obrir més i més l’orella del nostre cor a Déu; que estiguem on estiguem maldem per fer-ho el millor possible, amb promptitud i sense rondinar. D’aquesta manera la Quaresma se’ns pot convertir en un bon exercici, en una escola per a practicar el que hauríem de fer durant tot l’any, oferint tothora quelcom a Déu per pròpia voluntat i amb el goig de l’Esperit Sant.

A aconseguir-ho ens hi pot ajudar i molt una lectura atenta, pausada i reflexiva triada perquè ens acompanyi al llarg de tot aquest camí cap a la Pasqua. Sembla com si sant Benet hagués inventat el dia del llibre molts segles abans de convertir-se aquest en una celebració social. És perquè sant Benet sap que ens cal ajuda, que ens cal no deixar mai de formar-nos, que ens cal no baixar la guàrdia i mantenir-nos atents tot l’any, però en Quaresma més que mai, mantenir l’observança per esdevenir més forts espiritualment i viure amb la major puresa possible la nostra vida.

Ens diu el Papa Francesc en el seu missatge per a aquesta Quaresma que «La celebració del Tridu Pasqual de la passió, mort i resurrecció de Crist, cim de l’any litúrgic, ens crida una vegada i una altra a viure un itinerari de preparació, conscients que ser conformes a Crist (cf. Rm 8, 29) és un do inestimable de la misericòrdia de Déu.»

Intentem de viure-ho amb intensitat, sense peresa, donant-nos a la lectura, privant-nos de quelcom, intentant d’esborrar o al menys de no caure tant sovint en les nostres negligències i fer-ho sempre sense presumpció ni vanagloria sinó amb deler espiritual, fits els ulls en el misteri central de la nostra fe, la passió, mort i resurrecció d’aquell a qui ens hem compromès a seguir.


LA TAULA DE L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 56

1 A la taula de l’abat hi haurà sempre els hostes i els pelegrins. 2 Però quan no n’hi hagi, estarà a la seva facultat de cridar els germans que vulgui. 3 Amb tot, cal deixar sempre un ancià o dos amb els germans, per conservar l’ordre.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 3 març 2019

Sant Benet ens està parlant en aquests capítols de temes pràctics, de si podem acceptar quelcom, de com hem de vestir i també de com cal acollir als hostes. La Regla recomana d’acollir-los amb deferència, com el Crist mateix ens diu el capítol LIII, i asseure’ls a la taula de l’abat. No està massa clar com portar-ho a la pràctica i sembla que es tracta de que l’abat i els hostes han de menjar a part, d’aquí que digui sant Benet que cal deixar un ancià o dos amb els germans per conservar l’ordre o que en el capítol LIII parli de que el superior ha de trencar el dejuni en atenció als hostes; ja que no s’entendria massa bé que mentre l’abat i els hostes mengen plats més suculents els monjos ho facin amb més parquedat i tots al mateix refetor. En l’actualitat tants caps tant barrets; hi ha monestirs on els hostes, o una part d’ells, s’asseuen a la taula de l’abat; en d’altres mengen a part i en aquest cas en alguns homes i dones junts i en d’altres separats; en alguns monestirs comparteixen taula amb els monjos i alhora conversa, relegant en part o en tot la lectura al refetor i en alguns, com és el nostre cas, comparteixen taula, lectura i ritme de menjar amb la comunitat.

Sí que d’aquest capítol ens queden tres idees bastant clares. La primera és tractar als hostes amb deferència, que no vol dir pas amb intrusisme en les seves vides ni ells en les nostres que ja sant Benet ens adverteix ben clarament dels perills que això comporta; en segon lloc que els àpats i la taula són un element important en la vida monàstica i finalment que al refetor cal mantenir el silenci i l’ordre en tota ocasió. «Era foraster, i em vau acollir» (Mt 25,35) ens diu Jesús a l’Evangeli, idea que recull sant Benet en parlar d’acollir al Crist en els hostes. L’àpat té un paper important en l’acolliment com ja les primeres comunitats cristianes tenien els àpats per encontre comunitari, tot just acabada l’Eucaristia; ho hem sentit aquets dies al primer nocturn de Matines en escoltar com sant Pau amonestava als cristians de Corint per no compartir el menjar i anar cadascú a la seva, resultant que els rics s’atipaven i ni tant sols esperaven als menys rics i el que havia de ser una trobada comunitària esdevenia un motiu de divisió i d’exclusió social. Finalment és ben sabut que sant Benet demana que al refetor s’hi faci un silenci absolut, de manera que no s’hi senti cap murmuri ni cap més veu que la del qui llegeix i que tot allò que necessitem per a menjar i per a beure, ens ho servim els germans mútuament, de manera que ningú no hagi de demanar res o que si cal es demani amb un senyal qualsevol, més aviat que amb la veu (Cf. RB 38).

Sant Benet recull la tradició bíblica de l’acolliment. Abraham és exemple de l’hospitalitat que en les llars orientals es requeria, àdhuc per a forasters desconeguts; podent així l’hoste gaudir d’aquesta hospitalitat sense la més mínima obligació de pagament. La Bíblia està plena d’exemples sobre aquest tema. El vell que acollí al levita a Guibà (Jt 19,24). En defensa seva, Job va al·legar que sempre havia estat atent a les necessitats dels viatgers (Job 31, 31-32). Lot va acollir a dos forasters, sense saber que eren àngels (Gn 19, 1-3). Els israelites en definitiva van rebre de Déu mateix l’ordre de protegir als estrangers i ser hospitalaris amb ells (Lv 19, 33-34) i en la mateixa línia sant Pau aconsella de fer-ho així als cristians. El mateix Crist a Betània és acollit (Lc 40, 38-42), en un doble sentit com a hoste: per Marta que es preocupa de fer moltes coses per Ell; o com ho fa María, que l’acull posant-se als seus peus; així Jesús entrà a casa de Llàtzer, Marta i Maria com a hoste i acabà com a amfitrió, omplint-los l’ànima. Finalment sant Pau pel seu caràcter de viatger a causa de l’Evangeli és un model d’acollit com a Jerusalem on és rebut pels apòstols (Ga 1,18). Perquè és a Crist a qui acollim en la persona dels altres, la trobada amb el germà és una trobada amb Déu.

I aquesta trobada cal que transcorri compartint la nostra manera de viure, començant per la pregària, perquè el primer que recomana sant Benet de fer amb un hoste que arriba és portar-lo a l’oratori, i amb el silenci, deixant així que qui ens visita s’apropi a la nostra vida, al menys per unes hores, i ho pugui fer amb serenor i respecte. La tradició de l’hospitalitat monàstica és en certa manera el testimoni de la nostra vida, el que compartim amb els qui se’ns apropen, i la seva arrel està en l’Escriptura i en la Regla. Quan un va a un monestir pensa en recollir-se en la solitud i el silenci i sobretot deixar-se tocar pel missatge de Crist compartint uns dies amb una comunitat que cerca Déu, o com escrivia un hoste, deixant-se portar per la falta de novetat, iniciant-se en una altre rutina, com un camí d’accés directe cap a l’interior, a l’escolta del silenci tot compartint els senzills i callats actes de la comunitat. El que diferencia l’hospitalitat monàstica de qualsevol altre és predisposar al nou vingut en un ambient de silenci i de pregària per poder acollir la veu de Déu; interpel·lant-se del que per què un grup d’homes ha deixat determinades coses per poder cercar a Déu per la pregària, el treball, la lectura de la Paraula i el silenci.


L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA

De la Regla de sant Benet
Capítol 49

1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, 2 amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem-nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat «amb goig de l’Esperit Sant»; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva benedicció i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10 Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 24 febrer 2019

Escoltàvem aquests darrers dies al refetor en la lectura del llibre l’eternitat de les hores, el decurs de la vida cartoixana; concretament aquesta setmana es llegia el capítol dedicat a la llarga caminada anual. Dom Leo, un dels novicis, dirigint-se a un postulant li deia «m’he d’acostumar al ritme, tot és qüestió de ritme.» Sant Benet ens presenta la nostra vida monàstica com quelcom similar a una llarga caminada durant la qual pujarem i baixarem alguns turons, i el nostre ànim un dia estarà alt i un altre baix, potser alguna part del camí se’ns faci feixuga, costeruda, d’altres en canvi ens semblaran costa avall, però si mantenim el ritme, si no afluixem, si no desesperem mai de la misericòrdia de Déu, descobrirem que un cop remuntada la pujada, gràcies al nostre esforç, el paisatge és encara més bonic que el que hem deixat enrere i així a cada etapa.

