21/11/2019
 
 
 
  Benvinguda
 
  Benvinguda
 
  Comunitat monāstica
 
  Hostatgeria
 
  Orgue
 
  Vida espiritual
  Mater Cistercii
  Octavari de pregāria per la unitat dels cristians
  Litúrgia
  Lectura i pregāria
    · Bíblia
  Finestra de pregāria
  Homilies predicades
  Esperit i paraula
 
  Arrels
 
  Turisme
 
  Germandat
 
  Cosmos Poblet
 
  Botiga
 
  Agenda i actualitat
 
  Arxius i biblioteca
 
  Enllaįos d'interčs
 
Vida espiritual  / Lectura i pregāria 
Lectura i pregāria
 


ELS SALMS, UN MAPA PER A UN VIATGE

1. Introducció als escrits: una nova secció de la Bíblia

Acabat el nostre recorregut pels profetes (nebiim) —hem llegit Isaïes, Jeremies, Ezequiel, Amós i Jonàs—, encetem una nova secció de la Bíblia: els escrits (ketubim), els altres escrits. Un segon nivell de relectura i comentari de la Torà.

A mi m’agrada dir que els profetes actualitzen la Torà per a la història, és a dir, en un marc solemne, el del destí del poble, conjuntament amb els altres pobles i nacions. En canvi, els escrits situen el projecte amorós de Déu, amb la seva exigència d’una vida recta i justa, a nivell personal i social, en el marc de la quotidianitat, de la realitat concreta.

Ens ajuda a entendre-ho teològicament aquest fragment del llibre dels Nombres: «Entre els ancians inscrits, n’hi hagué dos que no van anar a la tenda, sinó que es quedaren al campament. L’un es deia Eldad i l’altre Medad. Però l’esperit també va reposar damunt d’ells, i dins el campament mateix es posaren a parlar com els profetes» (Nm 11,26).

El Senyor vessa sobre un grup d’ancians aplegats a la tenda del trobament el mateix esperit —esperit diví, esperit de profecia— del qual participa Moisès, per tal que l’ajudin a portar la càrrega del poble. D’aquests ancians «inscrits» (en hebreu s’escriu ketubim, com la tercera secció de la Bíblia, els escrits), dos, Eldad i Medad, s’havien quedat al campament, és a dir, en el lloc de la realitat profana, quotidiana. I també ells, segons el text sagrat, han rebut l’esperit de profecia, com els altres que es trobaven en un lloc sagrat. Per tant, també els altres escrits de la Bíblia, en el marc de la realitat profana, de l’experiència humana, han rebut la capacitat d’interpretar profèticament la Torà, de rellegir-la, d’actualitzar-la per a aquest àmbit. És la Torà mateixa qui ho certifica: Nombres és un rotlle de la Torà, la primera instància d’autoritat.

2. Els salms

El primer llibre d’aquesta nova secció, els Escrits, és un llibre teològicament molt fort, un llibre cabdal, un llibre essencial. El llibre dels salms, en hebreu sefer tehilim, llibre de les lloances. En aquest article en parlarem una mica en general, en una clau interpretativa molt personal meva, a partir d’una idea de l’estimat papa Benet XVI, i basant-me en el curs de salms que vaig fer a Montserrat (2000-2001) amb el Dr. Ramon Ribera Mariné, monjo de Montserrat.

Benet XVI, quan era el cardenal Ratzinger, en una conferència sobre l’Advent comentava el salm 24: «A vós elevo la meva ànima Senyor, Déu meu en vós confio». I deia: «Aquesta expressió ens pot resultar banal, perquè ja no estem acostumats a l’aventura que condueix la persona al centre d’ella mateixa. Mentre que els nostres mapes són cada cop més complets i exactes, l’íntim de la persona es torna cada cop més una terra ignota, un país desconegut, tot i que s’hi podrien fer descobriments molt més grans que en l’univers visible» (Cercate le cose di lassù. Rifflessioni per tutto l’anno. Accostarsi alla presenza di Dio. Paoline 2005, pàg. 11).

