|
Francesc Dorda nasqué a can
Dorda de Mata, vora Mataró (Maresme), el 19 de març de 1641, fill de Jaume,
mariner, i Margarida. Rebé les primeres lletres a Mataró, i estudià després a
Barcelona. Conegué probablement els monjos de Poblet al priorat de Natzaret,
casa dependent de Poblet situada a la Rambla barcelonina, al costat del palau
de la Virreina. Entrà a Poblet i hi vestí l’hàbit cistercenc el dia 23 de gener
de 1681 sota l’abat Vicenç Prada (1680-84). Professà com a monjo el 22 de
febrer de l’any següent i el 1685 fou enviat al Col·legi pobletà de Sant
Bernat, a la ciutat de Lleida, restablert aquell mateix any després de la seva
supressió l’any 1646 a causa de la Guerra dels Segadors, per cursar els estudis
filosòfics i teològics.
Acompanyà com a secretari l’abat
Pere Virgili (1688-92) en la seva visita a les baronies pobletanes,
redactant-ne les actes. L’abat Pere Albert (1692-96) el nomenà mestre de
novicis i arxiver major, i des de 1694 ostentà també el càrrec de vicari del
terme. Redactà aleshores el seu Directori Litúrgic (1694) en 6 llibres.
Exercint el càrrec de bosser (administrador) durant els abadiats successius
dels pares Josep Rosés (1696-1700) —que emprengué un seriós redreç econòmic de
la casa— i Josep Tresánchez (1700-4), treballà de 1694 a 1700 en una concòrdia
amb els creditors del monestir, i per això obtingué llicència per anar a la
Cort de Barcelona el 1697.
El 14 de setembre de 1704 fou
elegit abat de Poblet, essent Vicari General de la Congregació de la Corona d’Aragó
el pare Pueyo, del monestir de Piedra. Per les dificultats que comportava la
Guerra de Successió, l’abat Dorda, partidari de l’arxiduc Carles d’Àustria
—proclamat rei d’Espanya a Barcelona el 1705 amb el nom de Carles III—, ocupà
aquests anys el Comissariat General per a tot l’Orde —tot i haver-lo vetat
personalment Felip V—, essent Vicari General el pobletà pare Llinàs, abat d’Escarp
(1705-9). La seva estada forçada a Barcelona, obligà Dorda a nomenar el seu
prior, pare Fontanilles, prior president de Poblet.
L’arxiduc Carles d’Àustria li
atorgà el càrrec de Vice-Tresorer General i President del seu Consell d’Hisenda.
L’arxiduc li obtingué el 1707 el bisbat de Potenza, al regne de Nàpols, del
qual no arribà a prendre possessió. El 1708 presidí a Barcelona la cerimònia
solemne de recepció de la reina Elisabet de Brunswick Wolfenbütttel. «Sense cap
mena de dubte, el reconeixement per part del pare Dorda de l’arxiduc com a rei
no era fruit d’un simple oportunisme sinó una opció política sincera i
profunda», afirma Agustí Altisent en la seva Història de Poblet (Poblet 1974, p.
538).
Preconitzat bisbe de Solsona,
també a instàncies del rei Carles, el 20 de setembre de 1708, en prengué
possessió el 3 d’abril de 1710. A Poblet el succeí, en qualitat de prior
president, el pare Baltasar Fontanilles (1708-13). Fins al 1713 no s’elegiria
un nou abat en la persona del pare Josep Escuder (1713-16).
Nomenat per butlla papal
Comissari de la Santa Croada, el bisbe Dorda posà la primera pedra de la nova
església del convent dels pares paüls al carrer de Tallers de Barcelona (avui
església i convent de l’Orde de la Mercè a l’adjacent plaça de Castella). Entre
l’1 d’abril i el 31 de setembre de 1712, trobant-se vacant la seu primada i
metropolitana de Tarragona i exiliats o impedits els altres prelats més antics,
Dorda convocà i presidí el Concili Provincial Tarraconense celebrat a
Barcelona, retornant tot seguit a la seva seu de Solsona.
Acabada la Guerra de Successió
amb la victòria de les tropes franco-espanyoles (1714), el bisbe Dorda fou
expulsat del seu bisbat de Solsona —del qual Roma es negarà a proveir la vacant
fins després de la seva mort— pel Decret d’Extrañamiento de Felip V de 1715. Es
retirà llavors a Poblet on residí a la «Casa del Prior». Li devem el primer
projecte del que serà la gran Sagristia Nova del monestir.
Morí a Poblet el dia 3 de
desembre de 1716, i fou sepultat en una urna de pedra adossada a la paret de la
nau de l’Evangeli de l’església de Poblet, l’única tomba del monestir que,
curiosament, no va ser profanada després de l’exclaustració i abandó de Poblet
a partir del 1835.
|
|
|