Per a caminar sant Benet ens demana de fer-ho esforçant-nos-hi, com si en tot temps estesim en Quaresma, com si sempre ens trobéssim al davant un turó per pujar, però amb ganes d’abordar-lo, sense perdre mai el ritme ni la il·lusió. Sembla fàcil, però pot no ser-ho tant en la pràctica; la mateixa Regla, el mateix ritme de la nostra vida ens hi ajuda, però cal que ens deixem ajudar, que deixem que ens amari el ritme que sant Benet pensà i repensà per a la nostra vida, fruit, no ho oblidem mai, d’una llarga experiència personal. Si comencem a caminar ara si, ara no; si en un moment donat correm i en l’altre ens encantem, correm el risc de perdre el ritme i si el perdem pot ser que no aconseguim de recuperar-lo mai.

Què passa aleshores? Que ens endropim espiritualment, que anem coixos i cada passa ens costa més donar-la, cada etapa ens sembla missió més impossible i a la fi podem aturar-nos definitivament i acabar per no arribar mai a la meta, víctimes de l’artrosi espiritual que ens hem anat guanyant a pols. De res s’hi val que ens queixem de que aquell altre si que avança, perquè si no hi posem tot el cor, tot l’esforç en arribar-hi nosaltres mateixos, no arribarem mai. No és sols teoria espiritual; si no crua realitat; així podem tenir dificultats certes per participar per exemple a Matines, que ens costi llevar-nos, aleshores cal demanar al Senyor que ens hi ajudi primer que tot a discernir si són dificultats insalvables, i després que ens doni força per alçar-nos de la postració, perquè si hi caiem un dia rere l’altre pot ser que no puguem aixecar-nos per anar-hi mai més i això és molt trist perquè perdem la primera etapa del passeig espiritual diari; i així amb tantes altres coses.

La caminada comença amb la nostra entrada al monestir però també s’inicia cada dia ben d’hora, quan encara és fosc; quan la nostra boca s’obre, o s’hauria d’obrir, per proclamar la lloança del Senyor; si ens hi incorporem més tard ens caldrà córrer, ens faltarà l’alè i potser la sensació d’ofec interior sigui tal que ens impedeixi d’avançar. No emprenen pas sols el camí cada matí, ho fem en comunitat, ho fem sota el guiatge de l’Evangeli i de la Regla que ens marquen la ruta, com aquells planells que fascinaven a un dels novicis cartoixans de la lectura del refetor perquè li permetien conèixer la ruta i planejar la caminada. Cada matí i cada tarda tenim ocasió d’aprofundir per la Lectio en aquests mapes que guien la nostra ruta, aprofundint en la Paraula de Déu, perquè no hem d’oblidar mai que «fem els seus camins seguint el guiatge de l’Evangeli, per tal que meresquem de veure Aquell qui ens ha cridat al seu regne», com ens diu sant Benet (RB pròleg, 21).

Són pocs els que tenen fortalesa, diu la Regla, per tant cal que ens ajudem per caminar amb l’oració, amb la lectura i amb una joia plena de deler espiritual; zelosos per l’ofici diví, no negligint-lo, no absentant-nos-hi i participant-hi; perseverant-hi perquè si sucumbim a la temptació de tirar la tovallola a la primera o segona dificultat, abandonant esfereïts o caient en una acomodatícia vida de baixa intensitat espiritual; no fem camí, no avancem i correm el risc de no arribar a veure mai a Aquell qui ens ha cridat.

No hi ha cap camí espiritual en el que ens puguem aturar a descansar per sempre a mig camí; com si ja haguéssim arribat a Déu. A Déu no hi arribem mai sinó és al final de la vida; no podem dir-nos mai «fins aquí he arribat, ja no puc més»; perquè el camí que recorrem és el camí de la conversió i si no anem avançant, la nostra vida esdevindrà estèril, buida i falsa. Per avançar amb certa seguretat ens cal ni obsessionar-nos per arribar a la meta abans d’hora, ni posar plom als nostres peus mirant un cop i un altre a un passat que ja és passat, que ni tornarà ni pot tornar, i que hem idealitzat per comoditat nostra. És en el present on cada dia Déu ens presenta un nou repte, on ens diu que vol de nosaltres i sovint no ens demana pas escalar altes muntanyes, sinó la constància, sense presumpció ni vanagloria. Perquè un altre risc en el nostre camí és el considerar-nos per damunt dels altres i aleshores creure que ja no ens cal avançar més i més cap a Déu, que ja no ens cal donar-li al Senyor més de nosaltres mateixos perquè hem arribat al cim quan de fet falta encara molt per culminar-lo. Intentem de viure sempre la nostra vida amb tota la seva puresa, amb una intensitat quaresmal, evitant tant com puguem totes les negligències amb l’ajut del Crist.


COM HAN DE SATISFER ELS EXCOMUNICATS

De la Regla de sant Benet
Capítol 44

1 Aquell qui per culpes greus és excomunicat de l’oratori i de la taula, al punt que acabin de celebrar a l’oratori l’ofici diví, jaurà prostrat davant la porta de l’oratori sense dir res, 2 només amb el cap a terra, prosternat als peus de tots els qui surten de l’oratori. 3 I continuarà fent-ho fins que l’abat cregui que ja ha satisfet. 4 Quan l’abat li mani de comparèixer, es llançarà als seus peus, i després als de tots, perquè preguin per ell. 5 I aleshores, si l’abat ho disposa, que sigui admès al cor, al lloc que l’abat determini; 6 mentre, però, no gosi entonar a l’oratori cap salm o lliçó, o cap altra cosa, si l’abat no li ho mana novament. 7 I a totes les hores, en acabar-se l’ofici diví, que es llanci a terra al lloc on es troba. 8 I que satisfaci així fins que l’abat li mani de posar terme, ja, a aquesta satisfacció. 9 Els qui per faltes lleus són excomunicats només de la taula han de satisfer a l’oratori fins a una ordre de l’abat. 10 I que ho vagin fent fins que els beneeixi i digui «prou».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 17 febrer 2019

Culpes greus, faltes lleus, excomunicacions; procediments penitencials propis de l’Església al segle VI; tot un procediment establert aleshores amb un temps d’expiació per tal de fer penitència i un temps per a ser reintegrats, reincorporats a l’Església de manera pública; perquè si hi ha hagut reconciliació implica necessàriament abans un reconeixement de la culpa i un propòsit d’esmena que ens donen la possibilitat de reconciliar-nos vertaderament i tornar a la comunió amb l’Església, amb la comunitat, si és el cas. Si algú falta, quan faltem, perquè tots faltem, ens cal fer un procés de reconciliació; si sortim, si ens apartem, ens cal entrar de nou. Ens el proporciona fonamentalment el sagrament de la penitència. Però sant Benet ens parla també de gestos concrets com la postració a la porta de l’oratori en silenci, sempre el silenci tant present en la Regla, i fer-ho als peus de tots, llançant-nos al terra allí on ens trobem, no gosant entonar cap Salm ni lliçó; són procediments proposats per sant Benet que avui per avui poden xocar per extrems.

La causa, el motiu pel qual sant Benet ens proposa l’esmena per recuperar la comunió no està tan caducat, ans al contrari és ben present encara. Altra cosa és que per a nosaltres avui l’excomunicació tingui un sentit diferent; fins i tot el podem creure positiu quan molt sovint ens l’autoapliquem diríem que de manera errònia, equivocada, no pas com a càstig, no pas per expiar o donar satisfacció d’una falta lleu o greu sinó que quan per peresa, per desídia, per manca de perseverança ens autoexcomuniquem i faltem a la caritat amb els altres, a l’Ofici Diví, a la taula, al silenci, a la prudència amb els hostes, no recitant ni Salm ni lliçó, boca closa mentre la comunitat lloa al Senyor, i tantes altres coses, creient atorgar-nos-ho com una mena de llicencia per trencar la nostra rutina, una mena de premi o de protesta sorda, de fals exercici de la nostra llibertat. I l’excomunicació no és això, no hauria de ser pas així, no és així per sant Benet.

Al llarg dels capítols precedents la Regla ens ha parlat de la mesura en el menjar i en la beguda, o sigui del risc de caure en l’enfit i en l’embriaguesa; ens ha advertit de no parlar després de Completes guardant el gran silenci; de no fer tard a l’Ofici Diví o a la taula, o sigui anant-hi perquè a sant Benet no li passa pel cap que puguem no voler anar-hi deliberadament; vet aquí quines són les faltes per sant Benet, les que ens han de moure a la compunció, al propòsit d’esmena i a la correcció. Estem dins de l’apartat de la Regla que ens parla de l’organització del monestir i sant Benet entén que perquè aquest funcioni, tiri endavant, cal la nostra voluntat explícita d’acomplir els preceptes descrits en la Regla o al menys d’intentar-ho de totes, totes.

No és pas casual que ens parli aquí del gest de la postració, un gest important, fort que per exemple executem el Divendres Sant durant la celebració de la Passió del Senyor, un gest que realitzem el dia de la nostra vestició d’hàbit, de la professió temporal o de la professió solemne, quan s’hi afegeix fer-ho davant de cada germà perquè ens rebi també ell. Sant Benet ens indica així que una nostra excomunió demana en cert sentit una nova admissió a la comunitat i alhora l’acceptació de cada germà.