Els salms parlen de Déu, però també de l’home. De fet ens proporcionen el mapa de la nostra identitat, el mirall —en expressió d’André Chouraqui—, o els miralls, on aprenem a mirar-nos, on aprenem, sobretot, a descobrir la mirada de Déu que ens fita i ens ajuda a purificar els nostres ulls, a ajustar-ne el camp de visió. Els salms, al capdavall, parlen de Déu i de l’home, parlen de Déu des de l’home, com a experiència humana, i parlen de l’home des de Déu, com a aventura divina. Els salms són l’alè de Déu barrejat amb la carn de l’home.

2.1. Problemes que tenim en la lectura dels salms

Els salms, mapa del nostre interior. Retinguem aquesta idea del papa Benet. En general fem —l’Església fa— una lectura massa moralitzant de l’Escriptura, com si fos un codi per a regular la conducta humana. I l’Escriptura, certament, tal com la rebem de la tradició dels rabins, de la tradició dels pares, des d’Orígenes, fins a Bernat... no és el Codi d’Hammurabi. És quelcom més seriós i més interessant. Però també més arriscat, és clar. Per això, com deia sant Gregori el Gran, les paraules de l’Escriptura creixen amb el qui les llegeix, i el qui llegeix creix amb elles: «divina eloquia cum legente crescunt». Aquesta és, em sembla, l’autèntica lectio divina, la que ens fa créixer, i la que fa créixer la Paraula. Hauríem de fer una lectura més identitària de la Bíblia, no tant com el llibre que ens ensenya el que hem de fer, sinó més aviat com el llibre que, entrant en diàleg amb nosaltres, ens fa créixer i ens configura com a possessió personal de Déu, com a poble seu, tots i cadascun de nosaltres.

Quin és el problema pel que fa als salms, el llibre de pregària de l’Església? La distribució actual dels salms en la Litúrgia de les Hores, que ha convertit el salteri en una mena de Cantoral de Missa Dominical on tenim uns salms per a unes hores i uns altres per a unes altres. Ací potser cal dir alguna cosa dels dos estils de recitació del salteri que es troben a l’origen de la configuració de l’ofici diví tal com el coneixem avui. L’estil monàstic, que feia una lectura-pregària contínua dels salms, des del 1r fins al 150, i l’estil propi de l’ofici basilical o catedralici, que comença a introduir una certa especialització triant els salms en funció del seu tema segons l’índole de cada hora litúrgica. A partir del segle XIX, la crítica literària acabarà de consagrar aquesta tria amb la distribució dels salms segons els gèneres literaris, tal com ho trobem en totes les nostres Bíblies. Així parlem d’himnes, de súpliques, de salms reials, de salms de la Llei, històrics, de cants de Jahvè Rei, etc... i els anem repartint en funció de les Hores. Els himnes s’escauen més per a les Laudes, les súpliques potser per a les Vespres, etc.

Sant Benet, a la Regla, mostra una clara preferència per l’oratio continua del salteri, i alhora introdueix alguns aspectes propis de l’ofici basilical romà, com per exemple els salms matutins, triats expressament per a les Laudes, a banda d’altres elements, com els versets, els responsoris, etc.

Aquesta lectura o pregària discontínua que fem del salteri és un problema, ja que no ens permet aquesta identificació profunda amb l’experiència que batega al fons del llibre dels salms: és com si ens haguessin desordenat els països en un mapa, o els haguessin barrejat els noms. Parlo de problema. I els problemes hi són per a fer-nos avançar.

2.2. L’ordre dels salms

El salteri, des del salm 1r fins al 150, se’ns presenta com un itinerari, com un tot, com un llibre, en el sentit fort del terme, no com una col·lecció de pregàries. Ho va entendre molt bé sant Agustí en el seu comentari, quan afirma, comentant el darrer: «Ordo psalmorum mihi magni sacramenti videtur continere secretum. L’ordre dels salms em sembla que conté el secret d’un gran sagrament» (Enarrationes in psalmos 150,1). Òbviament, per a ell, i per a nosaltres, el sagrament és Crist, veritable sentit i cor de l’Escriptura.

