UN DIA, TAMBÉ, mentre el venerable Benet s’estava a la cel·la, l’esmentat Plàcid, el noiet monjo del sant home, sortí a treure aigua del llac. En introduir descuradament dins l’aigua la gerra que aguantava, caigué, i seguí ell al darrere. Immediatament el corrent se l’emportà i l’arrossegà endins, quasi a un tret de sageta de la riba. L’home de Déu, que s’estava a la cel·la, ho conegué a l’instant. Cridà de pressa Maur: —Corre, Maur, germà! El noiet ha anat a treure aigua i ha caigut al llac, i el corrent se l’emporta lluny! Cosa admirable i insòlita, d’ençà de l’apòstol Pere! Maur demanà i rebé la benedicció, i va llançar-se a complir el manament del seu pare. I, pensant-se caminar per terra, corregué per sobre l’aigua fins al lloc on el noiet era arrossegat pel corrent. L’agafà pels cabells i tornà, també, amb pas ràpid. Així que tocà terra, tornant en si mateix, mirà enrere i constatà que havia corregut per sobre les aigües. I, tot meravellat, s’espantà de veure fet allò que mai no hauria gosat fer. Tornant cap al pare, contà el que havia passat. El venerable Benet començà a atribuir-ho, no pas als seus mèrits, sinó a l’obediència de Maur. Per contra, Maur deia que tot s’havia esdevingut només per l’ordre rebuda, i que ell no sabia res d’aquest prodigi que havia fet inconscientment. Però en aquella contesa amistosa de mútua humilitat, intervingué com a àrbitre el noiet salvat. Deia: —Jo, quan m’estiraven de l’aigua, veia sobre el meu cap la samarra de l’abat i notava que era ell qui em treia de les aigües.
Sant Gregori el Gran, Diàlegs II,7,1-3