Tot i poder semblar obsolet aquest capítol ens parla del reconeixement de les faltes, de reconèixer-nos pecadors; parla de donar satisfacció com a camí per tornar a l’ordre habitual, i per a tot això sols ens hi pot ajudar la humilitat. Per viure en comunitat hem de ser conscients de que som pecadors, però alhora hem de lluitar per estar sempre en camí de conversió, no rendir-nos mai, no acomodar-nos a la inèrcia de l’error, de la falta i del pecat. Sols vigilant els nostres actes aconseguirem que no esdevinguin els nostres costums i aquests el nostre caràcter, esdevenint així el nostre destí. Certament sempre caurem però al menys hem d’intentar de no caure; vigilar de no caure, de no fer-ho conscientment; i si mil vegades caiem intentem d’aixecar-nos altres mil. Com a monjos i com a cristians, que és la nostra primera i més vertadera vocació, hem de lluitar per no caure de nou, fer-ho tantes vegades com ens calgui, que segur que seran moltes, moltíssimes; però no desesperant mai de la misericòrdia de Déu.

Excomunicar-nos és al cap i a la fi separar-nos i podem caure-hi sense adonar-no-se’n, caient primer en petites coses que habituant-nos-hi esdevenen finalment grans. Ens deia aquesta setmana sant Joan Crisòstom a Matines que «el qui se separa una mica, tant sols una mica, s’allunya cada vegada més. (...) En conseqüència aquesta mica no és una mica, sinó que gairebé es podria dir que és el tot. Doncs bé quan cometem un pecat lleu o som mandrosos, no ho passem per alt sense donar-hi importància pel fet de ser una cosa petita, perquè si ho descurem es tornarà gran. (...) No menyspreem mai les coses petites, per tal de no caure en les grans, per no caure en la somnolència total. Ja que després resulta difícil de sortir-ne, si no és amb molta vigilància; i no tant sols per la distància, sinó també per les dificultats inherents al lloc on hem caigut. El pecat és un abisme profund i ens atrau amb vertigen, cap al fons. I igual que els qui cauen en un pou no surten fàcilment, sinó que cal que altres els treguin, als qui cauen en la pregonesa del pecat els passa el mateix. (...) [però estiguem certs que] Déu ens ajuda.» (Homilia sobre la primera Carta als Cristians de Corint).


ELS VELLS I ELS INFANTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 37

1 Per bé que la natura humana se senti portada d’ella mateixa a la compassió envers aquestes edats, és a dir, dels vells i dels infants, això no obstant, que vetlli també per ells l’autoritat de la Regla. 2 S’ha de tenir sempre en compte la seva feblesa i de cap manera no s’ha de mantenir per a ells el rigor de la Regla en qüestió de menjar, 3 sinó que tindran envers ells una bondadosa condescendència, i que s’anticipin a les hores regulars.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 10 febrer 2019

«Mantén-te fidel en el teu deure, dedica-t’hi i arriba a vell complint les teves obligacions.» (Sir 11,20)

La vellesa com la vida és un regal de Déu.

De nou sant Benet ens parla de l’edat i de la fragilitat que comporta, de la feblesa dels infants i dels vells. No contempla pas sant Benet una relaxació en l’acompliment integral de la Regla, la contempla tant sols pel que fa al menjar. La meva avia deia que «trist es fer-se vell i més trist no fer-s’hi», però ni una ni altre possibilitat la triem nosaltres, ens la dona Déu. Envellir és quelcom que ens pot succeir a tots, fer anys no és pas un mèrit nostre, però si que ho és arribar-hi amb els deures fets. Tot dependrà de com hàgim carregat la motxilla de la nostra vida; si ho hem fet amb les flors de la bondat, el servei i l’amor a Crist i als germans ens serà més lleugera; si al contrari hi hem posat els rocs de l’egoisme, la murmuració i la mandra espiritual se’ns farà molt feixuc d’avançar cap a la fi dels nostres dies. En la societat actual es calcula que qui neixi ara arribarà als cent anys amb certa facilitat; és a dir que la vida s’allarga però això a vegades no implica necessàriament que s’allargui la qualitat de vida, en molts casos l’ancianitat esdevé un procés perllongat en el temps, on es van perdent facultats tant físiques com mentals; costa fer les coses que es feien abans amb gran facilitat, alguna part del cos no respon bé, s’obliden les coses i apareixen tantes altres febleses físiques i morals, que diria sant Benet.

«La joventut i la flor de la vida passaran aviat.» (Coh 11,10)

Convivim amb la vellesa.

Una de les grans riqueses de nostra la vida comunitària és la convivència de diverses generacions biològiques i monàstiques. Hem tingut la sort de conviure amb les primeres vocacions vingudes després de la restauració de la vida monàstica a Poblet l’any 1940, al menys amb les que han sobreviscut i han restat al monestir, perquè moltes d’altres van deixar-lo al llarg dels anys. Una sort que precisament els nostres germans grans en el monaquisme no tingueren, perquè el tall de cent-cinc anys de vida monàstica impedí que se succeïssin de manera natural les generacions de monjos. A ells els mancaren aquestes anelles de la cadena que són les comunitats, en ser els primers, independentment de l’edat que tinguessin, després de la posada a zero del cronòmetre que suposà la desamortització. Fet que supliren com van poder, per exemple agafant com a referent els monjos dels monestirs on anaren a estudiar, perquè els calia aquest punt de referència.

«Inicia el jove en el camí que ha de seguir: ni quan sigui vell no se n’apartarà.» (Pr 22,6)

Ens cal acceptar la vellesa.

Deia sant Joan Pau II en la seva carta als ancians que la vellesa també té els seus avantatges perquè atenuat l’ímpetu de les passions, augmenta la saviesa i la capacitat de donar consells més madurs, o al menys així hauria de ser perquè certament això no succeeix sempre i depèn de com hàgim arribat a l’ancianitat. Per experiència familiar i de vida comunitària tots podem saber que no pas tothom envelleix igual, hi ha qui ho accepta i qui no, qui es revela i ho passa molt malament i qui es torna encara més bondadós; tots en recordem exemples en un o altre sentit; fins i tot hi ha qui vol sentir-se vell abans d’hora o al contrari qui mai vol ser-ne considerat. Tampoc és que la nostra societat afavoreixi la valoració de la vellesa; vivim en una època narcisista i autoreferencial en la que més d’hora que tard tot ha de ser substituït per quelcom de més nou. No deixem espai pel dolor, per la malaltia o el malestar, pel sofriment, per la vellesa o per la mort; ens fan nosa i por a la vegada. És l’època del “usar y tirar” i la societat més que conviure amb els ancians de manera familiar, molt sovint els aparca i aparta en residències o sociosanitaris on poc a poc els va oblidant. Honorar als ancians suposa, deia sant Joan Pau II, un triple deure: acollir-los, assistir-los i valorar-los i això en certa manera també ens ho hem d’anar guanyant.

«Oh mort, que n’ets, de benvinguda, per a l’home necessitat i mancat de forces, per al vell esgotat que passa neguit per tot, que es revolta i ha acabat la paciència! » (Sir 41,2)

La vellesa és la porta de l’eternitat.

«Si la vida és una peregrinació cap a la pàtria celestial, l’ancianitat és el temps en el que més naturalment es mira cap al llindar de l’eternitat» (CA, 14). El Senyor ens convida a viure la vellesa com un temps de gràcia i d’esperança cap a una vida cada cop més plena. De nosaltres depèn sobretot viure-la o preparar-nos per a viure-la així. Perquè també podem viure-la preocupats, angoixats, temorencs i rondinaires i aleshores mal servei ens fem a nosaltres mateixos i pitjor servei als germans. Com diu sant Benet és per l’honor de Déu que som servits, i no hem de contristar amb les nostres exigències als germans (Cf. RB 36,4).

«La corona dels vells és la seva experiència, i la veneració del Senyor, el seu motiu de glòria.» (Sir 25,6)

La vellesa és mirar al passat amb agraïment i al futur amb esperança.

La vellesa és també un temps per a la reflexió. Al llarg de la vida fem el bé i el mal, tenim encerts i errors, vivim moments agradables i d’altres de desagradables; la vellesa és el temps que Déu ens dona per reconciliar-nos amb la nostra pròpia història; analitzant-la amb serenor que no implica necessàriament autocomplaença, però lluny de caure en el retret del que hem fet o deixat de fer, creant-nos aleshores un sentiment de culpabilitat que ens impedeix la serenor necessària per preparar-nos per a l’encontre amb el Senyor.