Agustí parla de l’ordre dels salms. El sagrament és l’ordre dels 150 salms. Només així podem entendre el salteri com a mapa del tresor, Crist, amagat en el nostre interior. A sant Benet també li preocupa l’ordre, i la necessitat de recitar el salteri tot sencer, amb els 150 salms: «que en tot cas s’observi això, que cada setmana es reciti el salteri amb tots els cent cinquanta salms, i que a les vigílies del diumenge es reprengui sempre per on s’ha començat» (RB 18,23). Hem de remarcar que el títol d’aquest capítol 18 és precisament: «Quo ordine ipsi psalmi dicendi sunt. Amb quin ordre s’han de dir els salms».

El salm 150, com a epíleg o final del viatge, i el 1 i el 2, com a pròleg de tot el salteri, ens donen les claus de lectura i d’interpretació d’aquest mapa.

Els salms 1 i 2 són dos salms sense títol, posats sense més ni més al principi del llibre. Aquesta és una pista important. Visualment el llibre ens diu ja que aquests dos salms tenen una funció especial. Comprovem-ho: el salm 1 comença de forma abrupta: «feliç l’home...», feliç, el mateix terme que reprendrà Jesús en el seu sermó de la muntanya, un altre camí de la felicitat: les Benaurances. Feliç, benaurat l’home! I el salm 2 comença també, de forma abrupta, amb un lama, amb un «per què?» (és un plany, una lamentació, una interpel·lació): «Per què s’avaloten les nacions i els pobles es conjuren en va?». Llegim aquests dos salms. En les nostres Bíblies, comparats amb el següent, el 3, per exemple, no porten cap títol. El 3 porta el títol: «Salm del recull de David, de quan fugia del seu fill Absalom». Però els salms 1 i 2 no porten cap títol. No em refereixo pas al títol en negreta, que és obra editorial moderna; em refereixo al títol que ocupa normalment el primer verset del salm.

En aquest pròleg del salteri, salms 1 i 2, hi ha una paraula clau: «feliç», en hebreu aixré. La trobem a Sl 1,1 i a 2,12, obrint i tancant. D’aquest recurs se’n diu «inclusió literària»: vol dir que aquests dos textos tan diferents pel que fa al gènere literari i al registre teològic, s’han de llegir com un tot unitari.

El pròleg, doncs, ens indica que el salteri ens parlarà de la felicitat, la felicitat com a meta i alhora com a camí, com a pelegrinatge de creixement espiritual. El salm 1, encara, ens diu que la felicitat es troba en la meditació de la Torà. La imatge sapiencial de l’arbre i de l’aigua, símbol d’una vida feliç, reeixida i plena de fruits, ens remet a Gn 2 i 3. La felicitat i la infelicitat. El tema dels dos camins que apareix a Dt 30,15-20 i que reprendrà també l’evangeli en la paràbola del camí ample i de la porta estreta (Mt 7,13-14). Un camí que reïx, perquè el coneix el Senyor, o un camí que es perd, que no és camí, que no duu enlloc. La paraula camí (derej), després de felicitat i torà, és la més important del salm 1: tres vegades. Un cop més el terme camí ens remet a Gn 3,24, als inicis, a la Torà: un querubí veda l’accés, el camí (derej) a l’arbre de la vida. Ara el salm ens ofereix la possibilitat de refer aquest camí, el camí de la vida, per mitjà de la Torà (simbolitzada ja d’altra banda en el relat de Gn 2 i 3 amb la metàfora de l’arbre del coneixement i el manament de no menjar-ne el fruit). La Bíblia es rellegeix constantment!

El salm 1 es mou en un nivell molt humà: «feliç l’home (ish)». La felicitat, el camí de la vida, en la Torà, se’ns proposa com una tasca humana, viscuda i feta en la quotidianitat: ish-isha, en hebreu, designa l’ésser humà (adam) com a masculí i femení. Per això subratllàvem al principi, que els escrits, la tercera i darrera secció de la Bíblia, de la qual els salms són el pòrtic, ens situen, deixat ja el pla més universal de la història on s’experimenta la salvació de Déu (profetes), al bell mig del campament, a la plaça de la ciutat com a àmbit de la realitat profana, de l’experiència humana, de la quotidianitat.