El nostre passat no el podem pas canviar, però podem canviar la nostra manera de veure’l i sanejar la nostra memòria reconciliant-nos primer que tot amb nosaltres mateixos i després i sobretot amb Déu. Això no implica una fugida triomfalista cap a endavant com si tot ho haguéssim fet bé, ni tampoc una constant flagel·lació pels errors del passat. Cal practicar un penediment alliberador, obrint-nos a la infinita misericòrdia de Déu, no desesperant mai de la seva misericòrdia. Ell sap realment quina ha estat la nostra vida, tot i que nosaltres n’hàgim amagat determinats aspectes davant dels altres i potser també davant de nosaltres mateixos. «La vellesa és l’edat més formosa perquè en ella hem arribat a la vigília del dia etern» deia sant Joan XXIII. Escriu Nancy Klein en el llibre l’eternitat de les hores que escoltem aquets dies al refetor, recollint la reflexió d’un dels candidats a cartoixà davant la mort d’un membre de la comunitat, que «només existeix l’ara i la mort. No hi ha res més, hic et nunc. Com a monjo, a més, cada dia m’atanso més a la mort.», deia el protagonista.

Preparem-nos doncs per si el Senyor ens concedeix d’arribar a vells, si ens fa aquets regal, i visquem la vellesa, si ja hi hem arribat, amb serenor i generositat, essent instruments de l’Esperit.


COM S’HA DE CORREGIR ELS INFANTS DE MENOR EDAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 30

1 Cada edat i cada enteniment demana una tractament apropiat. 2 I doncs, sempre que els infants i els més joves, o aquells que no arriben a comprendre com és de greu el càstig de l’excomunió, cometin algun mancament, 3 tots aquests han de ser mortificats amb dejunis rigorosos, o castigats amb aspres assots, a fi que canviïn.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 3 febrer 2019

Sant Benet ens parla en aquest capítol, al final del denominat codi penal de la Regla, de dues distincions: l’edat i l’enteniment. Al llarg de la Regla sant Benet ens parla sovint dels infants i dels ancians. En la seva època que un infant fos donat per la seva família a un monestir no era pas una cosa estranya sinó més aviat habitual. Però l’edat que vertaderament interessa a sant Benet és l’edat espiritual, per exemple ho deixa ben clar quan parla de l’ordre de la comunitat on no s’hi val a tenir més edat, sinó és aquella que és resultat de l’entrada en el monestir, que hauria de correspondre a la de la maduresa espiritual. No es tracta als nostres dies d’aconseguir-la amb mortificacions, dejunis rigorosos o càstigs amb aspres assots; ja la mateixa vida ens va castigant, si volem dir-ho així, o si més no ens va posant a prova. Però sí que la maduresa espiritual segueix essent quelcom a aconseguir o desitjable d’aconseguir. Realment arribem mai a ser madurs espiritualment? Per experiència personal o comunitària diria que no, que no hi arribem mai o que hi arriben tant sols uns pocs. No és que sigui pas un problema exclusiu de la vida monàstica o consagrada, el mateix problema és ben present en la vida de tots els homes i dones del nostre temps. Per exemple algú ens pot venir a explicar el seu desassossec personal fent-nos un relat que pot ser més o menys així, aquest és inventat:

«Jo de jove vaig tenir un primer amor, era un amor de joventut poc madur que a la fi no va anar a bon port. Al cap dels anys vaig conèixer una bona noia, jo creia sincerament que era el meu gran amor, que me n’havia enamorat; però passats uns deu anys no em sentia correspost, veia que no em valorava tal com jo creia merèixer de ser valorat i vaig cercar una nova relació, diguem una amiga íntima, i me’n vaig anar amb ella. Passats uns anys, en aquest cas bastants menys de deu, en la nova relació tampoc no em sentia valorat i vaig creure sincerament que havia de tornar amb el meu gran amor i així ho vaig fer i ho vaig explicar. Anaren passant de nou els anys, em varen presentar una altre noia, però per una cosa o altre va resultar un amor impossible. El meu desassossec aleshores fou tan gran que altre cop de nou em vaig adonar que la que considerava el meu gran amor no em corresponia com jo creia merèixer i em vaig plantejar de nou tornar a l’altre relació, amb la amiga amb qui havia estat uns anys a veure si ara treia d’ella el que jo volia i em valorava.»

Quan ens plantegen un relat com aquest, que certament és figurat i no hi busqueu cap protagonista concret perquè no el trobaríeu pas, molt probablement respondríem que la persona en concret el que ha de fer és aclarir-se, centrar-se, plantejar-se ben bé a qui estima, si és que realment estima a algú a part de a sí mateix, i a més pensar si és que no va fent mal a una i a altre persona a més d’ell mateix. Aquesta situació pot passar i passa realment en moltes relacions de parella, en molts matrimonis i fan mal i es fa mal, sobretot si hi ha fills pel mig. Però nosaltres tampoc no estem pas exempts de patir situacions comparables a aquestes en la vida monàstica, casos en recordem tots i no han estat pas infreqüents tampoc a casa nostra. Al cap i a la fi són crisis espirituals, crisis personals, crisis de vocació que si és veritat que ben portades poden arribar a fer-nos créixer, mal portades o eternitzades en el temps no ens porten pas a bon port.

Pretendre que l’entusiasme que tenim, que cal que tinguem, en els nostres primers anys de vida monàstica es perllongui en el temps és una il·lusió. En el seu comentari al capítol del bon zel l’abat Cassià Maria Just ho analitza de manera brillant, fent un paral·lelisme amb l’enamorament humà. Primer una fase d’encegament enamoradís, perquè si la nostra vocació és purament un procés intel·lectual malament rai; després una fase d’un cert i més o menys elevat rebuig i finalment una tercera fase d’assentament que és on cal desitjar d’arribar per tenir un cert equilibri. Sinó superem la fase de rebuig, la fugida pot produir-se tancant-nos a mirar al nostre interior, per no situar la inquietud i el desassossec al nostre cor i intentant de focalitzar-lo en un enemic exterior, en els altres, en les estructures, en la rutina, en la no valoració. Una segona reacció pot ser aferrar-nos a un acompliment estricte però buit de tot contingut espiritual o al menys amb una vida interior de molt baixa intensitat; aquesta segona situació seria sobreviure o malviure, potser perquè no tenim ni la valentia d’enfrontar-nos a la nostra crisi personal, ni la gosadia de treballar per recuperar la nostra vida interior, ni el coratge de cercar un altre marc de vida si aquest fos el cas. Una tercera possibilitat seria més o menys com la del relat; pensar que en un altre lloc, en el nostre cas en un altre monestir i amb una altre comunitat tot seria millor. Tots tenim l’experiència d’idealitzar situacions passades, unes situacions, siguem sincers, que potser quan les vivíem no ho fèiem pas ni amb joia. ni amb plenitud i més aviat en volíem fugir.

A cada edat i a cada enteniment aquestes crisis es poden presentar d’una manera o d’una altre. Com fer-nos-ho perquè ens siguin motiu de creixement espiritual? Com superar-les? Com no caure en l’accedia que ens emmalalteixi l’ànima de manera crònica? No crec pas que recorrent a mortificacions, dejunis rigorosos o càstigs amb aspres assots avancéssim molt en la bona direcció. El secret és confiar-nos al Senyor amb total generositat i humilitat. Tots hem escoltat el relat d’un germà nostre que més d’un cop ha preparat les maletes per anar-se’n del monestir, però malgrat les dificultats que en un moment donat li semblaven insalvables, ha tingut el coratge d’esperar l’endemà i aquest endemà sempre, al menys de moment i esperem que sigui així ja per sempre més, li ha portat llum i serenor. En el llibre sobre la vida consagrada del Papa Francesc, al que ja m’he referit altres vegades, el Papa diu que segurament cap vocació és sincerament generosa al cent per cent en el seu inici; però que sabut això cal que ho sigui en un alt percentatge per poder avançar i arribar a aquest noranta o vuitanta per cent de sinceritat que ens permeti viure amb joia la nostra vida. Viure intensament la pregària comunitària i personal, el treball i el contacte amb la Paraula de Déu; també superant les ensulsides que puguem patir de tant en tant, més sovint del que voldríem; aquesta és la manera de confiar-se plenament al Senyor, al seu ajut que és inestimable, insubstituïble per avançar cap a Ell. Com ens deia avui a Matines sant Cesari d’Arle: «Nosaltres, que hem estat enriquits per la misericòrdia divina amb uns beneficis tan grans, sense cap mèrit que els precedís, col·laborem amb Ell segons les nostres possibilitats, a fi que la gràcia d’una amor tant gran ens sigui profitosa i no pas mereixedora de càstig.»


L’EXCOMUNIÓ PER LES FALTES

De la Regla de sant Benet
Capítol 23

1 Si algun germà es demostra contumaç, o desobedient, o orgullós, o murmurador, o contrari en alguna cosa a la santa Regla i menyspreador dels manaments dels seus ancians, 2 aquest, segons el precepte de Nostre Senyor, ha de ser amonestat secretament pels seus ancians per primera i segona vegada. 3 Si no s’esmena, que el renyin públicament, davant de tothom. 4 I si ni així no es corregia, incorri en excomunió, si comprèn la gravetat de la pena. 5 Però, si és un obstinat, que el sotmetin al càstig corporal.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 27 gener 2019

Sant Benet ens alerta avui contra quatre faltes i en troba dues causes. La contumàcia, la desobediència, l’orgull i la murmuració són faltes que poden portar a l’excomunió; l’origen d’aquestes faltes està en no seguir la Regla o en menysprear els manaments dels ancians; i pensem aquí que per sant Benet l’edat sols és una xifra, l’ancianitat de la que parla és l’experiència i la maduresa espiritual, no pas la corporal perquè pot ser que ambdues no coincideixin.

Pensem que aquest capítol està situat al inici del denominat codi penal de la Regla, és la seva introducció i d’aquest se’n deriven els principis fonamentals de tota la resta. Tota falta, tot pecat ve de no acomplir amb la Regla i el que ens manen; tota falta neix de la murmuració, es una mostra de desobediència, d’orgull i podem eternitzar-la en les nostres vides per la contumàcia,

Contumax

Per lluitar contra la contumàcia tenim el propòsit d’esmena. Així ser recalcitrant o contumaç; és una actitud que pot merèixer l’expulsió del monestir, «si és contumaç, que sigui expulsat del monestir» (RB 71,9) ens diu sant Benet respecte a la manca d’obediència dels uns envers als altres. «No faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria.» (Rm 7,19) ens diu l’Apòstol a la Carta als Romans que aquests dies escoltem a Matines. I és que podem faltar, és inevitable i ben humà caure; però tant sols el penediment sincer obre la porta al perdó de Déu i a la gràcia de la veritable esmena. Primer que tot reconèixer personalment les nostres accions sense ocultar-nos-en res, perquè al cap i a la fi a Déu res se li pot amagar. I admetent obertament la nostra culpa, sotmetre’ns a les exigències de la justícia de Déu, no desesperant mai de la seva misericòrdia; és a dir reconeixent les nostres faltes i recorrent al sagrament de la penitència, que ens hi ajuda i que ens reconcilia amb Déu. Per lluitar contra la contumàcia tenim el propòsit d’esmena, que és la ferma resolució de no tornar a pecar i d’evitar en tant que puguem el que pugui ser ocasió de cometre faltes. Ens deia un professor de l’Escolàsticat que el diable té una virtut i aquesta és la perseverança; siguem també nosaltres perseverants en combatre’l evitant de caure en les mateixes faltes sempre. Escriu sant Agustí en el seu Tractat sobre l’Evangeli de sant Joan que anem escoltant aquest dies a Matines alternant amb d’altres lectures: «¿I com ens podem reconciliar, si no eliminem el que s’interposa entre Ell i nosaltres? (...) Per tant no és possible la reconciliació si no es treu del mig el que no hi ha de ser, i s’hi posa el que cal.» (Tractat 41,4-5). No podem ni hem de renunciar al propòsit d’esmena, per molt que caiguem una volta i una altre en les mateixes faltes. Renunciar-hi seria renunciar a la nostra pròpia llibertat i Déu ens ha creat lliures; tant per fer el bé com el mal i està a les nostres mans fer el bé tant com no caure en el mal.

Inoboediens

Per lluitar contra la desobediència tenim l’obediència. La idea d’obediència presideix tota la Regla, i sant Benet la presenta com a signe de l’amor a Crist, a qui veiem o hem de reconèixer en l’altre. Humilitat i obediència tenen una estreta relació, així la primera és l’actitud interna, l’efecte produït en l’ànima pel temor de Déu; mentre que la segona és aquesta mateixa actitud expressada externament; d’aquí que en el fons es trobin i confonguin. Són tres els capítols que en la Regla que s’ocupen exclusivament i d’una forma explícita de l’obediència; perquè la Regla no només l’aconsella, sinó que la veu com el seguiment de l’exemple de Crist. El text de la Carta als Hebreus que anem seguint en la litúrgia aquestes primeres setmanes del temps ordinari ens ajuda a entendre aquesta idea identificant obediència amb Crist i servint-nos Ell de model per, renunciant a la nostra pròpia voluntat i al nostre propi interès, fer-nos servidors dels germans, com Crist ho fou seguint la voluntat del Pare. La desobediència per tant és signe de voler imposar la nostra voluntat per damunt de la del Senyor i d’allunyar-nos del seguiment del Crist.

Superbus

Per lluitar contra la supèrbia tenim la humilitat. La humilitat, com a valor humà, el pot viure tota persona; però per al monjo neix de la confiança en el Senyor i del reconeixement de la nostra migradesa davant de Déu i davant dels altres, que són imatge de Déu. L’humil confia i es posa al servei dels altres per amor al Crist. No és una tasca fàcil, cal anar treballant-la per anar rebutjant l’altivesa, el menyspreu més o menys subtilment expressat, el portar sempre els comptes dels greuges que crec que m’han fet, obstinant-nos a mantenir un protagonisme que satisfaci el nostre ego. Quan vivim les nostres limitacions com una humiliació, no passen de ser una experiència desagradable de la qual volem sortir surant el més aviat possible; sols quan la pau interior ens porta a abraçar la nostra situació confiats en el Senyor la vivim evangèlicament. Perquè una cosa és teoritzar sobre la humilitat i una altra viure-la. Un abaixament suportat no és si no humiliació; un abaixament estimat és humilitat i Crist no es va aferrar a la seva condició divina, sinó que es va fer no res, es va anorrear per amor als homes i per obeir al Pare.

Murmurans

I per lluitar contar la murmuració que tenim? Murmurar no vol pas dir anar dient en veu baixa, per a nosaltres mateixos quelcom; això fins i tot pot ser una teràpia per evitar caure en la murmuració. La murmuració que tant blasma sant Benet, que tant critica el Papa Francesc, és la que practiquem jutjant al proïsme, parlant malament del proïsme, escampant fins i tot calumnies; sense tenir la força, la valentia necessària de mirar els nostres propis defectes abans que els dels altres. En la murmuració s’hi sumen desobediència, contumàcia i orgull. Per no caure en aquest tipus de murmuració és pel que el Papa Francesc diu que és molt necessari mossegar-se la llengua abans de parlar malament de l’altre.

Desobediència, orgull, murmuració i menyspreu són faltes contràries a la Regla i a l’Evangeli; d’aquí la insistència de sant Benet en fer-nos adonar de que cal que ens esmercem en esmenar-nos-en tant com puguem amb l’ajut i la misericòrdia de Déu. Com diu sant Gregori de Nissa en la lectura de col·lació: «La perfecció cristiana tant sols té un límit: el no tenir límit.»


PROFESSIÓ REGULAR D’OBEDIÈNCIA DE F. JOAQUIM CERVERA

Al·locució de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, sala capitular, 25 de gener de 2019

Regla de sant Benet, capítol 58, La manera d’ademetre els germans

Estimat fra Joaquim,

Avui has tornat a demanar la misericòrdia de Déu i de l’Orde, tal com vares fer el dia que vestires l’hàbit de novici. Aleshores vas trucar a la porta del monestir, ara veiem que has persistit en la teva demanda, tot i que se t’han dit per endavant les coses dures i aspres per les quals es va a Déu, i has pogut escoltar, llegir i estudiar la Regla amb profunditat. Ara has de saber que la llei de la Regla estableix que a partir de demà no et serà lícit d’anar-te’n del monestir, ja que havent-ho pensat tant, has pogut refusar o acceptar.

Arribes a un punt important de la teva vida monàstica, el de lligar-te amb aquesta comunitat i fer-ho oferint simbòlicament la teva vida damunt l’altar com faràs demà, si Déu vol, dipositant-hi la teva cèdula de professió. Per aconseguir-ho avui davant la comunitat manifestes la teva voluntat d’assumir el camí de l’obediència monàstica per tal de configurar-te més i més al Crist, per no anteposar res a la seva Paraula i per cercar quina és la voluntat de Déu mitjançant la pràctica de l’obediència. Prens les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència per tal de que t’ajudin en el teu camí cap la vida eterna. Perquè aquesta és la vertadera meta, la vida eterna, tota altre no és més que una passa, això sí, que ens cal anar fent en la bona direcció.