El salm 2, encara som al pròleg, fa un salt qualitatiu respecte del primer: un salt teològic decisiu. Canviem de registre, certament, i solament la inclusió del mot «feliç» i l’absència de títol fa que el puguem aparellar amb el salm 1. El salm ens presenta dos nous grans personatges protagonistes del salteri: el Senyor (Adonai, Jahvè) i el seu ungit, el Messies. I la presentació és dura, complicada: la missió del messies a la terra, una missió que consisteix a ser el sagrament i l’actualització de la salvació de Déu, topa amb l’oposició i la revolta. El salm, doncs, introdueix el tema de la lluita, que serà un dels més constants del salteri. Els pobles es conjuren per fer fracassar el pla salvífic de Déu, el seu projecte de reconduir la humanitat cap a l’arbre de la vida pel camí de la Torà. Però és que el salm 1, en un pla purament humà, ja ens presentava aquesta mateixa lluita que el salm 2 presenta de manera més teològica. El salm 1 ens parlava del just (tsadic) i de l’impiu o malvat (raixa) com dues possibilitats de situar-se davant Déu. En el salm 2, el messies, l’ungit del Senyor, és una encarnació d’aquest just al qual s’oposen els malvats (rexaïm), encarnats per les nacions i els seus sobirans. La lluita entre el just i l’injust, o millor, entre el just i l’impiu, el qui viu segons la Torà i el qui en viu al marge, és transposada a un nivell quasi còsmic, o almenys global: els goim, els pobles que no són Israel, la resta de la humanitat, per tant, es revolta contra l’ungit del Senyor, i el mateix Senyor surt com a garant del triomf del seu messies, és a dir, de l’èxit del seu pla de salvació. Per això, «feliços els qui es refugien en ell», en el Senyor, com acaba el salm 2. Enllaçat amb el tema del messies, i al bell mig del salm, trobem el tema de la filiació o adopció reial de l’ungit, vinculada a Sió-Jerusalem, el lloc del Temple, de la presència “sacramental” de la salvació de Déu, on el messies-rei és consagrat, ungit —adoptat per Déu— per esdevenir el guia i el pastor del poble.

Els dos salms «pròleg» ens proposen diferents filons per a la meditació del salteri, diversos fils conductors, però al capdavall molt relacionats entre sí. El filó de la Torà com a camí de la felicitat i de retorn a l’arbre de la vida, a la comunió amb Déu, el filó de la lluita entre el just (tsadic) i el malvat (raixà), aquesta lluita que marca tota la història de la humanitat i també la història del nostre propi cor, i que és un dels temes recurrents del salteri, que es va repetint en moltíssims salms. I el tema major del messies, una altra de les claus amb què haurem de llegir tot el salteri, el messies sempre com a sagrament de la salvació de Déu (clau teològica). De fet el salteri és atribuït simbòlicament a David, l’autor dels salms.

Al final del camí, el salm 150 apareix com la gran doxologia, el «Glòria al Pare» de tot el salteri. L’últim verset del salm 150 és molt significatiu com a terme de l’itinerari que ens proposa el salteri, un itinerari espiritual amb vista a la felicitat, a la plenitud (en Déu) de l’home: acaba així el salm 150: «Que tot alè (tot el que respira) lloï (verb halal) el Senyor, al·leluia (lloeu-lo)». El terme «alè» (neshama) és del mateix camp semàntic del terme nefeix, que el llatí tradueix per anima o animus i el grec per psije, però que evoca, fins i tot fonèticament (en grec i en hebreu) l’alè, el respir. Anem a Gènesi 2,7: «Llavors el Senyor-Déu va modelar l’home amb pols de la terra. Li va infondre l’alè de vida (neshama), i l’home es convertí en un ésser viu».

El redactor ens està fent una antropologia de la lloança, ens està dient quin és el sentit, la felicitat, la plenitud, l’horitzó de l’itinerari humà («feliç l’home» comença el salm 1) que s’inicia amb la mica de pols i fang que Déu modela, afaiçona i en qual bufa el seu mateix alè vital. Ens ho diu amb una paraula: que aquest alè (neshama) lloï el Senyor. L’horitzó de l’home, el final del camí, la seva felicitat, és la lloança divina. Neshama és el mateix terme amb què Gn 2,7 designa la constitució profunda, vivent, de l’home, allò que Déu li ha comunicat de si mateix. El relat de la creació segons l’altra versió (sacerdotal), a Gn 1, presenta l’home al centre d’un cosmos ordenat i embellit com un temple (el santuari), amb la paraula firmament (raquia), que el salm 150 reprèn també al verset 1. És al centre d’aquest món ordenat on l’home és cridat a trobar la seva plenitud en el sàbat, el repòs sagrat del dia setè, és a dir, en l’horitzó de la lloança escatològica.