Has arribat lluny i no has arribat enlloc alhora, com tots i cadascun de nosaltres, perquè on ens cal arribar és al Crist i a Ell no hi arribem mai del tot en aquesta vida. Has de viure la teva vida com un camí, com una ocasió en tot moment per entrar en contacte amb la voluntat del Pare, sense perdre mai de vista per Qui t’has compromès, perquè sense la passió enamorada pel Crist la teva vida no tindrà futur, estarà buida i és això contra el que hauràs de lluitar cada dia. Tens recursos per fer-ho, al llarg d’aquests anys els has anat aprenent: la fidelitat a l’Ofici Diví, el contacte amb la Paraula de Déu, el treball i la força de l’Eucaristia; tot això viscut en comunitat; no ho perdis, no ho menyspreïs mai. No permetis mai que la teva reacció davant qualsevol entrebanc, que segur que tindràs, sigui la de caure en el desencís, en el pessimisme o en la crítica, abans de criticar confia’t al Senyor i procura apreciar i comprendre el que t’envia. Ell t’ajudarà per no caure en trobar-ho tot malament, en perdre la il·lusió i caure en la murmuració amenaçant així la unitat i la caritat. En qualsevol comunitat, en qualsevol monestir si ho cerques trobaràs, sense masses dificultats, suficients elements de crítica per estar ocupat tot el dia si vols; sabem i tu també saps que som una comunitat imperfecte però que volem avançar junts cap a Crist, fer-ho malgrat o gràcies a les nostres imperfeccions i febleses tant físiques com morals, als nostres defectes de fàbrica. Tot això ja ho has anat coneixent i malgrat tot, vols ser un de nosaltres, per això vas venir, per això t’has anat preparant i saps que hauràs de tenir per centre la pregària i que potser algun dia no t’hi sentiràs prou bé però estigues cert que si desitges pregar, si desitges estar en presència del Senyor, no en dubtis que Ell t’escoltarà i t’ajudarà.

L’obediència que avui vols destacar d’una manera especial entre els vots que faràs demà, pot ser una defensa contra tots aquests perills, contra la pròpia voluntat; és ben fàcil tenir la temptació de fer-nos centre del nostre propi univers, de voler viure les nostres vides per la nostra pròpia satisfacció. L’art de ser cristià, l’art de ser monjo, deia el cardenal Basil Hume, abat benedictí, es aprendre a posar Crist al centre de les nostres vides i estimar a Déu i als altres tal com Ell ens va ensenyar. Construir la nostra vida en Crist significa comprometre’ns pel seu amor i el seu amor ens demana coherència en el propi comportament, seguir en la nostra conducta els manaments de Crist, de l’Església i de la Regla. El que hem de témer és la pusil·lanimitat, l’egoisme, la lleugeresa, la comoditat; tot allò que pot fer emmudir la veu de Crist dins dels nostres cors; però no tinguis mai por fra Joaquim de les exigències de l’amor de Crist. Dirigeix sempre vers Ell la teva mirada amb la lectura de la seva Paraula, intimant amb Ell en la pregària, servint-lo en el treball, no deixant mai de formar-te interiorment amb profunditat i serenament. Sols amb Crist al costat podem caminar segurs, tant sols portant la seva presència a totes les nostres activitats podrem tenir la certesa de que el cerquem i de que Ell també ens cerca.

Estimat fra Joaquim, han estat uns anys de formació durant els quals t’has anat plantejant si cercaves Déu de veritat i també nosaltres ens ho plantejaven respecte a tu; sols Crist pot donar una vertadera resposta a aquesta pregunta i Ell ja te la seva resposta, Ell ja sap si tu o qualsevol de nosaltres el cerquem amb sinceritat de cor, de fet sols Ell ho sap. Per això mateix lluita amb afany per no defraudar-lo, ens cal lluitar a tots, cada dia, a cada hora, per tal de refermar-nos en el nostre camí de cerca de Déu. En el fons som uns privilegiats, no ens n’enorgullim pas per això, perquè el mèrit no és pas nostre, és Ell qui ens ha cridat i nosaltres aixecant-nos amb dificultat li hem respost, ara no ens aturem, ara no t’aturis estimat fra Joaquim, persevera amb armes tant esplèndides com aquesta de l’obediència, que és una obediència, no ho oblidis mai al mateix Crist. Com diu el Papa Francesc en el llibre sobre la vida consagrada que ens va servir de guia en el retir a Vallbona on vares preparar aquesta teva professió solemne «La qüestió no rau tant en fer, sinó a ser fidel.»

Per molts anys i que el Senyor t’acompanyi sempre en el teu camí.


LA HUMILITAT: EL DESÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,59

59 El desè graó de la humilitat és quan no riu fàcilment o de seguida, perquè està escrit: «El neci, quan riu, aixeca la veu».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 20 gener 2019

Umberto Eco posa en boca del seu personatge, el monjo benedictí Jordi, a la novel·la El nom de la rosa aquestes frases: «El riure és feblesa, la corrupció, la insipiditat de la nostra carn. (...) El riure allibera al camperol de la por del dimoni. (...) El riure distreu, per uns moments, el camperol de la por. Però la llei s’imposa a través de la por, el nom veritable de la qual és temor de Déu. (...) Al camperol que riu, en aquell moment no li importa morir, però després acabada la seva llicencia, la litúrgia li torna a imposar, segons el designi diví, la por de la mort.»

Sant Benet ens diu de no riure fàcilment ni de seguida. Vol dir amb això que hem d’estar tristos? No pas, es refereix al riure neci, groller, simple en el que tant sovint caiem en la temptació i amb el que aconseguim perdre potser el temor de Déu que hem de mantenir sempre davant els ulls i evitar completament d’oblidar-lo (RB 7,10).

Ens ho diu sant Benet també al capítol VI dedicat al silenci; que ja el profeta ens ensenya que, si de vegades cal estar-se de converses bones per raó del silenci, com més no cal abstenir-se de converses dolentes pel càstig del pecat. Per tant, ni que es tracti de converses bones i santes i d’edificació, per la importància del silenci, que no es concedeixi als deixebles perfectes, sinó rarament, el permís de parlar, perquè està escrit: «Si parles molt, no evitaràs el pecat»; i en un altre indret: «La mort i la vida estan en poder de la llengua». Per això sant Benet condemna a eterna reclusió les grolleries i les paraules ocioses i que fan riure i no vol que obrim la boca per a expressions d’aquesta mena (Cf. RB 6). La scurrilitas que sant Benet condemna tant severament, és una dissipació interior, lleugera i vulgar que no es correspon a prendre’s la vida seriosament, a estar atents, de viure cada cosa, cada gest, cada paraula, cada mirada, cada encontre, fins i tot cada pensament en plenitud (Cf. P. Mauro-Giuseppe Lepori, La liturgia, centro della vita monastica. Lilienfeld setembre 2018).

La nostra joia ha de ser una altre perquè la seva raó de ser, el seu origen és molt més profund que el del riure fàcil. Perquè l’alegria, la joia, si no és inalienable, sinó és per sempre, no és vertadera alegria. Sant Benet ens convida, ja al pròleg de la Regla, a acollir cada dia com el naixement d’una nova vida, com una bestreta de la resurrecció que tant anhelem, obrint els nostres llavis, ho diem cada matí tres cops, per proclamar la lloança del Senyor. Es viure de bon matí, encara fosc, aquell «ja sí, però encara no» de la presència de Crist entre nosaltres i aquesta vivència ens porta, ens ha de portar si la vivim veritablement, a l’alegria. La humilitat la puresa de cor és el secret de la joia, perquè la humilitat viscuda amb sinceritat no te res a veure amb la frustració. La frustració és enyorança, perquè allò que desitjàvem capritxosament no ho hem aconseguit i ens mostra de que no hem estat capaços de renunciar-hi per amor al Crist i això ens causa amargor. Aquell qui és vertaderament humil viu en pau, perquè ja es té per estimat per Déu i pels germans, el podem reconèixer per la claredat de la seva mirada, per la senzillesa de les seves paraules, per l’afabilitat del seu tracte; no hi ha afectació en el seu comportament, no hi ha en ell ni aspror ni cap necessitat de defensar els seu propis drets ni encara menys d’enfrontar-los als dels altres. Certament que la imatge d’alguns dels germans que hem conegut, en el que portem de vida monàstica, ens ve ara a la memòria i l’identifiquem amb el vertaderament humil i per tant joiós i alegre. Però mentrestant nosaltres podem pensar que la humilitat que ens demana sant Benet és entristir-nos, menysprear-nos, arrastrar-nos i per tant la rebutgem, ens parapetem en la defensa de la nostra malentesa dignitat o ens refugiem en el riure neci, en la bufoneria egocèntrica o la jovialitat sense amor de la que parlava el nostre Abat General a Lilienfeld al setembre, és d’això del que ens diu sant Benet que hem de fugir.

Així com hi ha un riure que ve de l’amargor, de la frustració, de la falsa superioritat i que és dolent, que fa oblidar el temor de Déu i duu a l’infern; també hi ha una joia bona que allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna. Els monjos hem de cercar aquesta alegria, la trobarem amb un amor ferventíssim, és a dir, avançant-nos a honorar-nos els uns als altres; suportant-nos amb una gran paciència les nostres febleses, tant físiques com morals; obeint-nos amb emulació els uns als altres; no cercant allò que ens sembli útil per a nosaltres, sinó més aviat el que ho sigui per als altres; practicant desinteressadament la caritat fraterna; tement Déu amb amor; no anteposant res absolutament al Crist, el qual volem que ens dugui tots junts a la vida eterna (Cf. RB 72). Una de les temptacions més serioses que tenim és la consciència de derrota que ens fa pessimistes, queixosos, desencantats, posant mala cara fins i tot per una tan gran futilesa com un plat a taula que no ens ve de gust. Per superar-ho ens cal que, conscients sempre de les nostres pròpies fragilitats i de les dels altres, estiguem certs de que hem rebut, de que tenim l’amor de Crist, un amor que té necessitat de ser mostrat, compartit. «Units a Jesús, busquem el que Ell busca, estimem el que Ell estima.» (EG, 267)

Escriu Umberto Eco: «El monjo Jordi en veu baixa (...) afegí —Joan Crisòstom ha dit que Crist mai va riure. —Res en la seva naturalesa humana li ho impedia —va observar el franciscà Guillem—, perquè el riure, com ensenyen els teòlegs, és cosa pròpia de l’home. Forte potuit sed non legitur eo usus fuisse (tal vegada va poder, però en cap lloc es llegeix que hagués estat el seu costum) —va dir escaridament el benedictí Jordi, citant a Pere Cantor. —Manduca, jam coctum est (menja que ja està assaonat) —va murmurar Guillem el franciscà. —Són les paraules que segons sant Ambrosi va pronunciar sant Llorenç a la graella, quan va convidar als seus botxins a que li donessin la volta, com també recorda Prudenci. Sant Llorenç sabia, doncs, riure i dir coses risibles, encara que només fos per a humiliar als seus enemics. Replicant amb un grunyit el monjo Jordi afegí —El que demostra que el riure està bastant prop de la mort i de la corrupció del cos —i haig d’admetre que la seva lògica era irreprotxable, conclou Adso.»

Sant Benet ens vol sempre alegres, ens vol sempre en camí, cenyits els nostres lloms amb la fe i amb l’observança de les bones obres, seguint el guiatge de l’Evangeli, anhelant de veure Aquell qui ens ha cridat al seu regne (Cf. RB, Pròleg, 21); en tensió escatològica que no exclou pas de viure amb plenitud la vida present sinó que estimula a viure-la amb major intensitat, ben conscients del seu sentit últim. Viure-la amb joia, amb alegria vertadera, sincera, no pas amb cara de pomes agres o de que ens comprin les ganes. Tenim la temptació d’entristir-nos o de caure en la rissa fàcil. Ser feliços, estar joiosos sols ho aconseguirem posant en pràctica la doctrina de Crist. L’alegria cristiana ha de caracteritzar tota la nostra vida, i no només un dia a la setmana o una estona al dia. La joia del creient s’ha de mostrar sempre i sols pot manifestar-se amb autenticitat servint. Servir, aquest és el camí de la felicitat i també el de la santedat diària; sols així la nostra vida transforma l’amor que rebem de Déu en un amor cap als nostres germans. La nostra joia serà plena, servint amb alegria. El Senyor ens ha cridat al monestir, li hem respost afirmativament; que més podem demanar si ens sentim cridats i estimats per Ell? En paraules de sant Agustí «Ens ha promès la vida eterna, on res no hem de témer, on res no ens pertorbarà, d’on no serem mai expatriats, on no morirem; on no plorarem al qui se’n va, ni desitjarem l’arribada de ningú.» (Sobre l’Evangeli de Joan 32,9). Que el Senyor ens ajudi a vèncer la temptació de l’ensopiment, la de la bufoneria egocèntrica i la del riure fàcil i ens ompli de la vertadera i única joia que ve del seu amor.


LA HUMILITAT: EL TERCER GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,34

34 El tercer graó de la humilitat és que el monjo, per amor de Déu, se sotmeti al superior amb tota obediència, imitant el Senyor, de qui diu l’Apòstol: “Es féu obedient fins a la mort”.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 13 gener 2019

El tercer graó de la humilitat té un to fortament cristològic. Com ens passa sovint una lectura apressada ens pot mostrar un text feixuc, dur i anacrònic perquè la mateixa paraula sotmetre no sona gens bé. Però el seu rerefons està ben vigent, Crist és el model d’obediència i l’amor de Déu el sentit de tota la nostra vida. Obediència i humilitat van ben juntes, però ha de ser una obediència lliure, sana, sense por, sense tardança, sense fredor, sense murmuració ni protesta; una obediència per amor al Crist. Perquè si obeïm murmurant, de mala gana, no ja en la boca sinó en el cor, encara que acomplim materialment el que ens manen de fer, no serà agradable a Déu ni de profit per a nosaltres.

La cita de l’himne cristològic de la Carta als Filipencs ens mostra com l’apòstol Pau tenia sempre a Crist davant dels seus ulls. Nosaltres, també hem de veure en Crist el nostre model. A Filipencs l’Apòstol ens està dient que hem de pensar, parlar i actuar de la manera en què Jesucrist ho va fer. Fer-ho així ha de ser l’objectiu de la nostra vida, això ens ha de guiar, marcar tota la nostra manera d’actuar. Jesús estava disposat a deixar-ho tot pel Pare, i aquest també hauria de ser el nostre sentit fonamental. Jesús va renunciar a la seva glòria, a la seva majestat, a la seva autoritat i a la seva esplendor, s’abaixà, i tot això ho va fer per amor, per servir als altres, per servir-nos a nosaltres. Jesús va viure com un serf, servint als homes de totes les capes socials, sense accepció de persones. Tant als rics com als pobres, tant als observants com als pecadors, tant als poderosos com als marginats. Més encara, va estimar de manera molt especial als allunyats de Déu, als pecadors, als malalts, als pobres i va dir amic fins i tot al qui el va trair, li va rentar els peus, màxim exemple de servei, fent Ell, el mestre, el treball d’un esclau del rang més baix davant dels apòstols. Perquè l’obediència té un caràcter marcadament comunitari, i en aquest context Jesús va ser obedient al Pare per donar-nos la salvació a tots els homes.

El tercer graó de la humilitat és un signe explícit del lliurament de les nostres vides a Jesús. La nostra vocació exigeix que no seguim pas la saviesa ni les suggestions de la nostra naturalesa, sinó que obeïm a la llei de l’Esperit. Així l’obediència no aniquila la nostra personalitat, sinó que ens fa més lliures, ens assimila a Crist i ens deixa trobar la nostra veritable identitat com a fills de Déu. En aquest graó sant Benet canvia un xic l’accent; si abans tractava de la humilitat com a actitud davant de Déu, ara ens la mostra com a subjecció a una persona. Si volem captar aquest pensament en tota la seva profunditat, topem amb un gran misteri que només s’il·lumina amb l’exemple de l’obediència de Jesús. Llavors ens sentim interiorment lliures, ja que l’obediència és sobretot un encontre personal amb Crist. L’obediència, sense límits de la que ens parla sant Benet no és una obediència cega ni antinatural sinó que significa una obediència que penetra totes les fibres, que concentra totes les forces. Practicar-la és d’una importància decisiva per al monjo que cerca de tenir un cor pur, així es lliura a l’obediència perfecta perquè sap que cap altre camí el portarà més directament i amb major seguretat cap a Déu. Es tracta d’estar units, de col·laborar, d’estar disponibles. Llavors l’obediència adquireix una dimensió humana i no és que signifiqui la mort de la nostra pròpia voluntat, de la nostra llibertat, sinó que és una major participació en l’obediència de Crist.

L’obediència per sant Benet és mes aviat tot el contrari al sotmetiment. L’obediència constitueix l’eix de tot l’itinerari monàstic; sempre en referència a l’altre, a fer la seva voluntat, la del Pare, com Crist. L’exemple el tenim en la vida de Jesús marcada per una obediència total al Pare. Si el volem seguir a Ell, hem de seguir el camí que Ell ens assenyala. El veritable deixeble de Jesús compleix la voluntat del Pare; per això per a sant Pau l’obediència és el fonament de la salvació. La idea d’obediència va trobar un ressò extraordinari entre els monjos a partir ja de les primeres generacions del monacat. Els pares del desert no es cansaran d’insistir en aquesta crida a l’obediència a Déu, a l’Escriptura, a l’ancià espiritual, a la regla, als germans. No és qualsevol tipus d’obediència, sinó una obediència digna de Déu, agradable a Déu. Sant Benet segueix així la tradició de l’espiritualitat cenobítica, que considera a l’obediència com un element primordial, imprescindible per a l’existència mateixa de la comunitat, perquè l’amor a Crist és el principal, l’únic motiu d’obeir. Per a la Regla, l’obediència és renunciar al lliure exercici de la pròpia voluntat, imitant al Senyor que no va venir a complir la seva sinó la d’aquell que el va enviar. Perquè aquesta obediència sigui perfecta davant Déu, ens diu la Regla que s’ha de practicar sense por, sense tardança, sense fredor, sense murmuració i sense protesta, perquè per a la Regla el pitjor defecte contra l’obediència i contra la vida comunitària és la murmuració. Com diu el Papa Francesc la murmuració és una actitud que consisteix a fer sempre el comentari negatiu per a destruir a l’altre; aquest pecat de murmurar és quotidià, en la nostra pròpia vida ens trobem murmurant sovint perquè no ens agrada això o allò i en comptes de tractar de resoldre una situació de conflicte, murmurem secretament, sempre en veu baixa, perquè no tenim el valor suficient per a parlar clarament. Obeir exteriorment no és suficient sinó va acompanyat de bona voluntat, perquè al superior o a l’ancià o al germà se’ls pot enganyar; però a Déu no; Ell sap que hi ha al nostre cor, al nostre interior, sols Ell ho sap. Els monjos hem de avançar per aquest camí, de renúncia a la nostra voluntat, al nostre interès personal, per a fer-nos servidors dels germans en qui hem de veure al mateix Crist. Crist ens és el model d’obediència i l’amor de Déu el sentit de tota la nostra vida.