Lloança: la clau del salteri. De fet els nostres germans jueus l’anomenen llibre de les lloances (sefer tehilim). Salm (psalmos) és una paraula grega de significat neutre: cant, poema.

Hem parlat del salm 150, conclusió del salteri, doxologia final, conclusió i horitzó, d’alguna manera del nostre itinerari espiritual, de l’itinerari espiritual de la Bíblia. Sant Benet, que era molt savi, feia acabar cada dia la pregària de Laudes amb aquest salm, precedit dels dos anteriors, anomenats, tots tres, laudate, per la paraula amb què comencen en llatí (RB 12 i 13). Tinguem present a més que sant Benet vol que els Laudes comencin cada dia amb el salm 50, el Miserere, dit després del 66, que fa com d’invitatori. El 50 ens situa molt a prop de Gn 2, de la nostra realitat caduca, de fang i de pols, i, tanmateix, cridada a aquest horitzó tan meravellós del salm 150. ¿Ens adonem de la importància de pregar els salms amb un ordre correcte, sense trastocar-los massa del seu ordre en el llibre, cosa que, dissortadament ens obliga a fer la distribució actual del salteri al breviari?

3. Déu i l’home

3.1. L’home: el salm 8

1 Per al mestre de cor: a la tonada de «Haguitit».
Salm del recull de David.
2 Senyor, sobirà nostre, que n’és, de gloriós,
el teu nom per tota la terra!
En el cel tens posada la teva majestat.
3 Amb la paraula dels infants i dels nadons
has assentat els fonaments d’un baluard
contra els teus adversaris, per fer callar el rebel i l’enemic.
4 Quan miro el cel que han creat les teves mans,
la lluna i els estels que hi has posat,
5 jo em dic: «Què és l’home, perquè te’n recordis?
Què és un mortal, perquè el vulguis visitar?»
6 Gairebé l’has igualat als àngels,
l’has coronat de glòria i dignitat,
7 has fet que dominés la teva creació,
tot ho has posat sota els seus peus:
8 ramades de vedells i d’ovelles,
fins i tot els animals de la selva,
9 l’ocell que va pel cel i els peixos de la mar,
i tot el que segueix els camins dels oceans.
10 Senyor, sobirà nostre, que n’és, de gloriós,
el teu nom per tota la terra!

Ens trobem davant un salm del recull de David: així ho indica el v. 1, que es títol del salm. A la 1a part del salteri (salms 1-89) trobem dues col·leccions de salms de David molt ben estructurades (3-32 i 34-72), per subratllar la mediació del messies com a sagrament de la salvació de Déu. La 2a part del salteri (salms 90-150) és més teològica, més centrada en la sobirania de Déu. El salm 8 rellegeix Gènesi 1, el relat, diguem litúrgic (de la tradició sacerdotal), de la creació.

Hans-Joachim Kraus, en el seu comentari als salms (Los Salmos. Ediciones Sígueme, Salamanca 1993-1995, en dos volums), descobreix en l’organització del salteri una relació molt profunda amb la Torà. Potser per ací es troba el fil o els fils conductors de la seva comprensió. És a dir, que el salteri no és bàsicament el «cantoral» del segon temple, sinó un llibre de meditació, un llibre de la sinagoga, llegit i confegit alhora com això, com un mirall de la Torà. Kraus, en esmentar l’estudiós Anton Arens i les seves aportacions sobre l’estudi del culte sinagogal, fa veure com la lectura de la Torà estava dividida en un cicle triennal. Tres anys són 144 dissabtes (deixant de banda els mesos excepcionals en què hi ha cinc dissabtes (12 x 4 x 3). És un nombre simbòlic: 144. Ens apropem al nombre de salms del salteri. El salteri llegit, pregat, doncs, en relació a la Torà. Un mirall de la Torà. Ja ens ho deia el salm 1.