COM S’HA DE CONVOCAR ELS GERMANS A CONSELL

De la Regla de sant Benet
Capítol 3

1 Sempre que hi hagi algun afer important al monestir, que l’abat convoqui tota la comunitat i exposi personalment de què es tracta. 2 I, després d’escoltar el consell dels germans, que s’ho pensi i faci el que cregui més convenient. 3 Justament per això diem de cridar-los tots a consell, perquè sovint el Senyor revela al més jove allò que és millor. 4 I que els germans donin el consell amb una submissió ben humil, i que no gosin defensar amb arrogància el seu propi parer, 5 sinó que tot ha de quedar a la decisió de l’abat, i tots l’obeiran en allò que ell haurà judicat més profitós. 6 Però, així com correspon als deixebles d’obeir el mestre, també pertoca a ell de disposar-ho tot amb seny i amb justícia. 7 Que en tota cosa, doncs, segueixin tots la Regla com a mestra, i que ningú no gosi apartar-se’n. 8 Que ningú al monestir no segueixi el voler del seu propi cor, 9 ni s’atreveixi a disputar amb el seu abat descaradament ni fora del monestir. 10 I si s’hi atrevia, que sigui sotmès al procediment regular. 11 Però també l’abat ho ha de fer tot amb temor de Déu i amb observança de la Regla, sabent, sense cap dubte, que haurà de retre compte a Déu, jutge rectíssim, de totes les seves decisions. 12 Si es tracta d’afers de menys importància en els interessos del monestir, que demani el consell només dels ancians, 13 tal com està escrit: «Fes ho tot amb consell, i, un cop fet, no te’n penediràs».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 6 gener 2019

Sant Benet estableix un procediment de discerniment per tal de prendre les decisions sobre els assumptes més importants. Recollir l’opinió de tots, també la dels més joves, i finalment l’abat és qui decideix, tal com diu sant Benet ben clar dues vegades. Per l’alta edat mitjana establir uns procediments decisoris democràtics, tal com avui ho entenem, hauria estat anacrònic; sant Benet no estableix pas, es podria dir que li és impossible d’establir, un procediment sobre la màxima vox populi, vox Dei. Però si que ens dona una clau important, fonamental, ens diu que és el Senyor qui ens revela la bona decisió i que ho pot fer fins i tot per mitjà del més jove. Emprant el verb revelar sant Benet situa la presa de decisions importants en un escenari diferent, no es tracta tant sols de sospesar els pros i els contres, de calcular els avantatges i els inconvenients; sinó que la bona decisió és la voluntat de Déu i Ell d’una manera o altre la revela, la fa saber i ens permet descobrir la veritat, esbrinar la decisió encertada. De la tradició monàstica en la que beu sant Benet es desprèn que una de les conseqüències del pecat és que aquest ha posat un vel davant la veritat, davant de la Paraula de Déu, de l’Escriptura, i per tant per descobrir el bé ens cal fer un procés, ens cal desvelar-lo. Obrir la mirada interior a una realitat que ja existeix, que ja és present, però que no acabem de veure o si més no fer-ho amb claredat. Per això sant Benet relaciona la presa de les decisions importants amb el consell i aquest amb la humilitat, la submissió i l’absència d’arrogància.

Per sant Benet no es tracta tant de comptar vots com d’una actitud més profunda. La relació amb l’obediència, que ell ens destaca té a veure amb el sentit d’aquest mot en llatí, que vol dir escoltar, parar l’orella per saber que és el més convenient, saber quina és la voluntat del Senyor; esbrinar entre tots que ens vol dir el Senyor. S’oposa això a la defensa de l’opinió personal entesa com la formulació dels propis interessos, de la imposició de la pròpia voluntat. Potser el contingut d’aquest capítol pot tenir avui una lectura políticament incorrecte, però llegit correctament és certament un dels capítols clau; estar certs de que la meva opinió és una entre d’altres, amb tant de valor com les altres, oberta a la revelació de Déu com les altres, però no més que les altres. El tema no és imposar-se, d’una manera o d’una altre, sinó cercar la voluntat de Déu, que és el que hem vingut a fer al monestir.

En aquest procés sant Benet ens va donant les pautes per l’actitud dels germans i la de l’abat. Pels germans estableix que cadascú doni la seva opinió, amb humilitat, sense arrogància, és a dir sense caure en la temptació d’exagerar els arguments, de vestir un relat que allunyant-se un xic de la veritat cerqui captar la voluntat dels altres; no pas faltant a la veritat però si que seguint el propi voler mirar de totes les maneres possibles d’imposar-lo. També l’abat pot tenir la temptació de mostrar els arguments de manera tendenciosa, poc equitativa, accentuant alguns aspectes i disminuint, dissimulant o obviant-ne d’altres. Ambdues actituds són poc sinceres, enterboleixen més que ajuden a revelar la veritat i amb elles es corre el perill de faltar a la sinceritat. Fins i tot l’abat pot tenir la temptació d’escoltar havent pres ja la decisió i no tenint cap intenció de canviar-la, això també és un error i no pas lleu. La decisió final ha de ser fruit d’escoltar, de discernir la voluntat de Déu i no pas d’acontentar a l’abat o a un o altre germà. Hi pot haver també el risc de callar-se l’opinió o la d’oposar-se sistemàticament a la dels altres; ambdues postures tampoc no ajuden a la comunió.

A l’abat sant Benet li demana seny i justícia; el mot llatí traduït al català per seny és provide que ve del verb providere el significat del qual va més en el sentit de preveure, de pressentir, de calcular els efectes i resultats d’una decisió. Sant Benet ens fa veure la dificultat de cercar tots junts la veritat, de caminar cap a la decisió encertada, potser sense haver copsat del tot els arguments. Sant Benet va en la línia de l’Apòstol a la Primera Carta als Corintis, també la comunitat pot ser comparada a un cos on cada monjo té la seva funció i aquesta és fonamental, sense participació responsable d’un la resta perd unitat. I finalment, havent estat escoltada l’opinió dels germans cal prendre la decisió procurant escoltar la veu de l’Esperit que parla a tota la comunitat, a cada germà, sovint al més jove ens diu sant Benet. Un cop presa la decisió aquesta ha de ser rebuda per tots, fins i tot pels qui no els hi agrada, també sinó es correspon amb la nostra opinió; un cop la comunitat ha parlat i l’abat ha decidit havent-la escoltada, el resultat és ja també nostre. Sant Benet ens ho diu clarament i amb senzillesa, escoltar amb atenció, prendre la decisió i aplicar-la.

Tot plegat representa un repte que en certa manera hem començat a afrontar en els treballs en grup, on pot ser més fàcil expressar-se sobre temes importants que finalment han de ser decidits entre tots al Capítol. També és molt útil el consell dels ancians, que diria sant Benet, en el nostre cas el consell de l’abat, un òrgan més reduït que permet exposar problemes i temes que requereixen més discreció i reserva. Sant Benet oposa les idees de desig, de voluntat i el voler del propi cor, d’una banda, i la Regla com a mestre de la qual ningú ens hi hem d’apartar temeràriament, de l’altre. «Que ningú al monestir no segueixi el voler del seu propi cor» esdevé la clau de volta de tot el capítol, una frase situada al centre per dir-nos que el que cerquem és el guariment del nostre propi cor, fent un camí de conversió, de llibertat. Escoltàvem aquesta setmana la conclusió de la Declaració de l’Orde « mai no arribem a realitzar perfectament el nostre ideal; per tant, sempre tindrem necessitat d’aquella conversió contínua i sincera mitjançant la qual nosaltres, com a individus i com a comunitat, anem sent transformats a imatge de Crist, el Fill de Déu.» Que Ell ens hi ajudi i ens guiï.


Llegiu més comentaris

Castellano  
English
Français
 

      
      © Abadia de Poblet · 2005