És important subratllar aquest caràcter sinagogal dels salms. No es tracta únicament de les pregàries del temple, d’acord amb una visió del salteri —que és una mica la que hi ha al darrere de l’actual Litúrgia de les Hores— que el veu només com el cantoral del temple, en concret del segon temple (reconstruït després de l’exili), sinó d’un llibre per a la lectura i aprofundiment de la Torà, un llibre de clara factura sapiencial, fruit de moltes hores de lectura i relectura i d’interpretació de la Llei. Un llibre per a la nostra lectio, que, segons el salm 1, ens invita, nit i dia, a reprendre la lectura i la meditació de la Torà, del projecte amorós de Déu.

El salm 8 situa, al bell mig del projecte amorós de Déu, plasmat en la creació, l’home, i ho fa en forma de pregunta, amb l’interrogatiu (mah, què), què és l’home? El rabí francès Marc-Alain Ouaknin (La Història més bella de Déu: qui és el Déu de la Bíblia? Jean Bottéro, Marc-Alain Ouaknin, Joseph Moingt entrevistats per Hélène Monsacré i Jean-Louis Schlegel. Barcelona, Edicions 62, 1998), comentant aquest salm, defineix l’home com una pregunta, ja que segons la càbala adam i mah són dos mots equivalents numèricament (en hebreu cada lletra de l’alefat equival també a un número), sumen el mateix. Per tant, l’home és una pregunta, una pregunta oberta, que va configurant la seva identitat en relació a Déu. Podríem dir que la dignitat de l’home, allò que és, el seu pes específic, la seva glòria, és també la glòria de Déu. De fet el salm 8 fa un sol cant de lloança de la dignitat de l’home i la glòria de Déu.

L’home es troba al bell mig de la creació, com a centre de tota l’obra de Déu, i també com a interlocutor, com el qui pot prestar la seva veu a les obres creades i articular-les en forma de lloança, per ajudar-les a entrar en el dissabte, en l’àmbit de la gratuïtat i de la lloança, segons el mateix relat de la creació en sis dies, que culmina en el dissabte, el dia setè. És dialogant amb la creació que l’home va donant resposta a la seva pregunta. De fet, la pregunta neix de la contemplació de les obres creades, de la lluna i els estels, del firmament, que amb la seva bellesa és alhora signe de la fermesa, de la fortalesa de Déu, de la seva fidelitat.

L’home, diu el salm, és objecte del record i de la visita de Déu, són exactament els verbs que fa servir: recordar (tsajar) i visitar (pacad). El record i la visita de Déu, en el marc esplendorós de la creació, aquest espai per a la dignitat i la llibertat de l’home, és el que sustenta la seva vida, li dona sentit, el fa ser.

El salm, com el relat de Gn 1, no contempla el pecat. Ens presenta l’home com un ésser que, tot i trobar-se en l’àmbit de la creació, pertany al món de Déu, és un tot amb la seva glòria. Aquest designi, aquest ordenament diví roman sempre, ni el pecat no el pot invalidar. De fet aquest món diví del salm 8 és una realitat present per al salmista, no quelcom situat en el futur, o en el passat protològic. Aquesta realitat és la dignitat de l’home, forma part del seu ésser, en tant que Déu l’ha fet rei de la creació, fent-lo participar de la seva reialesa.

La carta als Hebreus aplica a Jesús el salm 8: «No és pas als àngels que Déu ha sotmès el món renovat de què ara parlem. En les Escriptures, algú en dóna testimoni dient: Què és l’home, perquè te’n recordis? Què és un mortal, perquè el vulguis visitar? L’has posat un moment per sota dels àngels, l’has coronat de glòria i dignitat, tot ho has sotmès sota els seus peus. Per tant, si Déu ho ha sotmès tot a ell, vol dir que no ha deixat res fora del seu domini. De fet, encara no veiem que tot li estigui sotmès, però contemplem com Jesús, posat un moment per sota dels àngels, ha estat ara coronat de glòria i dignitat, per mitjà de la passió i de la mort. Així Déu ens ha fet la gràcia que ell morís per tothom. Déu, que ho ha creat tot i ho ha destinat tot a ell mateix, volia portar molts fills a la glòria, i va decidir que el capdavanter de la salvació arribés a la plenitud per mitjà dels sofriments» (He 2,5-10).

En Jesús contemplem l’home nou, l’Home, en majúscules, segons el projecte de Déu.

3.2. Déu: el salm 23

1 Salm del recull de David.
El Senyor és el meu pastor: no em manca res.
2 Em fa descansar en prats deliciosos,
em mena al repòs vora l’aigua,
3 i allí em retorna.
Em guia per camins segurs,
per amor del seu nom.
4 Ni que passi per la vall tenebrosa,
no tinc por de cap mal.
Perquè tu, Senyor, ets vora meu:
la teva vara i el teu bastó em donen confiança.
5 Davant meu pares taula tu mateix,
i els adversaris ho veuen;
m’has ungit el cap amb perfums,
omples a vessar la meva copa.
6 N’estic cert, tota la vida
m’acompanyen la teva bondat i el teu amor.
I viuré anys i més anys a la casa del Senyor.

Es tracta d’un altre salm del recull de David. I ens interessa perquè ens parla de Déu a través d’una experiència humana: la Bíblia no en parla, no en pot parlar altrament. És el Déu de David, allò que Déu és per a David, tal com David, és a dir, el salmista, Israel, l’experimenta en la seva vida.

La imatge del pastor, que qualifica també a Israel la institució monàrquica —David era pastor, no guerrer—, aquí és aplicada totalment a Déu, veritable Pastor, veritable Rei del seu poble. Rere la imatge del pastor s’hi amaga el Senyor, el Rei d’Israel.

Sota la imatge del pastor estem parlant d’un Déu bo, tendre, i alhora d’un Déu poderós en la seva autoritat. La BCI tradueix bé els atributs del pastor: «la teva vara i el teu bastó em donen confiança» (v. 4). La vara és designada amb el mateix terme que trobem al salm 2, la vara de ferro, el ceptre de poder del messies, amb què esmicola les nacions adversàries «com un gerro de terrissa». I el bastó es refereix al gaiato amb què el pastor condueix el ramat pel camí correcte defensant-lo de qualsevol perill. El salm agermana, doncs, aquests dos aspectes, l’autoritat i la tendresa, en Déu. Ben lluny de les imatges ensucrades que sovint ens fem de Déu a partir d’aquest salm.

L’home, el salmista, el poble... es troben en una situació de perill real. El fracàs del projecte de Déu sempre és a punt, sotjant a la porta, al llarg de tot el salteri. Una realitat complexa, difícil: la vall tenebrosa, com a símbol del fracàs, del caos que sempre amenaça, i els adversaris, els goim (nacions) del salm 2, que contemplen el Senyor i el seu Messies, i estan a punt per a oposar-se-li.

Al centre del salm, però, al centre d’aquesta realitat complexa, hi ha aquesta afirmació: «Tu, Senyor, ets vora meu», estàs amb mi, fas camí amb mi. I això em dona confiança. Es tracta d’una composició retòrica molt ben feta: abans i després d’aquesta frase central, comptem 26 paraules, en l’original hebreu, i 26 correspon a la suma de les lletres del nom de Jahvè. La taula parada, la copa plena i la unció, són el signe de la proximitat de Déu, d’aquest Déu serè, i ens remeten a la missió del messies —David, el salmista— en la teologia d’Israel, que és encarnar l’autoritat i la tendresa del Déu pastor que guia i alimenta el seu poble i, amb un projecte del tot humà, fer possible que el projecte amorós de Déu tiri endavant, s’obri camí en la història.

El lloc on Déu para la taula per al perseguit i li ofereix la seva protecció i la seva proximitat, la seva unció i la seva benedicció, és a casa seva, la casa del Senyor (bet Adonai), és a dir, el temple, que és com acaba el salm, expressant el desig de viure anys i més anys a la casa del Senyor, és a dir, en la comunió amb Ell.

Mentrestant, mentre el salmista fa camí cap a la casa de Déu, en el seu itinerari humà, la bondat i l’amor de Déu l’acompanyen, són el signe de la seva proximitat, perquè fan camí amb ell. Dos atributs majors de Déu: bondat (tob) i l’amor, la misericòrdia, la tendresa (hesed). Dos atributs de Déu que qualifiquen el camí humà del salmista, de David, vers la casa del Senyor com a horitzó feliç del seu pelegrinatge.

Ben mirat, el salteri és un pelegrinatge que culmina en el salm 150, en la lloança final, on tota la creació esdevé plenament temple, casa del Senyor.

Conclusió

El salteri, un mapa per a un viatge interior, per la nostra geografia humana, per la nostra ànima, en el sentit grec de la paraula, a la recerca d’un tresor, el tresor la benedicció de Déu. El salteri, un mapa per a una antropologia divina. I una teologia humana. Llegiu, si us plau, com a complement d’aquest article, d’aquest viatge, el llibre de Tobit, de la Bíblia. És un llibre que la Bíblia hebrea ja no va admetre en el seu cànon, mentre que sí que fou acceptat per la Bíblia de l’Església, en tant que depèn de la traducció grega dels LXX.

Tobies, el fill de Tobit, ens invita a fer un viatge a través de la quotidianitat, d’allò de més ordinari que té el nostre temps, a la recerca d’un tresor amagat. Un tresor amagat al fons del cor de cadascun de nosaltres, i al cor de la realitat, un tresor que és com el sentit de la nostra vida, la nostra felicitat. Un tresor que és el rastre de la bondat de Déu —Tobies i Tobit depenen del terme hebreu tob: bo, bondat— pintada en tots els detalls del paisatge de la creació i del paisatge de l’ànima, a cada replec. És el tresor d’aquell denari de l’evangeli que porta gravada no la imatge del Cèsar sinó la de Déu en una cara, i la nostra en l’altra. Amb una inscripció: «Nosaltres esperem aquella vida que Déu donarà als qui no perden la confiança en ell» (Tb 2,18). Perquè Tobit, en la foscor, és signe d’esperança, i brilla com un far que porta a bon port el nostre viatge, tots els viatges del món. Apliqueu-ho al salteri!

I us deixo, per acabar, amb aquestes belles paraules de Dietrich Bonhoeffer, un gran creient i un gran cristià:

«En moltes esglésies, el diumenge, o tal vegada cada dia, es reciten o es canten els salms a cors alterns. Aquestes esglésies han conservat una riquesa immensa, ja que tan sols l’ús quotidià permet de madurar en la comprensió d’aquell llibre de pregària que ens ve de Déu. Si el llegim només ocasionalment, aquestes pregàries ens resulten d’una densitat i d’una força insostenible, per la qual cosa tornem de seguida a quelcom més al nostre abast. Però el qui ha estat iniciat a pregar el salteri amb serietat i regularitat, ben aviat es desempallegarà d’altres formes més fàcils i familiars de pregària devocional, dient: “Aquí no hi ha el vigor, la força, el coratge i el foc que trobo en el salteri, tot em sembla fred i àrid” (Martí Luter). Si, doncs, en les nostres esglésies ja no es prega amb els salms, haurem d’incloure el salteri en les nostres meditacions del matí i del vespre, llegint i pregant en comú més salms, per tal de rellegir aquest llibre més cops en el curs de l’any i d’aprofundir-lo sempre més i més. Ni tan sols no ens és lícit de fer-ne una tria segons els nostres gustos; si ho féssim no faríem honor al llibre de pregària de la Bíblia, amb la presumpció de saber millor que el mateix Déu com hem de pregar. A l’església antiga no era inusual saber-se de memòria “David tot sencer”. En una església oriental aquesta era la condició indispensable per al ministeri eclesiàstic. Un pare de l’església, Jeroni, explica que en el seu temps se sentien cantar els salms en els camps i en els jardins. El salteri omplia la vida de la jove cristiandat. Però, encara molt més important que tot això, és el fet que Jesús va morir a la creu amb les paraules dels salms als llavis: “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?” (Sl 22,2; Mt 27,46 i Mc 15,34). “Pare, a les teves mans confio el meu alè” (Sl 31,6; Lc 23,46). Una comunitat cristiana perd un tresor incomparable si no recorre al salteri, mentre que, quan el retroba, descobreix en ella mateixa una força inesperada.» (La litúrgia i els salms, de Dietrich Bonhoeffer, de la seva obra «El llibre de pregària de la Bíblia»).
Castellano  
English
Franįais
 

      
      Š Abadia de Poblet ˇ 2005